El PSC, entre la mentida i mediocritat

Aquest dilluns, 31 d’agost del 2026, la consellera d’Educació Esther Niubó va fer una roda de premsa per anunciar la destitució de la seva número dos, la secretària general del departament, i l’obertura d’expedient a tres funcionaris. Era la seva resposta a l’escàndol de les proves PISA: per culpa d’un error en la recollida de dades (es va excloure de les proves un 23% dels alumnes als centres educatius que formaven part de la mostra, gairebé 5 vegades més del percentatge permès), Catalunya no serà part de l’estudi del 2025.

Ens hem de fer càrrec de la gravetat de l’assumpte. En els darrers resultats del 2022 (publicats el 2023), Catalunya havia caigut a mínims històrics, situant-se per sota de la mitjana de l’OCDE i d’Espanya. Els resultats del 2025 havien de servir per veure si hi havia algun tipus de recuperació (alguns analistes van atribuir la davallada a la pandèmia, tot i que a Catalunya va ser molt més pronunciada que a d’altres llocs) o si la preocupant tendència a la baixa es mantenia. Però no ho podrem saber per culpa dels errors reiterats de tota la conselleria d’educació.

D’aquest episodi, hi ha dues coses que em ronden. D’una banda, la poca vergonya de la consellera; de l’altra, l’estat de l’educació al nostre país i les conseqüències que això tindrà a mitjà i llarg termini.

Comencem per la consellera. Com alguns de vosaltres sabeu, visc a Escòcia, i això em permet viure d’a prop la política britànica. La solució que la consellera Niubó ha trobat a la pífia de PISA m’ha recordat a l’episodi que fa uns mesos va detonar la caiguda del primer ministre britànic, Keir Starmer. En aquell cas, funcionaris del departament d’Exteriors britànic, pressionats per càrrecs polítics, van accelerar el procés de verificació d’antecedents de Peter Mandelson per ser nomenat ambaixador als Estats Units. Pocs mesos després, va sortir a la llum que Mandelson era amic de Jeffrey Epstein i havia fet servir la seva influència política per passar informació valuosa sobre operacions financeres, entre d’altres. Starmer va negar saber-ne res, d’aquestes pressions i dels buits en el procés, i va fer dimitir tant al seu número dos com al funcionari de més rang involucrat. La crítica als mitjans de comunicació va ser ferotge, i es resumia en el següent dilema: si era veritat que Starmer no en sabia res, era un incompetent perquè no controlava el seu govern, tenia gent propera fent coses en contra de la seva visió i voluntat, i per tant havia de dimitir. I si no era cert, i ho sabia, estava mentint, i per tant havia de dimitir. Ho va acabar fent pocs mesos després.

És exactament la situació en què es troba la senyora Niubó. Tant si es tracta d’incompetència com de mentida (o, com és habitual amb el PSC, d’ambdues coses), la consellera d’educació ha de dimitir. Si no sabia que el procés de recol·lecció de dades s’estava fent tan malament, es que no controla ni els seus quadres polítics ni funcionarials dins del departament, que no sap establir estàndards de treball i de transparència interna, i per tant no pot seguir-ne al capdavant. I si sí que li havien transmès les complicacions, està mentint i ha d’abandonar el càrrec.

No ens val la mediocritat, ni la manca de sentit del deure, de responsabilitat i d’autoexigència amb què aquesta gent va pel món. Ni tampoc llur despotisme autoritari (recordem les infiltracions policials a les assembles dels mestres que preparaven la vaga, la pressió mediàtica als vaguistes mitjançant els Ustrells de torn, o el pacte amb els sindicats del PSOE en contra dels sindicats majoritaris).

No ens ho podem permetre perquè (i això em porta al segon punt que no em deixa dormir) estem en un moment crucial per al futur del país i l’escola és la primera trinxera de totes. Per la llengua, però també per les matemàtiques, per la lectura, i per les coses que quan ets una mica més gran et permeten sortir-te’n i viure la vida amb més plenitud. I el PSC ens governa ara amb incompetència, ara amb deshonestedat, ara amb totes dues coses alhora, fent cada cop més probable que generacions de catalans no tinguin les eines necessàries per formar part del tomb social, econòmic i cultural que necessita el país.

Sembla que els instituts i escoles que participaven a les proves PISA van excloure’n gairebé un quart dels alumnes perquè no els veien capaços de passar els exàmens amb un mínim de dignitat. Els motius al·legats són diversos (dificultats lingüístiques, cognitives, emocionals i conductuals, i discapacitats físiques), però la trampa al solitari s’explica sola. Hem d’exigir més a tot el sistema educatiu del nostre país perquè aquests alumnes són a les nostres escoles i no desapareixeran. Seran nois i noies que potser no acabaran la secundària i que alimentaran un model econòmic basat en bona part en feines que no demanen cap mena de qualificació.

És bastant clar que a algú ja li va bé que Catalunya sigui cada cop més incapaç de pujar catalans que sàpiguen parlar la seva llengua, llegir, escriure, sumar i restar, que Catalunya no pugui produir catalans capaços de defensar-se davant del món com a catalans. Les mentides i la mediocritat del PSC, que aquesta setmana encarna la consellera Niubó, són les armes principals d’aquesta sagnia terrible, que comença a les escoles i segueix en tots i cadascun dels àmbits de la nostra vida.

Per això, és més urgent que mai preparar-nos, ser ambiciosos i exigents amb nosaltres mateixos i amb els companys de militància, i treballar per fer fora el PSC de Catalunya. Ens hi juguem el país.