Catalunya es troba davant d’un repte demogràfic que cal abordar amb honestedat. A Alhora treballem amb dades sobre preocupacions legítimes i proposem solucions pragmàtiques des d’una perspectiva nacional per garantir alhora la cohesió social i la continuïtat de la comunitat política, cultural i lingüística dels catalans. Quan diem que les preocupacions són legítimes també diem que el dolor i el malestar que sent una societat quan li canvia el paisatge humà són perfectament normals: negar-los és mesquí. Quan diem que proposem solucions pragmàtiques volem dir que satisfer només la necessitat de deixar de sentir dolor no soluciona el problema, l’agreuja i envileix les societats. Catalunya s’hi juga molt en la gestió de la immigració, i és urgent que posem sobre la taula solucions als costos i siguem honestos amb les necessitats de cadascú.
Quatre principis han de guiar la nostra política migratòria:
Les migracions tenen a veure amb la demanda laboral: les dades indiquen que els immigrants venen quan hi ha feina, i marxen quan no n’hi ha, com va passar amb les crisis econòmiques (2008-2015, 2020-2021). El que observem són dos fenòmens simultanis: una immigració de perfil econòmic baix per cobrir sectors precaris i una de poder adquisitiu alt que transforma zones urbanes senceres, ambdues pressionant els serveis públics, transformant els barris i debilitant la transmissió cultural i lingüística. Hi ha una bossa flotant de migrants que venen per un temps curt i després marxen perquè no aconsegueixen consolidar-se, en part fruit del mercat laboral precari que promovem: serveis, turisme, escorxadors. Una altra part dels migrants ofereix feines complementàries a l’economia del país o cobreix llocs de treball amb poca oferta local, com les cures de la gent gran. Aquests són els que tenen més possibilitats d’arrelar, i cal que a les condicions econòmiques s’hi sumin condicions educatives i lingüístiques, tant al mercat laboral com a l’escola dels seus fills.
El problema de fons és el model econòmic que hem triat i que subvencionem activament, tant de forma directa com indirecta. Subvencions directes: ajuts a macroprojectes com el Hard Rock o la Copa Amèrica, subvencions al sector porcí i a l’agroindústria intensiva, i ajudes a la promoció turística internacional, a la qual es destina la taxa turística, en un cas inèdit d’autoboicot. Subvencions indirectes, encara més perverses perquè passen desapercebudes: inversions públiques en infraestructures per al turisme massiu (ampliació de l’aeroport del Prat per «creuers amb ales», ports de creuers, carreteres d’accés a zones turístiques); inversions en infraestructures per a l’agroindústria intensiva (carreteres per «descentralitzar» el transport de porcs que permeten expandir el sector, depuradores dissenyades per assumir més contaminació porcina); legislació permissiva (regulació laxa dels pisos turístics, taxes turístiques irrisòries, normatives sanitàries i ambientals que permeten l’expansió del monocultiu porcí, zonificació urbanística que facilita hotels).
Aquest model, que promovem amb diners públics, demana mà d’obra de baixa qualificació per al turisme, la construcció, l’agroindústria i una terciarització de baixa qualitat. Són feines que subvencionem amb els impostos, perquè els salaris que paguen no són suficients per viure. És a dir, són sectors que només són viables perquè els altres sectors els mantenen vius.
Però l’enfocament que se’ns proposa des dels diferents partits ens durà encara més a la minorització (totes les nacions s’alliberen per expansió, no per replegament), perquè o bé ignora el problema de fons com si no tingués cap cost ni generés cap distorsió, o bé proposa mesures que no poden funcionar (centrades en la immigració més vulnerable, mai en els sectors que en viuen), impossibles d’implementar sense pactar amb l’Estat (que mai acceptarà canvis que suposin un canvi en la demografia, i serà a canvi de sotmetre’ns més com a nació), i que comporten un cost col·lectiu molt elevat en matèria econòmica, de drets i fins i tot cultural, sense abordar les causes estructurals del problema: l’ocupació espanyola de Catalunya. La deshumanització de l’immigrant envileix la societat i fa impossible l’arrelament dels qui es quedaran a viure al país, cosa que accelera l’espanyolització. Les polítiques que ignoren el xoc cultural són irresponsables, perquè alienen la població davant d’una situació que sempre, en tota la història i a tots els països del món, genera friccions i malestar. Les polítiques que assenyalen l’immigrant en comptes de les causes de les migracions satisfan el malestar de fons, però agreugen el problema.
