Model econòmic

Catalunya s’empobreix mentre la seva economia creix. Creixem en turistes, en població i en sectors de mà d’obra barata, però no en productivitat ni en salaris: entre el 2014 i el 2023 el lloguer ha pujat un 31% i el salari real només un 4,5%. Volem un nou model econòmic centrat en el coneixement, la innovació, la indústria i l’energia neta, que permeti a les famílies accedir a un habitatge i als joves prosperar sense haver d’emigrar, i que no depengui d’un Estat que s’endú cada any 20.000 milions d’euros.

Les solucions adients requereixen un bon diagnòstic

Vivim una crisi d’empobriment. El PIB creix, però creix sobretot per acumulació: més turistes, més població i més hores treballades en feines de baix valor afegit, no pas perquè cada treballador produeixi més ni cobri més. El país s’ha especialitzat en sectors intensius en mà d’obra i que viuen de la precarietat salarial, com el turisme massiu, l’hostaleria de temporada, l’agroindústria intensiva del porc i la terciarització de baixa qualitat, que importen mà d’obra barata en les pitjors condicions, en molts casos malmeten el territori i devaluen el teixit productiu.

És un cercle viciós. Aquests sectors generen demanda de treballadors mal pagats que no poden pagar els preus dels llocs on treballen, i l’administració acaba compensant amb sanitat, escola, habitatge i serveis socials el que no paguen els empresaris: per sota d’uns 25.000 euros bruts l’any, la factura la paguem entre tots. La població creix, l’habitatge s’encareix, els joves s’emancipen més tard i tenen menys fills, i la baixa natalitat alimenta la necessitat de més mà d’obra de fora. Mentrestant, els sectors on els nostres joves més formats podrien prosperar, com la tecnologia, la biomedicina, l’enginyeria o la indústria d’alta qualificació, no hi troben prou oportunitats, i molts marxen.

El model econòmic ha de canviar. Les nostres institucions ja incideixen cada dia en l’economia del país, però en la direcció oposada a la que ens convé. Les infraestructures que es construeixen, les lleis que s’aproven, els impostos que s’apliquen i les subvencions que es reparteixen afavoreixen els sectors que ens empobreixen. Cada euro públic que hi va és un cost d’oportunitat per a les activitats que voldrien establir-se aquí i que topen amb un país car, saturat i sense habitatge per als seus treballadors. És una política que impedeix la reproducció social de la nostra nació i que no la deixa ser rica i plena.

Si aquest model se sosté és, sobretot, perquè té la política captiva, la catalana i l’espanyola. El Hard Rock n’és l’exemple més clar: PSC, Junts i Esquerra han canviat lleis urbanístiques i rebaixat impostos perquè La Caixa i el lobby turístic i financer poguessin vendre uns terrenys a inversors estrangers, i per això un projecte que empobreix el país encara no ha anat al calaix. Per això el primer pas és deixar de pagar i de legislar a favor dels sectors que ens fan pobres, i apostar per sectors menys intensius en mà d’obra i més intensius en coneixement, capital i valor afegit, on cada treballador produeix més i pot cobrar més.

A tot això s’hi suma una administració que fa nosa a qui vol crear riquesa. Catalunya acumula unes 100.000 pàgines de normativa regulatòria, quan al País Basc en són 8.000; cada any s’aproven una vintena de decrets llei i cinc lleis sense derogar-ne cap; i els permisos poden passar per desenes de nivells administratius sense cap termini previsible. Això dona marge a l’arbitrarietat, judicialitza qualsevol iniciativa i expulsa els emprenedors.

Què hem d'abordar amb urgència?

  • Assolir la majoria al Parlament que posi les institucions catalanes al servei de la insurrecció cívica independentista per obtenir la sobirania fiscal i econòmica que ens permeti decidir el nostre model productiu.
  • Decreixement turístic i fi del monocultiu: una taxa turística dissuasòria destinada a un fons d'habitatge, una moratòria de llicències turístiques i deixar de subvencionar els sectors que viuen de la mà d'obra barata importada.
  • Posar el coneixement al centre del model econòmic, fent que el capital humà sigui l'actiu més important de la nostra economia, amb una inversió en recerca eficient i unes universitats autònomes i avaluades.
  • Una administració que no faci nosa: terminis previsibles i silenci administratiu positiu, una ponència única per a cada projecte i un programa de simplificació normativa.
  • Fer de la contractació pública una palanca de canvi: que les administracions contractin empreses que no depenguin de mà d'obra barata, sinó de treballadors ben pagats, formats i arrelats al país.
  • Energia neta i barata com a avantatge industrial: aprofitar la nostra latitud per oferir a la indústria una energia que els nostres competidors del nord no tenen.

Què és una distracció interessada?

  • Que un finançament singular o un nou pacte fiscal amb l'Estat resoldrà el dèficit: fa més de vint anys que es negocia a canvi de res, i l'Estat no té cap incentiu per complir.
  • Els macroprojectes com a creació de riquesa, com el Hard Rock o els Jocs Olímpics d'Hivern al Pirineu, que ens empobreixen econòmicament i trinxen el territori.
  • Pretendre que es pot mantenir el mateix model, però de més qualitat, amb el turisme o el porc «de qualitat»: si aquests sectors fan créixer el PIB, i no pas el PIB per càpita, és precisament perquè se sostenen sobre salaris baixos. Sense aquests salaris, no existirien tal com són. Per això l'èxit s'ha de mesurar per la renda per càpita, els salaris i la productivitat, no pels rècords de turistes.
  • Reduir el debat fiscal a més o menys impostos, o justificar impostos alts perquè l'Estat se n'endú una part i cal mantenir els serveis, quan la pregunta és quins impostos fan arrelar al país la riquesa i el talent, i quins els expulsen.

