Podcast: Totxo i Farlopa: l’experiment valencià amb Emma Zafón

L’any 1962, Joan Fuster va escriure a Nosaltres, els valencians que el País Valencià fou triat per a la depredació. Sis dècades després, la frase continua funcionant com un avís per a la resta de la nació. Quan fem la genealogia del nostre model econòmic ens quedem curts: ens fixem en els últims cinc anys o en la darrera urbanització i perdem la mirada panoràmica.

Emma Zafón la recupera a «Rics, espanyols i toreros», l’assaig que va publicar dins de Matria o barbàrie, el llibre coeditat per Júlia Ojeda amb Marta Roqueta i Anna Punsoda. El primer paràgraf ho situa tot: «Vam néixer un dia qualsevol entre 1953 i 1991.» Trenta-vuit anys per aprendre que la cultura política valenciana s’apuntalava sobre l’experiment, l’esperpent i la compravenda de voluntats.

El punt A és el 1953, quan Pedro Zaragoza, alcalde franquista de Benidorm, puja a Madrid amb una vespa a demanar que s’autoritzi el biquini a les seves platges. El nacionalcatolicisme cedia moral a canvi de divises. Després vindran la liberalització del 59, els economistes de l’Opus Dei, les bases nord-americanes i l’Espanya de propietaris i no de proletaris de José Luis Arrese, una idea importada dels Estats Units, on fer creure als colons que posseïen un tros de país era la manera de fabricar pàtria. A Mallorca el calendari és bessó, amb l’aeroport de Son Sant Joan i la via cintura per moure turistes.

El punt B és el 1991, quan el PP guanya Castelló amb un alcalde que havia desmuntat el pla urbanístic que frenava el desarrollisme i Eduardo Zaplana compra a cara descoberta el vot de Maruja Sánchez per fer-se alcalde de Benidorm. El 1995 cau la Generalitat i el 1996 governa Aznar a Espanya. L’ordre dels factors no és casual.

El que implanten és un urbanisme sense cap més finalitat que enriquir-se. A Castelló projecten una Ciutat de les Llengües on vindrien japonesos a estudiar idiomes, amb professorat voluntari que distingirien dels alumnes amb una jaqueta vermella. Paguen 2,7 milions a Calatrava per un centre de congressos que no s’ha construït mai. Volen a Nova York a encarregar una universitat a Frank Gehry en una reunió de la qual no hi ha ni foto ni constància. L’experiment també mesurava això: fins on està disposada a empassar-se una població.

Econòmicament, el model és intensiu en territori, en aigua i en paisatge. L’empresari hi guanya molts diners, cosa que no seria cap problema si el treballador passés mai del salari mínim. Amb l’estacionalitat, aquestes feines les acaba ocupant una immigració que el mateix model reclama i crema de pressa, perquè és una forma de vida on és impossible arrelar i fer una família. Allà ni tan sols va caldre que el sector capturés la classe política: els promotors i els hotelers ja n’eren des del començament.

Res d’això s’entén sense el projecte colonial. Les elits valencianes van optar per l’espanyol i no van fer del valencià una llengua de prestigi. I quan a finals dels setanta el valencianisme intenta articular el país i vincular-lo amb Catalunya, arriba la batalla de València: violència contra la llengua, violència física contra els intel·lectuals, el canvi de nom oficial a Comunitat Valenciana i la fabricació del blaverisme des de Las Provincias. Vuit o nou milions d’habitants sumant Catalunya i el País Valencià passaven per davant d’Andalusia, i allò era un risc inassumible per a l’Espanya que s’estava construint.

Per això la folklorització també és política. Deien allò de la corrupción, como la paella, en Valencia como en ningún sitio mentre els presidents de diputació de mitja Espanya robaven exactament igual. Els lladres del País Valencià són colons extractius, i acusar-los del que ells hi han vingut a fer és com enviar un cowboy a violar una sioux i després dir que la sioux és una puta. Quan no estimes un lloc, t’és igual destruir-ne el paisatge, la indústria o la llengua. Allà on nosaltres hi veiem extracció de riquesa, ells hi veuen una raó de ser.

Molts valencians han trobat refugi al Principat i des del Principat encara ens costa mirar cap al sud, tot i que Alacant continua desperta i dempeus. Aquesta conversa és una primera aproximació. La següent serà una war room de cara a les municipals del 2027, per anar a mirar poble per poble on ens juguem la resistència de la valencianitat. Perquè el país és nostre i no hem de marxar enlloc: el que hem de fer és fer fora l’Estat espanyol de casa nostra.

Escolta’l a iVooX:

Escolta’l a Spotify:

Escolta’l a Apple Podcasts:

Mira’l a YouTube:

Escolta’l a Buzzsprout: