Llengua, cultura i festa plegades: per catalanitzar cal ensenyar la llengua partint de la cultura

La realitat demogràfica que viuen quasi tots els centres educatius del país ha tergiversat el sentit de la integració i de l’acollida perquè no hi ha una majoria de catalanoparlants on integrar-se ni les referències culturals clares per a fer-ho. El repte exigeix modificar la manera de fer a escoles per tal que siguin catalanitzadores. Per a fer nous catalans cal ensenyar català a través de continguts i activitats «arreladores» que convidin als alumnes a la conversa mil·lenària que explica qui som.

La raó és que la incorporació dels immigrants a la catalanitat és possible gairebé exclusivament a través de les segones generacions i dels infants. Per això els mestres tenen en aquest procés una posició fonamental, perquè força vegades són l’únic vincle directe que tenen els alumnes amb el català i són els únics amb la possibilitat de relligar l’aprenentatge de la llengua amb experiències vitals que els vinculin amb Catalunya. Per a poder avançar en aquesta direcció s’ha d’entendre la transmissió del català com un objectiu transversal que abasti més enllà de les classes. Que sigui un compromís de tot el seu personal i marqui també la comunicació institucional i totes les activitats dirigides a les famílies. I millor quan el reconeixement es pot fer explícit donant-li protagonisme i dedicant-hi activitats específiques.

A l’escola Mestre Morera, on vaig treballar quinze anys, dedicàvem per exemple el Sant Jordi al català donant-li el lloc de llengua materna de l’escola. Per transmetre a les famílies la importància del català també ritualitzàrem una activitat de reconeixement a les llengües maternes familiars. Així aconseguírem l’acceptació respecte a la preponderància del català entre la majoria de famílies que esperaven, per exemple, que les comunicacions fossin en castellà. D’aquesta manera teníem l’espai per fer pedagogia recordant que la llengua és més que un codi comunicatiu, que és ric defensar les llengües minoritàries i, per tant, és un guany nodrir-nos del català com a nexe amb la cultura acollidora, que és bo quan les persones som poliglotes, però que les cultures no ho són pas.

Comptar amb la complicitat de les famílies pot semblar un esforç innecessari, però és imprescindible per tal que no percebin que aprendre català és secundari o una pèrdua de temps i perquè disposin positivament als fills. Per això, organitzar activitats com a comunitat, amb alumnes i famílies facilita l’arrelament. És durant les activitats socials en català que els alumnes generen el tipus d’interaccions que els fan associar la llengua a la sociabilitat i agafar referents culturals com la música o els espais de lleure en català, etc. Al capdavall, les celebracions són la reafirmació de la voluntat de ser i quan les famílies hi són presents els alumnes s’hi reafirmen amb orgull.

Per això cal fer de les tradicions i els rituals una part important del curs, que siguin oportunitats d’exposar als alumnes al català en tot el que és possible. Transmetre’ls les tradicions que marquen la vida és llegar-los la part més palpable de la cultura: la Castanyada, Nadal, Carnestoltes, etc. Quan l’escola viu en català, els ofereix una identitat rica en referents i fortalesa, generadora de futur que els empeny a trobar el seu lloc al món. Tant en aquests moments de comunitat com al pati o al menjador durant cada dia és on es fa palès l’èxit o les mancances d’una escola catalanitzadora, perquè són el termòmetre lingüístic de les escoles.

Segons la complexitat lingüística de cada escola i de la seva aspiració caldrà que estableixin estratègies i metodologies per a impulsar el català tant en l’àmbit col·lectiu com acompanyant individualment a tots els alumnes possibles. El claustre amb la direcció i el Consell Escolar de cada centre poden promoure idees que ja s’han provat efectives en contextos molt adversos. Per exemple les mentories, dels apadrinaments lingüístics o d’activitats extraescolars que tinguin un component lingüístic fort, com les corals o el teatre. A l’engranatge comunitari de transmissió els mestres hi tenen la responsabilitat central perquè són els referents vinculadors al lloc de vida dels infants que creixen combinant la identitat que reben a casa amb la qual reben de l’escola. La responsabilitat de mantenir-se com a referents de complicitat, d’acolliment i d’expectatives dota de sentit el «mantinc el català» com a projecte emancipador.

Els mestres, als qui atorguem aquesta responsabilitat, tenen les mateixes dificultats que el gruix de la població a l’hora de mantenir el català a la feina, perquè la seva formació no inclou com gestionar les dificultats que això genera a l’aula o als passadissos, al pati… La diglòssia i l’erosió sistematitzada dels continguts nostrats afebleixen i desorienten la posició «arreladora» de l’escola. Cal atendre aquesta realitat i fer formació sobre sociolingüística per als mestres i monitors a tots els centres. També famílies i el personal de servei agrairan que se’ls convidi a conèixer aquests coneixements.

La implicació dels alumnes, els protagonistes oblidats

Al llarg de quatre dècades fent de mestre a la perifèria, on la llengua és una anècdota, he comprovat que aquestes propostes poden reeixir fins i tot en els contextos més hostils. La meva convicció em va néixer a 15 anys, al barri de la Verneda de Barcelona. Vaig tenir la sort d’estudiar a Talitha, una escola catalana dels seixanta, i fer escoltisme. El contrast entre aquestes realitats em va convèncer del principi que m’ha guiat sempre: les perifèries també són part del país i urgeix desvetllar-ne la legítima catalanitat. La meva obsessió ha estat nuar la cohesió social amb la identitat catalana. Començant a la Mina i acabant a Ciutat Meridiana, vaig viure com l’interès pel català trena amb l’emancipació personal i l’empoderament cultural alhora. Però també vaig viure com de ràpid s’erosionen els guanys quan per negligència es desaté la participació cultural de la seva gent, simplificant-ne el conflicte social. Aleshores augmenta la guetització i cada nova generació perd l’oportunitat d’integrar-se en la catalanitat.

La situació demogràfica actual no és només un repte per la llengua sinó també per convivència. Tothom troba en la participació per ser «part de la solució del problema» de la vida col·lectiva un motiu de benestar i prosperitat social. A l’escola Mestre Morera, vam implicar als alumnes en el coneixement del fenomen de la migració per superar els conflictes racistes que desestabilitzaven l’escola. Mesos després d’iniciar la investigació, les baralles racistes havien desaparegut i havíem guanyat adhesió de les famílies. Va ser un punt d’inflexió en el rendiment acadèmic, en projecció pública i rebé el reconeixement del Parlament de Catalunya.

Confiar en la transmissió del coneixement, oferint-los ser part de la solució, empodera als alumnes, és gratuït i gratificant. Cal corresponsabilitzar-nos per sortir de l’escac i mat on es troba el català. Cal planificar i actuar: tenim molta riquesa de literatura, recerques, etc. que ens permeten idear un itinerari excel·lent per actuar sobre el conflicte lingüístic que ens està arruïnant. El català és el camí d’arrelament i l’endinsament en la catalanitat on ens igualem per la nostra adhesió.