La crisi d’habitatge és un problema nacional: cada família que marxa, cada jove que ajorna tenir fills, és un país que desapareix. A Alhora fugim dels eslògans i treballem amb dades per proposar un conjunt de solucions pragmàtiques, pensades des de l’interès del país, per garantir alhora el dret a l’habitatge, la prosperitat i la continuïtat de la nostra comunitat política, cultural i lingüística. Proposem construir parc públic on hi ha sòl, amb una política d’arrelament: portar també la feina, l’educació i la cultura a les comarques perquè siguin pols de catalanitat, i no dormitoris de Barcelona.
Quan la població creix, sempre es construeix. Si no es construeix cap amunt, amb més pisos, ni en horitzontal, amb més cases, es construeix cap endins. És el que ja ha passat a Catalunya: pisos dividits, habitacions rellogades, famílies vivint en una habitació amb un càmping gas, i fins i tot el retorn del barraquisme a moltes ciutats. Entre el 2011 i el 2021 els habitatges principals van passar de 2.944.000 a 2.989.000, un 1,5% més, mentre la població creixia un 3,3%; fins al 2025 ha crescut un 8,3%, fins als 8,1 milions. En el mateix període, les llars de nou persones o més s’han multiplicat per tres. I no és per la natalitat, perquè els immigrants convergeixen de seguida cap a la nostra: és amuntegament. Mentrestant, la construcció s’ha enfonsat: dels prop d’11.000 habitatges per trimestre d’abans de la crisi del 2008 hem passat a entre 10.000 i 15.000 l’any.
Aquest creixement cap endins degrada les cases, els barris i la vida. I actua com un filtre sobre qui pot viure als llocs: només qui està disposat a viure així. Els joves passen més anys en pisos compartits, s’emancipen més tard i tenen menys fills, i la baixa natalitat alimenta al seu torn la necessitat de mà d’obra de fora. És un cercle viciós.
Entre el 2014 i el 2023, descomptada la inflació, el lloguer ha pujat un 31% i l’habitatge nou un 36%, mentre que el salari real brut només ho ha fet un 4,5%. No és estrany que l’accés a l’habitatge sigui la primera preocupació dels catalans, sigui quina sigui la seva edat o la seva renda.
Aquesta situació és especialment greu en un país ocupat com el nostre, on l’Estat espanyol fomenta la turistificació massiva i els macroprojectes que generen bombolles immobiliàries locals, amb la participació de les elits polítiques i econòmiques catalanes que han interioritzat aquest model per beneficiar-se’n. El nostre model econòmic comprimeix els salaris i genera, per una banda, demanda de mà d’obra de baixa qualificació per al turisme i els serveis, que no pot pagar els preus de les zones on treballa, i per l’altra, converteix l’habitatge en actiu d’inversió i en residència turística per a compradors de fora que fan pujar els preus de zones senceres. El problema no és el treballador qualificat que ve a viure i treballar aquí, que paga impostos i pot fer vida en català, sinó l’ús de l’habitatge com a actiu i com a allotjament turístic.
Les receptes habituals no resolen el problema. Una part de l’esquerra el redueix als pisos buits, però a Catalunya, segons els censos de l’Idescat, n’hi ha proporcionalment menys que en qualsevol cens des del 1981, i entre un 5 i un 7% estan buits per raons normals (obres, herències o canvis de llogater). A més, un pis buit en una comarca sense feina ni un transport fiable no resol res a qui treballa a l’àrea metropolitana: sense vertebrar el país, aquests pisos no compten. I proposa regular els preus del lloguer, però treure el preu de l’equació no l’elimina, el desplaça: es paga en negre, rellogant habitacions, amb contactes, amb la nòmina o amb pisos cada cop més degradats. A més, protegeix qui ja té pis, que no se’n mou mai: per això hi ha persones soles en pisos grans de l’Eixample mentre famílies nombroses s’amunteguen en pocs metres. L’extrema dreta, en canvi, proposa no construir per frenar la immigració. Però la immigració no ve perquè hi hagi pisos, sinó perquè hi ha feina: si el model econòmic continua demanant mà d’obra barata, la gent vindrà igualment i viurà amuntegada. No construir no frena la immigració: selecciona la que està disposada a viure al marge i expulsa les famílies joves que volen arrelar-se.
