Com afecta la crisi de Ceuta als catalans? I no és com els partits ens volen fer creure

El que hem vist a Ceuta aquest final de juliol és un atac híbrid. Un atac híbrid, tal i com ho descriu l’OTAN mateixa, és una acció coordinada que ataca sistemàticament les vulnerabilitats estructurals dels estats fent servir el descontrol fronterer amb una onada aparentment migratòria. És el que hem vist: 50 mil joves coordinats pel govern del rei Mohammed VI del Marroc, una dictadura monàrquica i sectària religiosament.

Mohammed VI ataca l’estabilitat Espanyola i Europea en nom dels seus aliats: el govern de Netanyahu i el govern de Trump: tots dos tenen, per una banda, un enemic concret, que és el govern de Pedro Sánchez, i un objectiu més gran, que és el canvi de règim a Europa, on hi volen governs d’extrema dreta a tot arreu. Trump ha fet el mateix a l’Amèrica del Sud, i a Europa ho fa per la via de promoure partits que en nom de la por a una invasió migratòria, li donin accés a la seva trama corrupta i autoritària. Només cal veure el compte de twitter d’Elon Musk, o l’entrevista que li van fer l’altre dia al The Economist, o el suport que donen a Alternativa per Alemanya, per veure quina és l’estratègia.

Això ens afecta directament perquè un atac d’aquestes característiques i un descontrol fronterer va directe al cor de la societat catalana, que és l’única economia de la península, juntament amb el Madrid dels serveis, que podria absorbir aquests immigrants. Tenen raó els que diuen que els 50 mil d’avui a Ceuta, són demà-passat a Barcelona. I si estem d’acord que tot plegat no s’aguanta per enlloc, i tothom hi hauria d’estar d’acord, ens hem de preguntar: qui n’és el responsable? Qui promou que passi això? Com es fa per evitar-ho?

Mohamed VI ataca l’estabilitat espanyola i europea en nom dels seus aliats: el govern de Netanyahu i el govern de Trump. Tots dos tenen un enemic concret, que és el govern de Pedro Sánchez, i un objectiu més gran, que és el canvi de règim a Europa, on hi volen governs d’extrema dreta a tot arreu.

Les reaccions dels partits són les previsibles. Junts diu i dirà que hi ha descontrol migratori a la frontera, perquè necessita competir amb Aliança. Però no posarà Sánchez contra les cordes perquè no pot. Veurem els líders de junts fent equilibris amb les lleis europees d’immigració, però sempre faran curts davant d’Aliança: no hi ha res més visceral que una «invasió de moros.» Aliança diu i dirà, per tant, que un descontrol migratori i una invasió són una i la mateixa cosa, i que el govern de Sánchez és favorable a la invasió. La resta de partits, ERC, PSC, Comuns, parlaran del dret humanitari amb els menors, per polaritzar amb Aliança i VOX, i Sánchez dirà que és un atac perquè necessita continuar sent vist com l’anti-Trump arreu del món. El PP estarà fora de joc.

A nosaltres, els catalans, ens toca fer algunes preguntes: què pensa Aliança dels seus referents Trump i Netanyahu, i per tant, Mohammed VI? Està Orriols a favor de l’estratègia d’enviar 50mil joves marroquins a Ceuta per tal d’atiar el canvi de règim a Espanya i a Europa? En la polarització PSC-AC, on el PSC és Pedro Sánchez, AC, que ho fia tot a la lluita contra la invasió de l’Islam, que promouen Netanyahu i Trump, és favorable a aquests atacs?

Tenen raó els que diuen que els 50 mil d’avui a Ceuta, són demà-passat a Barcelona. I si estem d’acord que tot plegat no s’aguanta per enlloc, i tothom hi hauria d’estar d’acord, ens hem de preguntar: qui n’és el responsable?

El problema de Junts, ERC, i el PSC és, en realitat, fruit d’haver acceptat aquest marc de fons. Portem no sé quants anys que ens volen fer creure que hi ha una manera humanitària de veure aquest problema i una altra manera, que és la de la seguretat nacional. Si tens una mirada humanitària és a costa de la seguretat nacional, i si tens un interès a defensar la seguretat nacional has d’acceptar la vulneració dels drets fonamentals. I la realitat, com mostra aquest episodi, és la contrària: el problema humanitari i el problema de seguretat nacional són el mateix.

