Treure el requisit de català de la direcció dels museus per destruir la memòria de Catalunya

La consellera de Cultura, Sònia Hernández, ha justificat que el català deixi de ser requisit d’entrada als concursos de direcció de la Fundació Joan Miró, el MACBA i el Mercat de les Flors amb l’argument que cal obrir-los a «professionals i experts d’arreu del món». És la mateixa política que Vox està exigint al País Valencià i al govern de les Illes Balears. És fonamental entendre que això és un atac frontal a la cultura del país.

El tema no és que la persona pugui fer rodes de premsa en català, com diu el departament que ja fa María José Cifuentes al capdavant del Mercat de les Flors, perquè està estudiant català. No som nens petits als quals ens hagin d’acontentar performativament en rodes de premsa. El problema és de fons: de coneixement del context en què l’art significa alguna cosa. La pretensió que es pot fer sense conèixer la llengua és una pretensió absurda a qualsevol lloc del món, encara més a Catalunya, i no es fa només perquè aquest PSC sigui el partit amb més ignorants per neurona de la història de Catalunya, i ja és dir, que vam tenir Ciutadans, també perquè són una colla de fanàtics, que ja és dir, que vam tenir Ciutadans.

Qualsevol persona que ha fet recerca sobre les arrels intel·lectuals dels autors catalans i de l’art que s’ha fet o ha influït aquí, sap que sense saber català no pots entendre el context, què estava en joc, i per què es barallaven els autors.

Joan Miró, per posar l’exemple de la notícia, és incomprensible si no entens el Cercle artístic de Sant Lluc del qual formava part. El Cercle artístic no s’entén sense els germans Milà i Fontanals, i aquests germans no s’entenen sense entendre què significava la seva Vilafranca natal a principis del XIX (el contrari de Reus, per entendre’ns), ni sense entendre els nazarens italians. I no s’entén com els germans Milà hi van entrar en contacte si no saps que els van becar a la Junta de Comerç. I de la Junta de Comerç, no entens per què estava becant artistes si no saps que la universitat de Barcelona no existia perquè Felip V la va clausurar amb el Decret de Nova Planta. D’aquest xup-xup en surten des de Claudi Lorenzale fins al Pintor Fortuny o els modernistes que exposa el MNAC.

El que la historiografia espanyola, la que porta un segle alimentant la recepció internacional dels autors catalans, ha esborrat de la història de Catalunya no és la genialitat dels artistes com Picasso, Gaudí, Miró, perquè això és inesborrable. N’ha esborrat el seu context. Barcelona era una ciutat que estava al centre de les preocupacions culturals del món i aspirava a oferir una versió pròpia, mediterrània i europea a l’ensems. Justament la síntesi que el nostre art assenyala. Però també parlava des de l’interior d’una batalla cultural i política, sense la qual no s’entén res.

La pretensió que es pot conèixer l’art sense conèixer la llengua és una pretensió absurda a qualsevol lloc del món.

Un exemple: un dels filòsofs més importants del segle XIX català és Francesc Xavier Llorens i Barba. És un autor completament desconegut fora dels cercles de l’estudi de la filosofia catalana. Fins i tot jo, que sóc llicenciat en filosofia a Barcelona, l’he hagut d’investigar pel meu compte de gran. I aleshores he trobat que hi havia textos publicats en editorials universitàries, amb Norbert Bilbeny, Conrad Vilanou, Ignasi Roviró, Joan Cuscó o Josep Monserrat fent la feina de divulgar-lo. Com has d’accedir a això si no t’ha interessat Catalunya fins que els socialistes no t’han ofert 100 mil euros l’any per fer performances en edificis brillants que no saps d’on dimonis surten?

