Alhora es presenta al Congrés amb un sol punt: fer fora l'estat espanyol de Catalunya.

Sí, si hi va a dir que no. Tot l'espai de poder que no ocupes tu l'ocupen els altres: l'escó que no ocupem nosaltres no queda buit, se'l queda el PSOE, el PP, Vox o un partit català que el posa al servei de la pacificació. Nosaltres hi anirem a trencar els acords de pacificació i a dir fora Espanya.

No. El problema no és que negociïn malament. És que la seva força depèn de mantenir viu el govern espanyol de torn, i per tant mai no la poden fer servir contra l'Estat. Aquesta legislatura ERC ha votat 52 dels 54 decrets del govern espanyol, i Catalunya no n'ha tret ni la condonació dels 17.000 milions de deute, ni el nou finançament, ni la llei del plurilingüisme. I el dèficit fiscal no s'ha reduït: ha augmentat.

Si va d'un vot i és el nostre, Espanya anirà a eleccions tants cops com calgui. Avui el conflicte amb l'Estat el paguem a les nostres vides privades: quan l'advocat et diu que parlis en castellà al jutjat o quan el metge d'urgències no t'entén. Volem que el preu de la inestabilitat el pagui l'Estat. I si no depèn de nosaltres, sortirem al faristol del Congrés a dir la veritat: a explicar als catalans, llei per llei, què ens prenen i amb quina intenció, que és erosionar la nostra llibertat i la nostra possibilitat d'existir.

No. Tenim un programa per a Catalunya treballat amb rigor, a partir de dades i amb especialistes, en habitatge, model econòmic, llengua o immigració, i el defensarem allà on es pot aplicar: al Parlament i als ajuntaments. A Madrid només s'hi pot anar a fer una cosa: boicotejar els pactes de pacificació d'ERC i Junts amb Espanya. Perquè el que et donen per una banda t'ho prenen per l'altra: el decret d'habitatge no ha resolt l'habitatge, però ha servit perquè Pedro Sánchez convoqui les eleccions amb la pregunta que li convé.

El millor negociador del món aniria a Madrid i fracassaria, perquè l'Estat no té cap incentiu per complir els pactes. Sánchez es va investir a canvi d'una empresa mixta de Rodalies amb el 51% per a la Generalitat; quan es va signar, el 51% era per a l'Estat. L'IRPF per a l'Agència Tributària de Catalunya no ha arribat. I l'amnistia ha arribat l'últim minut de la legislatura, després de governar tres anys amb els vots de dos líders coaccionats. Fins que no hi hagi un no sobre la taula, ningú no complirà res.

Si volem alliberar el país, al final ens haurem de trobar tots. Però avui ERC i Junts han acceptat el marc espanyol, que canvia la pregunta de si som lliures o no per l'eix esquerra-dreta, i és sobre aquest eix que negocien amb el PSOE. Arrossegar la política catalana a dir que no a Espanya és l'única manera que torni a dir que sí a Catalunya, al nostre Parlament i a la nostra conversa pública.

No. Ho demostren les nostres llistes, que apleguen un ampli espectre ideològic de l'activisme independentista amb una pregunta en comú, l'única fonamental: som lliures o no som lliures? El que ens importa és si una política fa possible la nostra supervivència nacional. Algunes d'aquestes polítiques es consideren tradicionalment de dretes i d'altres d'esquerres, i els patriotes de l'altra banda de l'espectre les han d'acceptar igualment.

L'abstenció i el vot en blanc o nul tenen sentit quan cap dels partits que es presenten no et representa. Alhora ha nascut per representar l'independentisme que vol tornar a posar la llibertat del país al centre. I cal recordar que l'abstenció, el blanc i el nul no treuen cap escó a ningú: els escons es reparteixen entre les candidatures, segons els vots que reben.

Hem impulsat la ILP Fora Renfe, amb més de 35.000 persones, per fer fora Renfe de Catalunya. Hem organitzat el primer congrés per una xarxa d'escoles 100% en català, amb més de 300 docents i lingüistes. El 2024, amb altres col·lectius, vam enviar autobusos i vam coordinar milers de voluntaris per ajudar a la DANA de València. I preparem les municipals: on siguem decisius, el castellà deixarà de ser una obligació allà on l'Ajuntament tingui influència.

Tota la gent que vol que Alhora sigui al Congrés, militants i simpatitzants. No tenim préstecs dels bancs, ni subvencions, ni grans mecenes, i per això només ens devem a aquesta gent. El sistema electoral espanyol està pensat perquè els partits que ja són a dins tinguin un avantatge desproporcionat: no només en diners, sinó també en visibilitat gratuïta, perquè els mitjans els cobreixen cada dia. Això ho hem de compensar amb publicitat i accions que ens donin a conèixer, perquè el principal repte que tenim no és que la gent no ens doni suport: és que encara no ens coneix.