Formats per ensenyar català, ignorats pel sistema

Per Mariona Bosch i Júlia Ojeda

El grau en Filologia Catalana no comporta el reconeixement automàtic del nivell C2. Després de quatre cursos dedicats a estudiar la llengua i la literatura catalanes, un filòleg ha de pagar la taxa i fer el mateix examen que qualsevol altra persona per acreditar un nivell que la mateixa titulació universitària ja pressuposa. Mentrestant, tot i que cap mitjà de comunicació s’atreveix a publicar-ho, sap, com sap tothom del sector o que coneix els correctors pressionats, que el departament de Política Lingüística del PSC decideix abaixar el nivell i els criteris de correcció any rere any per tal de poder anunciar una taxa d’aprovats superior. L’anècdota, però, aparentment menor, condensa un problema de fons: el sistema educatiu no reconeix la formació específica dels qui s’han preparat precisament per ensenyar català perquè els seus objectius no són promoure el català realment.

El cas més visible és la borsa docent de professors de Secundària. Per accedir a l’especialitat de Llengua i Literatura Catalana s’hi pot entrar des de moltes altres titulacions —Periodisme, Comunicació Audiovisual, Art Dramàtic, Humanitats o Estudis Literaris, entre d’altres—, i no només específicament des de Filologia catalana, com sí que passa a les Illes Balears o al País Valencià. De manera que, a Catalunya, els graduats en Filologia Catalana han de competir com si fossin iguals amb perfils que no s’han format en la matèria, o que amb una mica de sort n’han estudiat una o dues matèries durant el grau universitari. Sovint, a més, altres mèrits generals hi tenen més pes que la mateixa especialització: un C1 d’anglès pot acabar pesant més, a les llistes de substitucions de la borsa docent, que haver dedicat quatre anys a la llengua, a la literatura i a la cultura que s’ha d’ensenyar.

El sistema educatiu no reconeix la formació específica dels qui s’han preparat precisament per ensenyar català.

Aquesta flexibilització no va néixer del no-res, i és de justícia dir-ho. Des dels anys noranta, les matrícules de Filologia Catalana no han parat de caure, fins al punt que alguns experts han arribat a parlar d’emergència nacional. La paradoxa ja la va descriure Jordi Ginebra («¿Qui vol estudiar filologia catalana?», Llengua Nacional, núm. 113, 2020): mentre la demanda per estudiar la carrera és baixa, la inserció laboral dels graduats és altíssima, perquè no hi ha prou titulats per cobrir les places de secundària. Una qüestió que des de fa uns anys s’ha vist agreujada per les jubilacions massives de les primeres fornades de professors de català (anys vuitanta), i per dècades de manca de planificació de l’Administració. En aquest context, obrir la porta a altres perfils ha tingut una lògica d’urgència. Però és una lògica equivocada: justament, l’escassetat era la manera de promoure la filologia catalana i per tant la llengua. Amb la lògica d’urgència el que s’ha fet és prendre-li la importància, treure-li tots els incentius.

Ara l’excepció s’ha convertit en la norma. I s’ha instal·lat sobre un altre desajust de fons: el Màster de Formació del Professorat. A Catalunya no existeix una especialitat pròpia de llengua i literatura catalanes —aquesta està lligada a la de llengua i literatura castellanes; un fet que no passa en el cas de les Illes o el País Valencià, on les especialitats es cursen separadament. A més a més, des del 2013 es va eliminar, sense cap explicació del Departament d’Educació, el requisit que demanava els titulats d’altres graus que cursessin un mòdul específic de continguts de llengua i literatura catalanes, per complementar i ampliar la seva formació, però sobretot per cobrir els dèficits formatius i professionals amb què arribaven a les portes dels instituts. Albert Soler i Núria Alturo («La formació del professorat d’ensenyament secundari: competències, incompetències i negligències», dins d’Afer d’estat: la llengua i la literatura catalanes a la secundària i a la universitat, 2018) han investigat com aquesta política implica que al mateix màster hi convisquin estudiants que han cursat entre 180 i 210 crèdits de la matèria amb d’altres que n’han cursat només sis. Així doncs, l’únic filtre en competència lingüística possible ha estat el d’exigir un C2: un nivell que, si fins i tot deixem de banda la política d’aprovat general promoguda per l’actual Govern, és un nivell que, segons el Marc Comú Europeu de Referència (MCER), només acredita que algú que no s’ha escolaritzat en la llengua s’hi sap expressar correctament.

Un C1 d’anglès pot acabar pesant més, a les llistes de substitucions de la borsa docent, que haver dedicat quatre anys a la llengua, a la literatura i a la cultura que s’ha d’ensenyar.

Un exemple recent ho il·lustra bé. Les Aules d’Acollida Intensives són places de difícil cobertura i, per aquest motiu, s’hi permet l’accés de professionals de diverses especialitats. Aquesta flexibilitat pot tenir sentit per garantir que les places es cobreixin, especialment en un context de manca de professorat. El que resulta més difícil d’entendre és que, en un recurs destinat precisament a l’aprenentatge intensiu del català, la Filologia Catalana no hi tingui un reconeixement preferent. Actualment, les places d’aula d’acollida d’instituts són ocupades per professorat de nombroses especialitats, entre les quals hi ha Llengua Catalana i Literatura, però també Educació Física, Filosofia, Geografia i Història, Orientació Educativa, Anglès, etc. No es tracta de qüestionar la professionalitat d’aquests docents, sinó de preguntar-nos si és coherent que la titulació específicament vinculada a la llengua i la literatura catalanes no tingui una consideració preferent en un recurs que té l’aprenentatge intensiu del català com a funció central. Més encara quan el mateix Departament assenyala que els tutors d’aquest tipus d’aula requereixen coneixements especialitzats en l’àmbit lingüístic i en la gestió de la diversitat lingüística i cultural. Enviaríem un neuròleg d’urgències a fer una operació de cor obert?