Bé, Llorens i Barba no va publicar mai res fora d’un discurs inaugural de 1855. És el nostre Sòcrates, sense cap Plató que el cantés, que va dir Joan Maragall —com has de conèixer Maragall si no saps català? Fins i tot per entendre els seus articles en castellà has de saber català—. Bé, tenim els seus apunts mecanografiats, sobretot els del curs 1855-1856, justament durant el Bienni Liberal, un dels pocs moments on la sensació de llibertat podia induir els autors i professors a parlar amb una mica de llibertat de pensament. Cosa que no tornaria a passar fins el 1868. Recordeu que des de 1835 fins a 1868 Barcelona va estar la majoria dels anys sota control militar permanent, en estat d’alerta. Potser per això Llorens Barba preferia no deixar per escrit segons quines tesis? La seva moderació en les cartes privades, que denota prudència política més que intel·lectual (li recomana a un amic de dissimular per obtenir una plaça que ha de ser aprovada per Madrid), és el resultat de fer filosofia sota control militar? Bé, doncs aquell curs, el 1855, Barba va fer unes lliçons sobre filosofia de la història on deia que «el poble» calia pensar-lo com la unitat bàsica de comprensió de la història. I deia: el poble no és la raça, ni l’ètnia, ni la geografia. El poble és la llengua. I la llengua és «una comunitat de pensament». I una comunitat de pensament és un esperit nacional. I l’esperit nacional entra a la història quan esdevé estat. Val a dir que tot això ho sabem perquè els seus hereus intel·lectuals de la generació posterior van voler publicar-ne els apunts de classe: Eugeni D’Ors, Francesc Pujols, Serra Húnter. D’aquí es va teoritzar l’existència d’una «escola de Barcelona,» que encara avui discutim. Sap el «talent internacional» que no ha tingut el mínim interès pel país per conèixer-ne la llengua qui era Pujols, que només va escriure en català, i contra qui argumentava?

Com has d’accedir a això [aquest coneixement] si no t’ha interessat Catalunya fins que els socialistes no t’han ofert 100 mil euros l’any per fer performances en edificis brillants que no saps d’on dimonis surten?

Tot això Barba ho va haver de dir en castellà, perquè era professor de la universitat i era la llengua obligada. Però algú dubta de què està dient quan diu que un poble ha de ser un Estat i que la llengua és una «comunitat de pensament»? Qui no va dubtar són els seus deixebles, que l’escoltaven embadalits. I hi anaven tot d’intel·lectuals a les seves classes: les feia a les 6 de la tarda perquè hi pogués anar tothom. Amb ell i Milà i Fontanals van fundar l’Ateneu Barcelonès, i d’allà en va sortir la Renaixença. I hi havia Àngel Guimerà, i Domènech i Montaner, i Duran i Bas, Francesc Bartrina, i tots els que van fer la cultura i la política catalanes a cavall dels segles XIX i XX. Qui també hi anava d’oient era Gaudí, que va ser del Cercle Artístic de Sant Lluc, on també hi va anar a parar Miró, com he dit abans.

Això és només un exemple escrit a raig: gairebé com si estigués parlant en una tertúlia de cafè. Per què es reunien als cafès aquells intel·lectuals? Ho saben, els del «talent internacional»? Res d’això no es pot entendre si no saps català. No es pot dirigir una institució que ha d’explicar aquests i altres autors si no saps català. Si no has tingut la curiositat per entendre el país on aquests artistes van crear, perquè el país era el seu material, encara que fos per negar-lo, com fan sovint els artistes. Rebaixar el requisit és una manera de continuar destruïnt el context i deixar els artistes només com a genis incompresos en comptes de peces d’una batalla, d’un context, d’una voluntat de dir alguna cosa dins d’una conversa més alta.

Plataforma per la Llengua ho ha dit clar. La llei de política lingüística exigeix el català com «una condició necessària per a exercir funcions directives» en centres amb participació pública, mai com un mèrit ajornable. La fórmula del Govern, diu l’entitat, «desnaturalitza el requisit legal» i amenaça de «situar com una llengua de segona, prescindible.»

Per què es reunien als cafès aquells intel·lectuals? Ho saben, els del «talent internacional»? Res d’això no es pot entendre si no saps català. No es pot dirigir una institució que ha d’explicar aquests i altres autors si no saps català.

Però és pitjor: treure o rebaixar el requisit de català no serveix per captar talent, sinó pel contrari: per captar ignorància i així poder fer el relat que destrueix la memòria. És un acte de destrucció d’una comunitat de pensament, d’un poble. És un etnocidi i és deliberat. Hem de fer fora els socialistes de tot arreu.