En què estem treballant?

Sortir del monocultiu turístic

Prou Hard Rocks i altres invents. Cal ser molt més restrictius amb les llicències d'habitatges d'ús turístic, endurir-ne les condicions de renovació i reforçar les inspeccions de treball a hotels i restaurants. Proposem un increment substancial de la taxa turística, destinat a un fons d'habitatge i amb una recaptació que no controli el sector. I les activitats que contracten mà d'obra temporal per sobre d'un llindar n'han de garantir l'allotjament, com fan els hotels d'Àustria i Suïssa: és un cost del negoci, no del barri.

El coneixement, al centre del model econòmic

Volem incentivar l'activitat empresarial que prospera des del coneixement, la innovació i el respecte pel medi ambient. Cal millorar l'eficiència de la inversió en R+D, eliminar les barreres al finançament privat de la recerca universitària (que avui és només un 1,5% del total), reformar el finançament i el govern de les universitats amb autonomia, òrgans reduïts i avaluació, i fer que les empreses de tecnologia punta participin en la formació professional i en la formació contínua dels treballadors.

Un pla de xoc contra el fracàs escolar

No hi ha economia del coneixement sense una escola que funcioni. Cal posar els mestres al centre de l'aula, atraure cap al magisteri els joves més motivats i brillants, crear una Escola Superior de Magisteri de Catalunya i establir una carrera professional per als directius de les escoles, amb avaluacions externes i resultats públics. El fracàs escolar és tres vegades superior en els nois que en les noies, i això també s'ha d'abordar.

Institucions al servei de l'emprenedoria

Fem la vida més fàcil a qui vol crear una empresa. Predictibilitat: les autoritzacions han de tenir terminis coneguts i funcionar per silenci administratiu positiu. Transparència: l'IDESCAT ha de publicar per a cada municipi les dades de permisos d'obres i d'activitat, perquè cap ajuntament no faci de barrera opaca. Simplificació: una ponència única que consolidi els tràmits de totes les administracions. I seguretat jurídica: un programa de consolidació i simplificació de la normativa.

Una fiscalitat al servei de la continuïtat de la nació

Revisarem els impostos, a l'alça o a la baixa, amb un sol criteri: que permetin arrelar una economia de valor afegit i afavoreixin la continuïtat de la nació. La fiscalitat no pot servir per compensar l'espoli: mantenir impostos alts perquè l'Estat se n'endú una part és fer pagar dues vegades els catalans. Cal revisar els impostos regressius, com el de patrimoni tal com està formulat avui, que castiga la classe mitjana mentre deixa exemptes les grans fortunes, i el de successions, perquè ningú no hagi de vendre el patrimoni familiar per pagar-lo. I cal una fiscalitat que no expulsi els professionals molt qualificats, com metges, enginyers o investigadors, que són la classe mitjana que sosté els països més pròspers d'Europa, i que en canvi gravi més el turisme i les activitats que extreuen valor del país.

Indústria i energia, el nostre avantatge competitiu

Volem una indústria que produeixi amb energia neta, abundant i barata generada aquí. Cal facilitar, en lloc d'entorpir, la implantació de l'energia solar a les empreses amb grans necessitats energètiques, accelerar el desplegament de renovables i atraure els sectors d'alt valor afegit que necessiten energia de qualitat i constant. La revolució energètica i el decreixement turístic són les dues cares de la mateixa moneda.

Pols econòmics arreu del país

La feina qualificada no pot quedar concentrada a l'àrea metropolitana. Volem incentius per a les empreses que s'instal·lin fora de Barcelona, nous centres de recerca i seus universitàries a les ciutats mitjanes i un transport que les connecti entre elles. Un país amb molts centres econòmics és un país més ric, més equilibrat i amb un habitatge més assequible.

Una contractació pública que premiï la feina arrelada

Les administracions gasten l'equivalent a gairebé la meitat del PIB, i una part molt important d'aquesta despesa arriba a les empreses a través de contractes. Cal que la contractació pública condicioni l'estructura de les empreses que hi opten: els plecs han de valorar els salaris dignes, l'estabilitat i la formació dels treballadors, inclosa la formació en llengua i cultura del país, i deixar fora les empreses que competeixen amb sous baixos i rotació permanent. Un treballador que es forma, que aprèn la llengua i arrela al país surt més fàcilment del cercle de la mà d'obra barata i pot aspirar a feines millors. És la via més directa per empènyer el teixit productiu cap al valor afegit i deixar de subvencionar la precarietat.

Aquí en parlem en més profunditat

Ja som més de 750 militants
  • avatar
  • avatar
  • avatar
  • avatar
  • avatar

Fes-te militant i ajuda'ns a fer les millors polítiques del país

Aquests posicionaments són el resultat de trobades, grups de debat, jornades de formació, congressos, assemblees, pòdcasts i articles fets pels militants d'Alhora en contacte amb especialistes i investigadors. Com tot en política, és un treball en procés de millora i evolució. A Alhora ens preocupa estar atents a les realitats, escoltar tothom i proposar solucions, sempre oberts a rectificar i millorar. Vine a Alhora i ajuda'ns a tenir les millors polítiques del país.