La crisi de l’habitatge té causes múltiples, arrelades des de fa dècades, i no hi ha cap solució màgica. Per exemple, durant anys l’habitatge de protecció oficial es va fer de venda i amb data de caducitat, i encara passa: els pisos qualificats abans de la reforma del 2019 conserven la data de caducitat, i segons 3Cat, la província de Barcelona passarà de 72.501 pisos protegits el 2021 a 36.031 el 2030, la meitat, que aniran al mercat lliure sense cap retorn per a l’erari públic. Qui promet una solució màgica, sigui un topall de preus, una expropiació de pisos buits o tancar fronteres, ven titulars, no solucions. Un problema que ve de tan lluny no es resoldrà ni en un any ni en quatre. Calen mesures molt diverses, sovint tècniques i poc vistoses, que només funcionen juntes i amb anys de constància: construir més i millor, amb visió de país; vertebrar el país perquè no tot passi a l’àrea metropolitana; tenir un transport públic fiable que permeti viure lluny de la feina sense renunciar a res; canviar el model productiu que importa mà d’obra barata, i recuperar un mercat de lloguer sa. I l’ordre importa. Els països que tenen el problema controlat, com Àustria o Alemanya, primer van construir durant dècades un parc públic i cooperatiu gran i permanent, i només després van donar als llogaters contractes indefinits amb pujades lligades a un índex, sempre amb la contrapartida d’un desnonament ràpid en cas d’impagament. Fer-ho al revés, regulant abans de tenir parc, només reparteix l’escassetat i fa fugir el petit propietari, que aquí és qui lloga la gran majoria de pisos. Berlín ho va provar el 2020 amb un topall de preus: l’oferta de lloguer es va enfonsar fins que el Constitucional alemany el va anul·lar. L’habitatge és, a més, una de les poques matèries en què ja tenim capacitat reguladora, constructora i inversora. El país o el fas tu o te’l fan els altres. Per això cal tenir els interessos del país al cap, entendre la població no com un mitjà sinó com un deure, i posar la llengua, la llibertat i la prosperitat al centre.
A Barcelona només l'1,8% dels habitatges són de titularitat pública; la mitjana europea supera el 15% i Viena arriba al 45%. Proposem un gran parc públic de lloguer per a rendes mixtes (mitjanes-altes, mitjanes i baixes), repartit pel teixit urbà i no concentrat en polígons: evita guetos, treu pressió al mercat de la classe mitjana i facilita la mobilitat. Ha de créixer per dues vies: construint i amb una compra agressiva d'habitatge privat, que és més ràpida i ofereix un lloguer estable des del primer dia. El model és Zuric: l'Ajuntament i les seves fundacions municipals compren edificis al mercat, respecten els contractes dels llogaters i lloguen a preus basats en el cost; només la fundació PWG ja té més de 2.500 pisos. El 2011, el 76% dels votants va aprovar que el 2050 un terç dels pisos de lloguer siguin d'entitats sense ànim de lucre (avui en són una quarta part), i el 2024 hi van destinar 300 milions de francs més. El parc públic també ha de facilitar, amb programes de mobilitat i permutes, que qui viu sol en un pis que era d'una família nombrosa pugui canviar a un habitatge adaptat al seu moment de vida.
La hiperconcentració a Barcelona és fruit de dècades sense política territorial. Com a Alemanya, on Stuttgart, Hamburg, Munic o Leipzig són pols de primer ordre, primer calen projectes que atreguin activitat (universitats, centres de recerca, centres assistencials, indústria, serveis per a la gent gran) i després l'habitatge de valor mixt que els acompanya, d'acord amb els valors tradicionals de cada població. Una seu universitària als aularis de Vilafranca, com va passar a Vic, o una facultat d'infermeria a Tremp, on hi ha pisos de protecció oficial buits, fa més per l'habitatge que qualsevol polígon, i els nous centres de recerca i empreses tecnològiques poden anar a Manresa, Reus, Girona o Lleida. Cada nou pol ha de ser també un pol de catalanització: universitat, cultura i formació professional en català.
Les ciutats tenen sòl i sostre per fer habitatge sense crear guetos. A Barcelona i l'àrea metropolitana: la zona marítimo-terrestre recuperada, l'avinguda de l'Estatut, els trams soterrats de les Rondes, el Morrot, la Marina del Prat Vermell o Sant Adrià, a tocar del Besòs. Proposem, a més, rezonificar zones comercials perquè admetin habitatge per a les classes mitjanes; un programa de remuntes (pisos nous sobre edificis existents), amb ascensor obligatori i més edificabilitat o bonificacions fiscals si una part dels pisos va a lloguer assequible, com fan Viena i diverses ciutats alemanyes i suïsses, i incentius fiscals perquè els despatxos que ocupen pisos principals (notaris, advocats, gestories, dentistes o pediatres) baixin als locals de planta baixa i alliberin aquests pisos.
