Nou octubres després

L’1 d’Octubre del 17, amb tot el que significava, era impensable fins que ens ho vam creure. Fins que vam dir-nos que no només era pensable sinó necessari, i sobretot possible. L’embat va acabar com va acabar i té moltes cares. Nou anys més tard, no som allà on érem, no som els mateixos i no ho és el país. Som en un lloc molt pitjor i en un de molt millor -tot alhora-.

Nou anys més tard (…) Som en un lloc molt pitjor i en un de molt millor -tot alhora-.

En un lloc molt pitjor per la derrota, inqüestionable en termes d’objectius. Un desastre combinat de falta d’estratègia i excés d’ingenuïtat, de càlculs partidistes i d’enganys d’uns dirigents que van malbaratar aquell desafiament democràtic colossal de manera imperdonable. Sí: estem obligats a integrar aquesta lliçó per no oblidar-ne res: ni la irresponsabilitat de vulnerar les pròpies lleis, buidant-les de legitimitat parlamentària, ni les mil maneres com van desactivar des de dins el propi moviment, ni la frivolitat amb què van degradar les paraules i les confiances, abocant-ho tot al fracàs -sense evitar-ne els altíssims costos.

Diuen que els líders que han quedat en mans de l’adversari, empresonats o condemnats a l’exili, un cop lliures, es retiren: no tornen mai més a primera línia de batalla. Especialment si han negociat la seva llibertat, si els seus indults inclouen pactes ocults de rendició (a més dels vergonyosament visibles), sobretot si quan tornen a casa els objectius encara són més lluny que abans i s’han reculat posicions; llavors tots ells han quedat inhabilitats de facto per recuperar un rol actiu en la causa. Diuen, diem, que no només deixen de ser vàlids per cap lideratge representatiu sinó que, mantenint-s’hi, obstaculitzen el redreçament i la represa amb una mena de contaminació tòxica que manté el terreny de joc empantanegat i ple de boira espessa. Han de retre comptes, han d’assumir responsabilitats i han de plegar (per iniciativa pròpia o per arrossegament). Fins i tot per poder respectar-ne el testimoni, i el cost personal -humanament dramàtic- que els travessa, cal que quedin fora de l’escenari.

Per tot això, el lloc pitjor és aquesta confusió i aquest desert on som avui, pràcticament a la intempèrie, sotmesos a pactes indignes dissenyats per anestesiar-nos i al bloqueig de tota reacció per la via de la paràlisi.

També som en un lloc molt millor, i val la pena enfocar-ho, perquè ens convé no només evocar sinó comprendre bé el valor del que, col·lectivament, vam ser capaços de fer. Per les dimensions físiques de la mobilització i les seves complicitats plenes d’intel·ligència i eficàcia; però sobretot per les qualitats de fons que vam posar en joc, i per tant vam entrenar: la determinació, la radicalitat, la superació de la por o la resistència de llarg recorregut entre d’altres. Tot això, en proporcions massives, va fer possible un autèntic acte de sobirania i d’autodeterminació. La conquesta d’aquesta capacitat va requerir una mentalitat de descolonització prèvia, un accés intern a la convicció d’aquesta possibilitat -i després sí, l’acció: un desplegament imaginatiu i ambiciós que va desafiar el poder amb una contundència inapelable. Això és, sobretot, l’1 d’Octubre: un patrimoni excepcional d’experiència acumulada que ha de ser precedent, maduresa i combustible.

Això és, sobretot, l’1 d’Octubre: un patrimoni excepcional d’experiència acumulada que ha de ser precedent, maduresa i combustible.

Per això, recordar-lo avui ens ha de servir per espolsar-nos la nostàlgia i el victimisme, tan eixorcs, i la temptació de romantitzar aquells dies com si fossin una febrada col·lectiva que ens va fer perdre el cap durant un temps sense tenir mai cap possibilitat real. Per deixar de llepar-nos les ferides o desgastar-nos esperant explicacions dels qui ja no les donaran. Entendre que aquests estats mentals i anímics ens han mantingut segrestats és tan necessari com ho és, a l’alçada de nosaltres mateixos, resituar-nos ara enmig del desconcert i l’apatia generals i donar el dol per acomiadat i les anàlisis per enllestides.

Recordar aquell octubre té sentit per això, per fer visibles els mecanismes del nostre rearmament intern i poder-los activar. Per incorporar els aprenentatges fets i tornar a treballar de manera consistent, organitzada, ajustada als reptes concrets que tenim a les mans. Des del present i començant per confrontar aquesta ofensiva de la pacificació que avança en tots els fronts.

Recordar aquell octubre té sentit per això, per fer visibles els mecanismes del nostre rearmament intern i poder-los activar.

De fet, més que recordar ens cal honorar la memòria, és a dir, commemorar. En el sentit de prendre consciència, d’assumir que qui ho va encendre tot va ser la gent: qui va anar més lluny, qui es va autoorganitzar superant tota previsió, qui va treure força de la seva força va ser la gent i aquesta gent no hem desertat. No hem cedit, no hem renunciat, no hem rebaixat ni un gram la voluntat ni la convicció: hi hem sumat, això sí, les cicatrius que ens han de fer la pell més dura i el pensament més lúcid.

Qui va treure força de la seva força va ser la gent i aquesta gent (…) no hem rebaixat ni un gram la voluntat ni la convicció: hi hem sumat, això sí, les cicatrius que ens han de fer la pell més dura i el pensament més lúcid.

Aquesta gent som tots nosaltres, determinats a refer de cap i de nou les peces de l’engranatge que mou la causa de l’alliberament del país. Començant per la confiança interna, la confiança en els compatriotes, la confiança en la paraula política, la confiança en la fortalesa col·lectiva. Tenim, i en abundància, l’únic realment imprescindible per tornar-nos a aixecar: la continuïtat de la consciència històrica i el compromís radical amb la llibertat, projectats des del nostre present.

L’1 d’Octubre és una pedra de toc, una torxa encesa sobre els nostres caps. És un doble detonador de memòria i de possibilitats, i per tant un motor per reprendre la part que ens toca en aquest moviment de segles, que mentre no acaba de guanyar tampoc no és mai definitivament vençut, que té una arrel tan fonda com un rebrot de relleus incansables.

Ens cal dir-nos tot això en veu alta i reconèixer el potencial de l’1 d’Octubre com el d’un artefacte d’alt voltatge en estat latent, com un recordatori i un avís tan vigents com perillosos per a l’Estat Espanyol. Ens cal tornar a ser molts, moltíssims, i ser millors, perquè aquesta guspira viva faci flama, vertebri l’articulació col·lectiva que porti a l’acció i llavors trobi, de nou, tants nosaltres disponibles que tot es propagui de manera irreversible. Fins al final.

Tots aquests que som i els que vindran, amb contradiccions i desenganys però finalment amb el dol endreçat i tots els aprenentatges al sac, ja ens estem alçant. Perquè sabem que, si al cap d’aquests anys amb els punys tancats pel replegament avui obrim la mà, la dotzena de mans, els centenars, els milers de mans; sabem que al mig del palmell, intacta, hi tenim la clau que obrirà totes les comportes.

Anna Ortiz

Alhora Sant Cugat