Fa uns anys, ens vam entrevistar amb l’exdirector de Human Rights Watch, i ens va dir una cosa que avui és més vigent que mai: la millor política de seguretat nacional és tenir una frontera on les persones que hi apareixen siguin gestionades a gran velocitat. Qui té dret a entrar i qui no. I qui no pot entrar, no entra en cap moment i és deportat al seu país d’origen. I si el país d’origen, com passa sovint, no el vol acceptar, se li retiren totes les ajudes a la cooperació. Una frontera segura és una frontera sense ambigüitats i ràpida. Això té costos de gestió, però molt més baixos, com es veu, que el cost del descontrol, i de tenir una política migratòria que promociona sectors econòmics que viuen de la mà d’obra barata i després grans regularitzacions de gent vivint sota el llindar a la dignitat.

Portem no sé quants anys que ens volen fer creure que hi ha una manera humanitària de veure aquest problema i una altra manera, que és la de la seguretat nacional. Si tens una mirada humanitària és a costa de la seguretat nacional, i si tens un interès a defensar la seguretat nacional has d’acceptar la vulneració dels drets fonamentals. I la realitat és la contrària: el problema humanitari i el problema de seguretat nacional són el mateix.

Però això no és tot, el que estem vivint és la conseqüència d’externalitzar el control fronterer a països que són dictadures. Això els dona un poder de pressió gegant sobre els europeus i també sobre els ciutadans mateixos. Dit en plata, els migrants usats com a carn de canó a Ceuta són víctimes del quefer autoritari de Mohammed VI tant com nosaltres; tombar aquesta mena d’individus, o treure’ls poder, és un interès compartit entre els seus migrants i els nostres països i societats: és un problema humanitari i de seguretat nacional alhora.

I per què estan Trump i Netanyahu atacant Sánchez i Europa? Perquè Sánchez, que és un cínic, un frívol, i un oportunista, va decidir, ja fa anys, que l’única manera de mantenir-se al govern era polaritzar amb l’extrema dreta. Primer ho va fer amb Vox a Espanya, per dividir el vot de la dreta i que el PP no pogués mai governar. Ho va fer tenint els partits del procés captius: uns amb inhabilitacions i altres amb exili. Per això els indults i les amnisties es van fer com es van fer: per mantenir el vot captiu. Recordeu que el PSOE governa malgrat haver perdut les eleccions. Aquesta mateixa estratègia es va dur a Catalunya: polaritzar PSC i AC, per afeblir Junts i que el bloc independentista no pugui sumar mai més. Per això, en nom del cordó sanitari, es deixava el partit que estava recollint l’onada reaccionària europea sense cap contra-argument ni oposició. Via lliure per créixer, davant la feblesa de Junts i ERC, que van decidir ser captius del PSOE a canvi de solucionar els seus problemes personals.

La millor política de seguretat nacional és tenir una frontera on les persones que hi apareixen siguin gestionades a gran velocitat. Qui té dret a entrar i qui no. I qui no pot entrar, no entra en cap moment i és deportat al seu país d’origen. I si el país d’origen no el vol acceptar, se li retiren totes les ajudes a la cooperació.

Però fins i tot això no va ser prou, i en el moment que a Pedro Sánchez li entraven ministres a la presó i semblava que era un cadàver, va començar a polaritzar amb Trump i Netanyahu, erigint-se en el paladí de la democràcia i el liberalisme a nivell mundial. Boicots a Israel, reconeixements a Palestina sense cap estratègia real per resoldre el conflicte o pagar-ne el preu (ni cap compromís real, com sabem, amb l’autodeterminació) i enfrontament directe amb el president nord-americà. Sánchez buscava un «o jo, o la barbàrie», per agrupar tot el vot que no fos pro-Trump, o pro-extrema dreta. És una estratègia apresa de França de fa dècades i que et dona poder a canvi de la decadència del país. Mitterrand va treure el Front National de la marginalitat als anys vuitanta per partir el vot de la dreta i salvar una legislatura, i quaranta anys després el partit dels Le Pen és el primer de França, i el que han fet els governs anti-FN és sumir França en el cinisme i la decadència, perquè només tenien com a projecte polaritzar amb Le Pen. Aquí, la regularització d’immigrants sense cap política ben pensada de fons, solucionant el problema d’uns esclaus produint-ne més, cosa que apel·la als drets humans sense realment defensar-los, està pensada amb les mateixes coordenades. Agrupar qui no vol sumar-se al carro de les bogeries d’Elon Musk i Donald Trump.

Però Espanya és un país feble. Molt més feble del que el president espanyol vol fer creure i molt més feble del que els partits catalans ens han volgut fer creure durant una dècada ja. Sánchez ha jugat a la taula geopolítica dels grans, i els grans s’hi han tornat. Per exemple: no tinc cap prova, però tampoc cap dubte, que el cas de corrupció de Zapatero és un cas revelat pels serveis d’informació del govern Trump. I això d’avui és un atac per desestabilitzar-lo i fer créixer VOX, però també tota l’extrema dreta europea, incloent-hi Aliança, que sempre ha defensat Trump i Netanyahu, i que per delegació ara està protegint el govern de Mohammed VI, que és qui envia aquests 50 mil marroquins a Ceuta.

