Catalunya es troba davant d’una crisi d’habitatge sense precedents que amenaça la continuïtat nacional. A Alhora treballem amb dades sobre preocupacions legítimes i proposem solucions pragmàtiques des d’una perspectiva nacional per garantir alhora el dret a l’habitatge i la continuïtat de la nostra comunitat cultural i lingüística.
No estem davant d’una simple crisi d’oferta i demanda. L’habitatge s’ha convertit en un dels principals mecanismes de desarrelament nacional: d’una banda, les classes treballadores i mitjanes catalanes, especialment els joves, són expulsades dels nuclis urbans i zones costaneres cap a àrees cada vegada més allunyades o directament fora del país. De l’altra, l’habitatge s’ha transformat en un actiu d’inversió altament rendible per a capitals nacionals i estrangers, a falta d’alternatives productives que generin retorns comparables, o en recurs turístic que transforma els barris, trenca el teixit social tradicional i debilita la transmissió cultural i lingüística catalana.
Aquesta situació és especialment greu en un país ocupat com el nostre, on l’Estat espanyol fomenta la turistificació massiva i els macroprojectes que generen bombolles immobiliàries locals, i impedeix polítiques pròpies efectives d’habitatge, amb la participació de les elits polítiques i econòmiques catalanes, que han interioritzat i reproduït aquest model per beneficiar-se’n, integrant-se en les estructures de poder espanyoles (Íbex 35, patronals, consells d’administració) i perpetuant un sistema que genera beneficis a curt termini per a certs sectors mentre compromet el futur del país. El nostre model econòmic actual genera, per una banda, demanda de mà d’obra de baixa qualificació pel sector turístic i de serveis, que no pot pagar els preus dels habitatges de les zones on treballa, i per l’altra, atreu inversors i residents estrangers amb alt poder adquisitiu que provoquen l’augment de preus en zones senceres. Ambdós fenòmens creen espais desarrelats del teixit social català: uns per precarietat i altres per privilegi, augmentant la fragilitat de la nostra identitat col·lectiva.
L’enfocament que se’ns proposa des dels diferents partits tradicionals no resoldrà el problema, perquè o bé ignora les causes estructurals fingint que no existeixen, o bé proposa mesures com la regulació de preus del lloguer que l’experiència internacional demostra que són contraproduents, ja que acaben perjudicant als sectors més vulnerables de la població: fan baixar lleugerament els preus dels pisos d’estàndards més alts (beneficiant marginalment a classes mitjanes), però pugen els dels habitatges més assequibles i els degraden, ja que desapareix l’incentiu per mantenir-los, afectant precisament als qui més necessiten habitatge digne.
Assolir les competències plenes en matèria d'habitatge i ordenació territorial mitjançant la independència de Catalunya és imprescindible per implementar polítiques pròpies d'habitatge que responguin a les necessitats de la nostra societat i no als interessos especulatius o turístics fomentats per l'Estat espanyol. La sobirania en aquest àmbit ens permetrà desenvolupar un model propi que garanteixi l'accés a l'habitatge com a dret essencial i com a eina d'arrelament nacional.
El turisme massiu no encareix l'habitatge només perquè converteix pisos en apartaments turístics: ho fa també perquè genera una enorme massa de feines de baix valor afegit —en serveis, comerç, transport i logística— que atrauen i retenen població a l'àrea metropolitana sense la capacitat adquisitiva necessària per sostenir els preus que el mercat demana, creant una pressió constant sobre l'habitatge més assequible. Reduir el pes del turisme és, per tant, també una política d'habitatge. Proposem implementar un decreixement turístic controlat mitjançant l'augment substancial de la taxa turística, amb gestió pública directa dels ingressos destinats a un fons d'habitatge assequible per a residents permanents. Establir una moratòria immediata de llicències per a nous hotels, apartaments turístics i habitatges d'ús turístic, amb un enduriment progressiu de les condicions per renovar les existents. Reconduir gradualment els recursos del sector cap a models econòmics amb major valor afegit i menor impacte en l'habitatge.
Desenvolupar un programa ambiciós de compra pública estratègica d'habitatge en zones tensionades, per ampliar el parc públic de lloguer assequible i evitar l'expulsió de residents. Implementar reserves obligatòries d'habitatge per a residents habituals i contribuents locals, seguint el model finlandès, en noves promocions. Establir limitacions estrictes a l'adquisició d'habitatges per no residents, amb recàrrecs fiscals progressius per a segones residències i habitatges buits en zones de demanda acreditada.
