Diada 2026: hi eren i hi seran

Aquest 12 de setembre m’he llevat amb un somriure. La d’ahir a Barcelona va ser la millor diada en molt de temps i ja es veu que en vindran de millors.

Potser no pintava. Es podia témer una nova punxada o, si més no, una resposta discreta. Queia en divendres i feia pont, s’havia convocat descentralitzadament i diversos agents intentaven marcar l’agenda. Salvador Illa marxava a Extremadura a celebrar la diada i AC aprofitava el fossar per victimitzar-se. Moreneta dona’ns paciència.

I, tanmateix, certa remor persistia i alguns frisàvem perquè se’ns confirmés una intuïció.

La d’ahir a Barcelona va ser la millor diada en molt de temps i ja es veu que en vindran de millors.

La profecia parlava d’un canvi de cicle, d’una nova onada independentista, i, si la diada de 2025 ja ens va fer pensar que alguna cosa estava canviant, la d’ahir no ens ho podia confirmar més plàsticament.

Després de tants anys ja no em molesto a consultar els recomptes de participants. Segur que la d’ahir tornarà a ser la manifestació més multitudinària de l’any. Com als bons temps, l’espai del recorregut va tornar a quedar col·lapsat i després d’esperar molta estona vaig renunciar a intentar entrar a Plaça Catalunya. Estic prou segur que ahir hi havia força més gent que en les darreres edicions.

Em va impressionar la quantitat de gent que va assistir a la manifestació i encara més la seva edat. Els grans protagonistes d’aquesta diada han estat els joves. L’assistència del jovent a la manifestació s’ha disparat, en qüestió de dos anys, d’una manera que no crec ningú pogués preveure. Si els darrers baròmetres del CEO ja apuntaven un canvi de tendència en el sentiment independentista dels més joves, la manifestació d’ahir va confirmar aquesta tendència d’una manera aclaparadorament visual.

Tot això ja explicaria de sobres el meu somriure, però és que en realitat, ahir a la diada no hi vaig veure un jovent, en vaig veure dos. Un a la manifestació de la tarda i l’altre al concert del vespre.

Els grans protagonistes d’aquesta diada han estat els joves.

El de la mani era joveníssim (diria que la majoria encara no pot votar), destacava per una energia esclatant, però venia organitzat. Era fàcil veure-hi colles d’amics, ben disfressats, amb codis propis, molta samarreta del Barça i l’estelada omnipresent. Alguns anaven darrere una pancarta, però la majoria es movia lliurement. Venien amb els seus càntics i alguns fins i tot duien músics. Cantaven, saltaven i dansaven! També venien preparats d’altres maneres. Davant la comissaria de Via Laietana vaig veure llançar com a mínim dos pots de fum. Van cremar-se banderes espanyoles (una fins i tot damunt l’escenari de l’ANC) i quan es va fer fosc es van encendre altres coses. Quan els posen el micro no sembla que tinguin gaires ganes de parlar, però pel que diuen, els pesa l’entorn castellanitzat dels seus instituts i facultats. La seva forma de manifestar-se tenia un component de catarsi. Grans trams de la manifestació bàsicament els omplien aquests joves tan joves, i en molts sentits aquests trams em recordaven les manis d’ara fa 30 anys.

Després, al concert de l’avinguda Lluís Companys hi havia l’altre jovent, de vint-i-pocs a trenta-tants. Aquests els vaig trobar a faltar a la mani, però també hi són. Sense tantes estelades al coll, però amb estètiques prou polititzades, amb més claus i llenguatges interns. Aquests altres joves es polititzen d’una manera molt més continguda, gairebé sembla que dissimulin. Diria que encara els agrada menys agafar el micro, però intueixo que si ho fessin es queixarien sobretot dels partits tradicionals. No vaig poder evitar tenir la sensació que era una generació a qui el procés havia passat factura, que d’alguna manera van quedar tocats quan més havien de créixer políticament. De la mateixa manera, però, també vaig tenir la impressió que en qualsevol moment rebrotaran. Em va sorprendre sentir-los cantar de memòria les cançons de la Gossa Sorda, una banda que acaba de tornar després d’una dècada, després vaig pensar que venim d’uns quants anys de The Tyets, Figa Flawas, Eufòries i despolitització de l’escena musical.

Pel que diuen, els pesa l’entorn castellanitzat dels seus instituts i facultats.

Em va cridar l’atenció que mentre els joves menys joves eren al concert bevent i cantant, alguns dels joves més joves es van passar tot el vespre darrere l’escenari cremant contenidors a l’espera d’una manifestació de Núcleo Nacional que mai no va poder ni acostar-s’hi. Van estar cantant i ballant al voltant del foc com si fos la nit de Sant Joan fins que els mossos van decidir carregar i detenir 18 persones (10 de les quals menors d’edat). La meva màxima curiositat es focalitza ara mateix en les interaccions que es produeixin a partir d’ara entre aquests dos jovents. Confio que seran positives, els uns necessiten germans grans i els altres, germans petits.

No tinc ni idea de què votarà cap dels dos jovents, si és que voten. Ara per ara em sembla que, si poguessin, votarien al Barça i al nano d’Elx. No oblidem que si la diada marca l’inici de curs, el curs passat el vam cloure amb la selecció espanyola disposant dels jugadors catalans per fer el cim més alt del no barrejar futbol i política i estampar-nos fins al darrer plat de sopa la bandereta que ens uneix a la força. Aleshores molta gent es va preocupar pels estralls que el nacionalisme (no tant) banal espanyol causaria als nostres joves. M’alegra pensar que potser vàrem menystenir els anticossos que també generaria.

Els canvis sobtats poden generar més dubtes que certeses, però en qualsevol cas, em costarà perdre el somriure. El canvi de rumb dels nostres jovents és la millor evidència que la situació ja ha fet el tomb. Estem de tornada, ho sap tothom i és profecia, les evidències comencen a acumular-se.

No tinc ni idea de què votarà cap dels dos jovents, si és que voten. Ara per ara em sembla que, si poguessin, votarien al Barça i al nano d’Elx.

Tanmateix, encara hi ha una altra reflexió que em fixa més el somriure. Ahir va ser una gran diada i em vaig retrobar amb molts amics i vaig tornar a constatar que, els que fa trenta anys hi érem, avui encara hi som.