Dissolució lingüística? Rèplica de Jordi Martí Monllau a Jordi Muñoz sobre la doble xarxa educativa

En un article publicat no fa gaire al diari Ara, el politòleg Jordi Muñoz qüestionava la «sensació d’urgència i de pèrdua per un país que s’esvaeix» que experimentaria un catalanisme fins fa poc convençut «de tindre un majoria sòlida al darrera», tan sòlida que hauria arribat a pensar «que la independència era a tocar». El professor de la UB donava a entendre que aquest convenciment d’una escassa dècada enrere faria inversemblant aquella percepció, que duria a veure «la identitat catalana a la vora de l’extinció». Tot plegat es tractaria d’un «moviment de pèndol excessiu», si bé, concedia, hi hauria «raons objectives per estar preocupats per la llengua». La reflexió de Muñoz es podria resumir així: si abans es pensava que la nació (en el territori del Principat) era prou forta com per assolir la independència a curt termini, ara no pot ser que estigui tan feble que la seua continuïtat es vegi compromesa a un termini no gaire més gran (al mateix Principat, s’entén). Es tracta d’un argument fàcil de respondre: potser era la percepció sobre el país (sobre aquesta part del país) que aparentment es tenia durant l’anomenat ”procés” allò que en cap moment mai no va estar realment fonamentat i, per contra, és justament l’actual «angoixa identitària i lingüística» aquella que toca més de peus a terra. O potser millor: l’aparent seguretat esgrimida fins al 2017 va ser només un imperatiu autoimposat per tal de fer més creïble (a nosaltres mateixos i a l’adversari) un envit que es ja percebia com a inexcusable atesa la feblesa d’una catalanitat que donava clars signes d’esgotament, especialment des del moment (a les darreries del segle passat) en què la comunitat catalanoparlant havia passat a ser minoritària també en aquesta banda dels Països Catalans. De fet, podríem despatxar encara més expeditivament l’argument de l’antic director del Centre d’Estudis d’Opinió i dir, simplement, que, fossin encertades o no les seguretats de deu anys enrere, eppur si muove: entre l’acceleració (demogràfica) dels temps i la manca d’intel·ligència política (o potser seria més precís parlar d’excés de negligència política) tant «hem descuidat la nació» (també els anys del “procés”), que la llengua avança cap a velocitat de creuer cap a la substitució i, correlativament, la comunitat nacional cap a l’assimilació, és a dir, vers la desaparició.

L’objectiu d’aquest escrit que teniu al davant no és, però, discutir aquella reflexió inicial de l’article a què fem referència, sinó qüestionar l’argumentació posterior, que, després de pintar els seus partidaris amb els colors de certa histèria injustificada, pretenia ser una esmena a la totalitat a l’eventualitat de reorganitzar el sistema educatiu no universitari en dues xarxes, una d’elles amb el català com a única llengua vehicular (més enllà de la matèria de llengua castellana, imposada per l’estat tant sí com no), en què es poguessin desplegar programes d’immersió lingüística i en la qual resultés més fàcil oferir també una perspectiva del món més autocentrada. Una doble xarxa que permetés la possibilitat d’articular una escola catalana mereixedora d’aquest nom que, tenint en compte quin és l’actual marc legal i sociopolític, garantís, en primera instància, la pervivència del grup nacional català tot evitant la seua definitiva dissolució, i que alhora fes possible, en segona instància, que es mantingués com aquell de referència, sempre amb la finalitat de mantenir oberta la possibilitat d’una recuperació futura.

Tant hem descuidat la nació (també els anys del ‘procés’), que la llengua avança cap a velocitat de creuer cap a la substitució.

El país necessita que la gent com tu es mulli.