L’escassetat era la manera de promoure la filologia catalana i per tant la llengua.

Això té conseqüències sobre el model de llengua que oferim als alumnes i sobre els coneixements fonamentals sobre la nostra tradició cultural i literària. Al llarg dels anys de formació universitària, un filòleg adquireix una sensibilitat envers la correcció, la fonètica i la literatura que difícilment poden assolir-se sense formació específica. A més, diversos docents d’especialitats que no són específicament la de llengua i literatura catalanes sovint reconeixen obertament que se senten menys preparats quan han d’impartir aquesta matèria. Una matèria, no cal dir-ho, essencial per un país que s’estima i vol que els seus ciutadans visquin arrelats, i doblement prioritari, per un país que viu assetjat lingüísticament, culturalment i políticament, i que necessita, més que mai, despertar i reproduir vocacions humanístiques autocentrades.

La paradoxa encara és més gran si es mira a l’inrevés. Moltes d’aquestes altres titulacions permeten accedir també a altres especialitats docents, mentre que el grau en Filologia Catalana té un camp d’accés molt restringit: bàsicament la Llengua Catalana i Literatura a secundària i, amb requisits addicionals, les escoles oficials d’idiomes. La titulació creada específicament per formar especialistes en la llengua pròpia del país és, alhora, una de les que té les portes més tancades dins el mateix sistema educatiu.

Al mateix màster hi conviuen estudiants que han cursat entre 180 i 210 crèdits de la matèria amb d’altres que n’han cursat només sis.

No caldria inventar res: hi ha models que funcionen a la resta dels Països Catalans. A les Illes Balears, com explicava Nicolau Dols («L’accés a la docència de llengua i literatura catalanes a les Illes Balears», Llengua Nacional, núm. 113, 2020), l’accés a les places de substitució ha exigit formació universitària específica en llengua i literatura catalanes, amb una llista taxada de títols vàlids. I al País Valencià, on les especialitats de català i castellà s’imparteixen per separat, campanyes modestes però constants de les universitats de València i Alacant han aconseguit omplir les places de la carrera i apujar-ne les notes de tall. La bona feina ja està feta. I sobre aquesta base, es podrien fer moltes altres coses, generar millors incentius, per tenir una renaixença dels estudis de filologia catalana i començar a treballar en aquesta baula fonamental de la cadena de reproducció del català.

Perquè la pregunta de fons sempre remet a una qüestió d’incentius i de prioritats. Quin motiu té avui un estudiant per triar Filologia Catalana si aquesta especialització pràcticament no es tradueix en cap reconeixement dins del sistema? Les xifres són tossudes: es calcula que en els pròxims anys faran falta milers de professors de llengua i literatura catalanes —no tenim les dades exactes perquè l’opacitat del Departament d’Educació amb aquest tema és històrica—, i la resposta de Xavier Vila, que coneix perfectament la problemàtica com a excatedràtic de Filologia catalana de la Universitat de Barcelona, han estat 25 beques anuals pel global del Principat de Catalunya, on actualment hi ha cinc universitats públiques, sis si hi sumem la UOC, amb una oferta de 460 places (dades del Canal Universitats de la Generalitat: la UB n’ofereix 70, la UAB 40, la UdG 40, la UdL 20, la URV 40 i la UOC 250). Així no ens en sortirem, i el Conseller ho sap.

La titulació creada específicament per formar especialistes en la llengua pròpia del país és, alhora, una de les que té les portes més tancades dins el mateix sistema educatiu.

Com a professores del camp de la Filologia Catalana, reclamem que aquesta especialitat hauria de tenir un reconeixement preferent per impartir Llengua i Literatura catalanes. Aquest reconeixement s’hauria de traduir, en primer lloc, en una prioritat per als graduats en Filologia Catalana en l’adjudicació de les vacants del nou curs, tant mitjançant els nomenaments telemàtics com en els procediments de difícil cobertura. Un cop cobertes aquestes vacants, aquesta mateixa prioritat s’hauria d’aplicar a les substitucions que es generin durant el curs. Igualment, la Filologia Catalana hauria de tenir una consideració preferent en la selecció de professors per a les Aules d’Acollida Intensives i, en definitiva, hauria de ser l’especialitat prioritària davant qualsevol necessitat de cobertura docent relacionada amb la llengua i la literatura catalanes. Si existeix una titulació universitària creada específicament per formar especialistes en aquesta disciplina, és de sentit comú i hauria de ser una prioritat de país que aquesta formació tingués un valor preferent a l’hora d’accedir a aquestes places.

Quin motiu té avui un estudiant per triar Filologia Catalana si aquesta especialització pràcticament no es tradueix en cap reconeixement dins del sistema?

Amb tot, a banda de reforçar la promoció i les condicions laborals dels nostres graduats en Filologia catalana, ens cal també repensar l’ensenyament de la formació dels mestres d’Infantil i Primària. Des d’Alhora fa temps que defensem la creació d’una Escola Superior de Magisteri de Catalunya per formar els mestres, professors i gestors que caldran a cada nivell educatiu en la màxima excel·lència, i oferir carreres intel·lectuals que reforcin els coneixements lingüístics de tot el professorat, enllaçats amb millores salarials i d’altra mena. És a dir: facilitem processos de formació, d’habilitació i certificació per a professionals d’altres matèries perquè puguin fer de professors a secundària en condicions lingüístiques òptimes. I establim mecanismes que retribueixin l’excel·lència en llengua catalana del professorat en actiu: paguem-los millor, són la nostra primera i principal trinxera.