Cables de filferro que peta

Després del xoc de trens a Toledo, que va deixar més de seixanta morts, vaig escriure que al final, el «vamos a coser España con cables de acero» —el missatge patriòtic emès pel PSOE i compartit pel PP amb què vam encetar el segle— havia resultat ser, vista la reincidència, un programa genocida. Potser em vaig passar de frenada (cosa que no es pot dir dels maquinistes que s’han aficionat al xantatge colonial). El que és bastant clar és que els fils de ferro amb què s’ha confeccionat aquest vestit a mida ens han costat caríssims (sostrets de la inversió que s’hauria hagut de fer en el sistema ferroviari català, deixat de la mà de déu), però la costura, de mala qualitat, ha rebentat. Una setmana més tard, Oriol Junqueras ens deia tot simpàtic que «fa molt de temps que ERC treballa perquè totes les competències i les eines ferroviàries estiguin en mans de Catalunya». És gros, eh? Jo em miro el tuit cada matí, per si l’he somiat. Més que res perquè ERC, els que es presenten a les eleccions amb els jacobins de Podemos, va pactar amb el PSOE un traspàs «integral» de Rodalies que ha deixat l’Estat amb el 51% de l’empresa i la Generalitat en minoria.

Però no siguem dramàtics. No cal que un tren t’atropelli per patir el sistema ferroviari colonial. N’hi ha prou amb no tenir-ne. Més del 30% dels habitants de la província de Tarragona, unes 270.000 persones (si som generosos i excloem Salou, on els van fotre l’estació a PortAventura), viuen en un municipi on no para cap tren dels de portar personetes amunt i avall. Un de cada tres. Dels 184 municipis, n’hi ha 143 sense estació. A les Terres de l’Ebre la proporció puja a sis de cada deu, i a la Terra Alta ja no hi ha ni proporció: és el cent per cent. I això comptant estacions, no trens. A Valls, per exemple, d’estació en tenen, però per anar a Barcelona a treballar (que és un altre mal generalitzat que s’hauria d’abordar: tant el fet de treballar com haver de fer-ho a Barcelona perquè el país es buida d’indústria i comerç) hi passen quatre trens al dia. Quatre. En un context en què la mobilitat per carretera, que és el que ens ha permès sobreviure fins ara, està penalitzada per la creixent hostilitat cap al transport privat i la descarbonització (desitjable, però amb la responsabilitat traspassada, com tot, al ciutadà).

Més del 30% dels habitants de la província de Tarragona (…) viuen en un municipi on no para cap tren.

El país necessita que la gent com tu es mulli.

Fes-te militant d'Alhora

Entre Riba-roja i Móra la Nova, l’R15 està tancada sine die des del gener, que és la manera de dir que a Madrid ningú no sap on és Riba-roja, almenys fins que vingui el Míster Marshall de la Meseta Pérez a posar-nos la gigafactoria d’intel·ligència artificial que no ha demanat ningú i converteixin la Ribera d’Ebre en Sicolon Sicolin Valley, com diu el candidat socialista que, naturalment, no vull saber ni com es diu.

Tot aquest desficaci no és difícil d’arreglar, eh? No calen grans estudis ni projectes monumentals, només anar acomplint, anar fent, sense pressa, les inversions en infraestructures i manteniment programades, de fa anys. El 1987, un pla de transport ferroviari de l’Estat fixava l’any 2000 per tenir un tren ràpid entre Barcelona i València, i com que som entremig, el tema ens toca de ple. Han promès que estarà llest el 2027, però ho vull veure. En tot cas, vint-i-set anys de retard, en puntualitat suïssa de la RENFE. Per celebrar-ho, l’any que ve ens tallaran la via entre Vila-seca i Castelló uns quants mesos, perquè no han gosat fer-ho ara, com estava previst, perquè els ha coincidit amb la campanya electoral.

El més curiós és que aquest desert ferroviari no és fruit de l’oblit, sinó de la negociació. Cada quatre anys pugen a Madrid uns senyors molt entranyables i processistes a canviar els nostres vots per trens. Es diuen diputats catalans. El novembre del 2023, ERC va pactar amb el PSOE el traspàs «integral» de Rodalies, com deia abans, com a preu per investir Pedro Sánchez. El març del 2025 ja acceptava «temporalment» que l’empresa mixta depengués de Renfe. És com anar a comprar un pis i sortir del notari amb un contracte de lloguer amb ordre de desnonament incorporada. Ara la seva cap de llista per Tarragona, Norma Pujol, que ja hi va ser del 2019 al 2023, ens torna a prometre trens dignes i puntuals. Josep Maria Cruset, de Junts, ha presentat com a balanç de la seva tasca negociadora haver desencallat uns 700.000 euros (un 0,03% del dèficit fiscal tarragoní; és a dir, com si et deguessin 3.286 € i te’n tornessin 1) per als afectats per la construcció faraònica i eterna del túnel del coll de Lilla. Una indemnització que al final va pagar la constructora i que l’Estat hauria d’haver avançat sense demanar res a canvi.

Aquest desert ferroviari no és fruit de l’oblit, sinó de la negociació.

A més a més, treguis el que treguis d’aquests miratges negociadors propagandístics, després la inversió s’ha de fer efectiva. L’any passat, amb els vots d’uns i altres, decisius a Madrid (!?), l’Estat va invertir a Catalunya el 8,6% del que va executar a tot l’Estat, menys de la meitat que a Madrid, quan aquí hi viu el 16% de la població. El mateix Presidentilla admet que «tenemos un problema con la ejecución de las inversiones». Tenim un problema, sí, i és d’execució. S’ha de guillotinar aquest Jaume Canivell que tenim tots els catalans dins del cap i que ens diu que podem anar a las Cortes a negociar coses i no ens prendran el número. A Madrid s’hi ha d’anar a dir que no a tot.

A Madrid s’hi ha d’anar a dir que no a tot.

Per començar, no a Renfe. Fora Renfe, perquè Rodalies i els regionals els operi una empresa pública que sigui cent per cent de la Generalitat, i no una societat mixta on el soci majoritari és el mateix que ens ha portat fins aquí. Calen 50.000 signatures per tirar endavant la ILP d’Alhora. És l’única proposta damunt la taula que no consisteix a demanar-ho a Madrid sispli sispli. No pidolarem res, perquè el resultat de fer-ho el podeu comprovar cada dia si teniu l’esma de participar en l’aventura diària del transport ferroviari, si teniu la sort de tenir una estació de tren prop de casa. Els cables d’acer, se’ls poden quedar, si no els roben abans com el coure de Rodalies. Fora Espanya.