Mitterrand va treure el Front National de la marginalitat als anys vuitanta per partir el vot de la dreta i salvar una legislatura, i quaranta anys després el partit dels Le Pen és el primer de França.

Espanya és feble i ha estat segura només perquè els partits del procés han apuntalat a Pedro Sánchez de franc. Perquè l’alternativa…era pitjor? Els espanyols volien un govern de dretes, fins i tot d’extrema dreta, i només els catalans independentistes, amb els vots, han apuntalat que Espanya no tingués el govern que els espanyols volien. El PSOE governa a arreu de Catalunya i Espanya i ha accelerat el projecte d’assimilació de Catalunya, d’atac a la llengua i la llibertat, amb el suport dels processistes captius. Però també ha generat un caos que és pitjor que si t’enfrontes a les coses de cara, incloent-hi l’extrema dreta o l’ultradreta. Sánchez ha aconseguit pacificar la política catalana i enviar el senyal al món que Espanya és el país progressista defensor dels valors occidentals. Això ha col·locat Catalunya en una terra de ningú, on és fàcil que el consens liberal digui que som una instància de l’ultradreta que cal combatre, i a qui AC dona la raó, i que l’extrema dreta cregui que som un actor més de l’immigracionisme barat i demagògic, i a qui el govern del PSC-ERC, i PSOE-Junts-ERC dona la raó, alimentant els sectors econòmics que en viuen. Un cop més, semblem indefensos entre Espanya i Espanya, és a dir, entre les dues Espanyes, i els partits ens han posat en aquesta nova guerra civil, que ara ja travessa Europa, com passa sempre.

La implosió d’Espanya, la seva vulnerabilitat fronterera, la seva incapacitat per sostenir-se és una bona i una mala notícia. És una mala notícia perquè tot el que afecta Espanya a dia d’avui ens afecta el doble a nosaltres. És una mala notícia perquè els poders internacionals ens fan servir de joguina sense tenir actors polítics al Parlament que sàpiguen reaccionar. I és una bona notícia perquè la feblesa d’Espanya, la feblesa del PSOE, ens allibera de la seva presó, i del cinisme d’Illa, i ens permet entendre que la nostra fortalesa és l’únic que els manté vius, i la nostra fortalesa ens basta per tombar-los si realment ens hi posem, tan se val si són coses petites i grans. Si ara hi hagués un govern a Catalunya amb el país al cap, podria explotar la crisi fronterera al sud, i les reaccions hipòcrites dels socis europeus, per crear-li a Espanya una crisi a la frontera del nord, que tampoc podria adreçar amb garanties.

Espanya ha estat segura només perquè els partits del procés han apuntalat a Pedro Sánchez de franc. Els espanyols volien un govern de dretes, fins i tot d’extrema dreta, i només els catalans independentistes, amb els vots, han apuntalat que Espanya no tingués el govern que els espanyols volien.

Ens sobren recursos per ser un país que sobreviu a aquestes batalles, si no som un mer instrument al servei de Sánchez i els seus aliats, com el governador de Califòrnia, que vol ser el candidat demòcrata a les eleccions presidencials de 2028, o al servei de Trump-Mohammed VI, que volen un canvi de règim a Europa per explotar-ne el mercat i no tenir cap contrapoder a la seva corrupció.

A nivell pràctic, l’atac de Ceuta demana d’una intervenció del Frontex de la UE, urgent, i de l’exèrcit espanyol. No seré jo qui defensi que Ceuta ha de quedar en mans de Mohammed VI, que és el que vol Trump i companyia, però no penso gastar ni una síl·laba a defensar un enclavament espanyol al nord-d’Àfrica. Així s’ho confitin, així s’ensorrin en aquesta crisi.

Mentrestant, despleguem nosaltres una política econòmica que ens delliuri d’aquests vaivéns, defensem els valors institucionals que permeten no ser víctimes del cinisme d’uns i altres tan fàcilment, i fotem el fotut favor de rearticular l’independentisme com una força seriosa i de poder, no com els titelles febles i manipulables de Sánchez o Trump. Som forts i ocupem un lloc estratègic al Mediterrani i a la UE. Despertem del somni de la frustració: no som febles ni hem estat conquerits. Espanya és feble i el califat és Trump i els seus aliats europeus.