Assolir les competències en matèria migratòria assolint la independència de Catalunya és imprescindible per gestionar adequadament els fluxos d'arribada i garantir l'arrelament efectiu. No podem continuar amb el model actual on l'Estat espanyol controla qui rep ciutadania mentre nosaltres assumim els costos d'una integració que és en espanyol. A dia d'avui, el camí per accedir a la ciutadania dels països de parla espanyola és més ràpid: hi ha una discriminació positiva dels ciutadans de països llatinoamericans respecte d'altres immigrants perquè des del punt de vista de l'estat espanyol un immigrant que parla espanyol i que ve de país cristià és més integrable a la seva idea d'hispanitat. Això és inacceptable des d'una perspectiva nacional catalana, però qualsevol intent de modificar-ho implicaria pactar amb l'estat la nostra pròpia minorització demogràfica. Per això, mentre els partits que estan disposats a posar les institucions al servei de la revolta independentista no tinguin majoria, farem valer cada esquerda competencial per desenvolupar polítiques pròpies que enforteixin la comunitat catalana.
Cal transformar el model econòmic català apostant pel decreixement controlat dels sectors que generen precarietat i mà d’obra poc qualificada (turisme massiu, construcció orientada a la inversió, agroindústria intensiva) i pel creixement en àmbits d’alt valor afegit (tecnologia, biomedicina, enginyeria, disseny, recerca aplicada), per retenir el talent local i reduir la dependència de mà d’obra temporal. És essencial deixar de subvencionar sectors tòxics, tant directament (macroprojectes com el Hard Rock o la Copa Amèrica, sector porcí intensiu, promoció d'aquests sectors a través de la taxa turística, etc.) com indirectament (infraestructures i legislació que n’afavoreixen l’expansió). Cal reorientar la inversió pública cap a sectors productius i sostenibles, amb criteris d’arrelament territorial i qualificació laboral en la contractació pública, i incentius fiscals per a empreses que contractin joves catalans en sectors estratègics. Mesures immediates: triplicar la taxa turística, moratòria de nous hotels i apartaments turístics, aturar infraestructures que facilitin el turisme massiu o l’agroindústria intensiva, impulsar denominacions d’origen i productes locals d’alt valor afegit, multiplicar la plantilla d’inspectors de treball fins a la ràtio recomanada per l’OIT, perseguir la contractació irregular i combatre l’explotació laboral. Finalment, cal establir salaris mínims sectorials més elevats en neteja, cures i serveis domiciliaris mitjançant la negociació col·lectiva, per dignificar i professionalitzar aquests oficis essencials i trencar el model basat en sous de misèria.
Reformar el sistema educatiu amb una doble xarxa educativa per garantir la immersió lingüística efectiva: una xarxa d'escoles 100% en català (escoles senceres, no línies) on es garanteixi la veritable immersió. A aquesta xarxa s'hi sumarien les famílies conscienciades que la triïn i, com a prioritat política, les zones amb més immigració. L'altra xarxa, l'actual (diglòssica, a la pràctica bilingüe pel creixent domini del castellà), serà avaluada externament i, si no compleix les expectatives, se l'obligarà a canviar el projecte lingüístic fins que formi part de la primera. L'experiència a Euskadi, el País Valencià i les Illes Balears indica que, amb la possibilitat de triar una escola 100% en català, passaríem del 17% actual a com a mínim un 60% de manera immediata. Cal incentivar, formar i contractar 5.000 nous professors de llengua i cultura catalanes en els 10 anys vinents, crear una Escola Superior de Magisteri de Catalunya, implementar mecanismes que retribueixin l'excel·lència en llengua catalana del professorat en actiu, mobilitzar el professorat jubilat i formar professors i estudiants en sociolingüística. Prendre consciència de la importància de mantenir la llengua forma part de l'aprenentatge necessari.