La hiperconcentració a Barcelona no és un fenomen natural: és el resultat de dècades de manca de política territorial. Alemanya és el model de referència: un país on Stuttgart, Hamburg, Munic, Frankfurt, Colònia o Leipzig competeixen com a pols econòmics, universitaris i culturals de primer ordre, i on cap gran empresa ni cap talent jove no té una única destinació possible. Catalunya pot i ha de funcionar igual. La política d'habitatge ha de ser, abans que res, una política de país: promoure habitatge de qualitat per a totes les rendes —no guetos ni blocs d'assistència social, sinó promocions mixtes integrades al teixit urbà— en territoris que primer s'hagin vertebrat econòmicament: amb universitats i centres de recerca, seus empresarials, equipaments culturals i connectivitat real. Atreure activitat econòmica de valor afegit a Girona, Manresa, Reus, Vic, Tortosa o l'eix del Llobregat no és descentralització teòrica: és la condició perquè l'habitatge assequible en aquells llocs tingui demanda real, perquè els joves s'hi quedin i hi formin família, i perquè Barcelona deixi de ser l'única opció per a qui vol prosperar en català.
Un mercat d'habitatge sa és el que distribueix l'oferta en tres grans sectors: el parc públic i protegit, els petits propietaris particulars que han estalviat al llarg de la vida i tenen un pis buit o infrautilitzat, i els operadors professionals. Avui el segon d'aquests sectors —el més difós socialment i el que pot créixer més ràpidament sense inversió pública— funciona molt per sota del seu potencial. Molts propietaris particulars no posen els seus habitatges en lloguer per inseguretat jurídica, por a l'impagament o per la complexitat de la gestió. Proposem un conjunt d'incentius fiscals i de garanties públiques per canviar aquest càlcul: des de bonificacions en la tributació dels rendiments del lloguer fins a sistemes de garantia pública davant l'impagament, passant per serveis de gestió simplificada que redueixin la càrrega administrativa. Mobilitzar aquest parc latent és una de les formes més ràpides d'ampliar l'oferta sense construir ni gastar, i contribueix a un mercat més equilibrat i menys dependent dels grans operadors.
Impulsar un programa de remuntes —construcció de nous pisos sobre edificis existents— com a eina per ampliar el parc residencial sense consumir nou sòl ni destruir el teixit urbà consolidat. Viena i diverses ciutats alemanyes i suïsses demostren que, amb regulació adequada, les remuntes permeten crear habitatge assequible al cor de les ciutats: a Viena s'estima que es podrien afegir fins a 25.000 unitats aprofitant cobertes d'edificis ja existents, i la pròpia municipalitat incorpora remuntes en les seves operacions de rehabilitació del parc públic. A Catalunya, on l'alçada mitjana dels edificis és molt inferior a la permesa pel planejament, el potencial és enorme i pràcticament inexplotat. Establirem un marc normatiu àgil que faciliti les remuntes en zones de demanda acreditada, amb condicions clares: obligació d'ascensor si no n'hi ha, cessions obligatòries d'habitatge assequible en promocions superiors a un determinat nombre d'unitats, i bonificació fiscal per a comunitats que en promoguin. Una política que genera habitatge, rehabilita l'edifici existent, no destrueix barri i no depèn de l'Estat.
Mentre no disposem de les competències per transformar radicalment la xarxa ferroviària, que és la solució estructural al problema, implementarem un sistema de transport públic complementari dins les nostres possibilitats actuals. Crearem una xarxa de llançadores d'autobusos d'alta freqüència i capacitat, en vies segregades o carrils prioritaris on sigui possible, que connectin les zones residencials metropolitanes amb els principals pols de treball, coordinant amb ajuntaments i AMB. Per evitar la congestió de les autopistes, establirem un sistema de peatges intel·ligents amb tarifes variables segons l'ocupació del vehicle i l'hora, bonificant els trajectes compartits i penalitzant els vehicles privats amb baixa ocupació. Els ingressos d'aquests peatges es destinaran íntegrament a finançar el transport públic. Simultàniament, impulsarem la descentralització d'oportunitats laborals amb incentius fiscals per a empreses que s'estableixin fora de Barcelona i crearem hubs de teletreball comarcals que permetin reduir els desplaçaments diaris. Tot això mentre preparem les condicions per a la transformació radical del sistema de mobilitat que només serà possible amb la independència.
Si creus que Catalunya necessita polítiques que garanteixin la seva continuïtat com a comunitat cultural i lingüística, amb un enfocament realista que no caigui ni en la xenofòbia ni en la negació dels problemes, et convidem a fer-te militant del partit. Ajudaràs a garantir recursos estables per fer-nos créixer com a organització i a desenvolupar les millors propostes i podràs participar en tota la presa de decisions. Fes-te militant del partit que Catalunya necessita.