Un mercat de lloguer sa permet canviar de pis segons el moment de la vida i es basa en tres peces que es compensen: el parc públic, que conté els preus; els promotors i operadors professionals que construeixen per llogar, perquè un pis de lloguer és un servei i calen inversors disposats a aixecar-ne de nous, i els petits propietaris, que busquen estabilitat. Per atraure els primers cal seguretat jurídica i regles estables: ningú no construeix per llogar si no sap quines condicions tindrà d'aquí a deu anys. Per mobilitzar els pisos d'aquests últims proposem garanties públiques davant l'impagament, ajuts de la Generalitat per rehabilitar els pisos que es posin en lloguer estable i una gestió simplificada. El lloguer de temporada és legítim (estudiants, trasllats, tractaments mèdics), però sense frau: la causa ha de constar al contracte i s'ha d'acreditar, i qui la falsegi n'ha d'assumir les conseqüències, amb sancions que facin que el frau no surti a compte; cal un registre únic i inspecció de l'ús turístic encobert. Sense topall de preu: si el lloguer de temporada deixa de ser rendible, el pis no torna al lloguer ordinari, va a la venda.
Un bon transport ja és mitja política d'habitatge. Sense un tren fiable no es pot viure fora de l'àrea metropolitana sense renunciar a la feina. Rodalies arrossega quaranta anys de desinversió, i l'empresa mixta del 2026, amb Renfe al 50,1%, blinda aquest model. Avui Renfe opera Rodalies sense cap contracte vigent amb la Generalitat, que és la titular del servei: la Generalitat pot retirar l'empresa mixta i encarregar el servei a una operadora catalana nova, amb control polític ple. Per això a Alhora hem impulsat la plataforma Fora Renfe, que liderarà una iniciativa legislativa popular per fer fora Renfe de Catalunya. Mentrestant, llançadores d'autobús d'alta freqüència en carrils prioritaris, peatges intel·ligents que bonifiquin els vehicles plens i financin el transport públic, i incentius per a les empreses que s'instal·lin fora de Barcelona.
La fiscalitat també fa política d'habitatge, i la Generalitat i els ajuntaments tenen marge per revisar-la amb un consens ampli, sense demanar res a ningú. Proposem estudiar, entre altres mesures: rebaixar l'ITP i l'AJD en la compra del primer habitatge habitual, sobretot per a joves i famílies; ampliar la deducció del tram autonòmic de l'IRPF per lloguer de l'habitatge habitual; bonificar l'ICIO a la rehabilitació, a les remuntes i a la construcció d'habitatge assequible, i revisar les taxes i els tràmits municipals que encareixen construir. L'objectiu no és pujar ni baixar impostos per principi, sinó que cada impost empenyi en la direcció correcta: més habitatge, més estabilitat i més accés per a qui vol fer vida aquí.
El turisme massiu encareix l'habitatge perquè converteix pisos en apartaments turístics, però sobretot perquè genera feines de baix valor afegit que atrauen població sense capacitat per pagar els preus. Reduir el pes del turisme i dels altres sectors que viuen de la mà d'obra barata importada, com el porc o l'oci nocturn i la venda d'alcohol lligats al turisme d'excés, és també una política d'habitatge (i d'immigració). Proposem una taxa turística dissuasòria destinada a un fons d'habitatge, una moratòria de llicències turístiques, deixar de subvencionar aquests sectors, apujar els salaris de referència que depenen de nosaltres (contractació pública i convenis) i impulsar des de la Generalitat incentius per atraure talent i feina qualificada. Els temporers els ha d'allotjar qui els contracta. Les campanyes agroalimentàries, els escorxadors i l'hostaleria de temporada porten cada any treballadors que necessiten un llit durant uns mesos. Si l'empresa no els allotja, competeixen pels pisos del poble, sovint amuntegats. Com fan els hotels d'Àustria i Suïssa, les activitats que contracten mà d'obra temporal per sobre d'un llindar n'han de garantir un allotjament digne: és un cost del negoci, no del barri.
Amb les competències actuals es pot fer molt, però les eines estructurals (la infraestructura ferroviària que gestiona ADIF, l'ordenació territorial plena, la fiscalitat i la frontera) depenen de la sobirania. Per això la independència de Catalunya és imprescindible per tenir una política d'habitatge pròpia, que respongui a les necessitats del país i no a un model d'inversió i de turisme fomentat per l'Estat espanyol, i que faci de l'habitatge una eina d'arrelament nacional.
Aquests posicionaments són el resultat de trobades, grups de debat, jornades de formació, congressos, assemblees, pòdcasts i articles fets pels militants d'Alhora en contacte amb especialistes i investigadors. Com tot en política, és un treball en procés de millora i evolució. A Alhora ens preocupa estar atents a les realitats, escoltar tothom i proposar solucions, sempre oberts a rectificar i millorar. Vine a Alhora i ajuda'ns a tenir les millors polítiques del país.