Invertir 1.000 milions d'euros en un pla d'ensenyament de llengua i cultura catalanes remunerat per a tothom qui no ha gaudit del dret de passar per l'escola catalana democràtica, seguint el model de Finlàndia amb el suec, amb retribució condicional a l'assistència i superació de proves cada dos mesos, amb l'objectiu de formar 100.000 persones l'any. A més, ajudes específiques a la contractació d'immigrants que aprenguin català, creació de xarxes de suport entre famílies locals i nouvingudes, polítiques urbanístiques que facilitin la immersió cultural, assessorament personalitzat que presenti el català com una eina pràctica d'ascens social, suprimir el castellà als mitjans públics i condicionar la contractació pública a criteris lingüístics.
Reforçar l'oferta de formació professional vinculada als sectors estratègics (tecnologia, biomedicina, renovables) que permeti als fills d'immigrants accedir a oficis qualificats i trencar el cicle de precarietat intergeneracional que els condemnaria a repetir els sectors de baixa qualificació dels seus pares. Això inclou crear ponts entre l'educació secundària i la formació professional, vincular aquesta formació amb l'ús del català com a llengua vehicular (requisit indispensable per accedir a llocs de treball qualificats), establir beques de mèrit acadèmic per a estudiants de famílies treballadores que vulguin accedir a formació superior, i facilitar l'accés a pràctiques en empreses dels sectors emergents. L'objectiu és que la segona generació vegi el català i la catalanitat com a vehicles d'ascens social, no com a obstacles.
Facilitar la inserció de les dones immigrants al mercat laboral és fonamental per múltiples raons: és una qüestió de drets i d'independència econòmica, però sobretot és una eina essencial per a la catalanització de les famílies immigrades, ja que quan la dona treballa i aprèn català trasllada la llengua als fills amb una eficàcia molt superior a qualsevol política d'integració tradicional. Ho veiem ara en sentit contrari: moltes famílies magribines parlen en castellà als seus fills com a llengua aspiracional. Cal reforçar els programes públics de formació professional específics per a dones en sectors amb futur (cures professionals, administració, comerç especialitzat), vincular obligatòriament aquests programes amb l'aprenentatge del català, desenvolupar polítiques de conciliació familiar que no penalitzin les dones al mercat laboral, i crear espais de trobada entre dones catalanes i immigrades a través de les biblioteques, centres cívics i equipaments públics. En definitiva, crear oportunitats d'ocupació qualificada que requereixin català, invertint en la capacitació necessària.
Tenir fills catalanoparlants és la millor garantia de continuïtat nacional i d'integració de la diversitat a la catalanitat. Sabem que els incentius econòmics directes no funcionen: ni tan sols Suècia, amb la seva política familiar, aconsegueix revertir la tendència. La nostra estratègia se centra en garantir que tothom que vulgui tenir fills en pugui tenir sense sacrificis desproporcionats, abordant les causes reals: habitatge accessible, estabilitat laboral, infraestructures de transport per conciliar i xarxa pública de serveis de cura.
Aquests posicionaments són el resultat de trobades, grups de debat, jornades de formació, congressos, assemblees, pòdcasts i articles fets pels militants d'Alhora en contacte amb especialistes i investigadors. Com tot en política, és un treball en procés de millora i evolució. A Alhora ens preocupa estar atents a les realitats, escoltar tothom i proposar solucions, sempre oberts a rectificar i millorar. Vine a Alhora i ajuda'ns a tenir les millors polítiques del país.