Fes-te militant d'Alhora

El senyor Muñoz qüestionava el sentit i la conveniència d’aquesta organització escolar. Ho feia relativitzant, d’entrada i a partir de dades quantitatives, l’emergència lingüística i nacional en què molts pensem que certament ens trobem, i mirant d’argumentar, tot seguit i un altre cop sobre xifres, l’efectivitat que la doble xarxa (que imagina en termes de xarxa en català i xarxa en castellà, cosa que ―cal dir-ho― a hores d’ara, vista l’evolució de la jurisprudència i a l’espera d’una previsible estocada final del Tribunal Constitucional, comença a perfilar-se com una opció ben versemblant) tindria sobre la vitalitat de la llengua catalana entre les generacions més joves d’aquest part del país. La meua intenció aquí és mostrar que les dades que addueix per a fonamentar la seua crítica, no sols són inconclusives, sinó que es poden contrarestar amb unes altres que no té en compte i que serien molt més pertinents. Comencem.

El senyor Muñoz assegura que la creació d’una xarxa d’escola catalana en el marc d’una doble xarxa educativa seria una iniciativa desencertada perquè miraria de posar solució a un problema que, en realitat, la comunitat lingüística no tindria, i això perquè la xarxa catalana seria una mesura tendent a evitar la castellanització dels infants i adolescents catalanoparlants inicials (i, en definitiva, a preservar espais d’ús que facilitessin la conservació de la comunitat catalanoparlant), quan, de fet, tal castellanització no s’estaria produint. I per a sostenir aquesta apreciació apunta que, segons l’Enquesta d’Usos Lingüístics (EULP) del 2023 al, Principat (al sud de l’Albera), no sols es manté la transmissió intergeneracional de la llengua catalana, sinó que una part dels progenitors de llengua inicial castellana hauria optat per parlar als seus fills en català: «Tot i que el català és la llengua inicial d’un 34% dels habitants de Catalunya, un 44% parlen català als seus fills», de manera que «només un 2,5% dels fills de pares catalanoparlants tenen el castellà com a llengua habitual, mentre que entre els fills de pares castellanoparlants n’hi ha un 10% que menciona el català com la seva llengua habitual (i un altre 10% es declaren bilingües)». El senyor Muñoz té raó, però caldria precisar-li dues coses: la primera, que aquest diferencial en la transmissió lingüística favorable a la llengua catalana ha anat estretint-se des del 2003, quan va començar-se la sèrie de les enquestes a què el treball que fa referència pertany, i la segona, que la dada a què fa referència és global, de manera que retrata el comportament lingüístic de generacions diferents (incloent-hi, per tant, el d’aquelles amb fills ara ja adults, fins i tot adults grans), quan allò que ens hauria d’interessar és què estaria passant amb els fills de la generació de catalanoparlants actualment en edat reproductiva, és a dir, amb els actuals nens i adolescents del Principat, dels quals depèn el futur lingüístic (mentre que pares i avis sols interessen per a descriure el present ―i aquest només parcialment― i la història ja passada de la llengua). Aquí, les dades apuntarien a una tendència contrària. Així, si bé és veritat que (segons dades de l’Enquesta de la Joventut de Catalunya, EJC, de 2022) els catalanoparlants inicials de 34 anys, o menys, amb fills declaren parlar-los en català en un 91’5% dels casos (davant d’un 77’3 d’adults castellanoparlants inicials d’aquesta mateixa edat, amb fills, que declararien transmetre’ls el castellà), també és veritat que, segons l’Enquesta sobre els drets i els usos lingüístics dels infants i adolescents a Catalunya, del 2021 (de l’Oficina del Síndic de Greuges), només el 56’9% dels estudiants de tercer d’ESO (14-15 anys), parlants inicials de català (és a dir els fills d’aquells pares transmissors o dels seus germans una mica més grans), afirmaven fer ús habitual d’aquesta llengua en el seu dia a dia, davant d’un 35’7% que asseguraven fer servir el català i el castellà indistintament i d’un 7’2% que declaraven parlar habitualment en castellà. Unes xifres que encara es veurien empitjorades per les de l’Estudi sociolingüístic de l’alumnat de 4t d’ESO a Catalunya, de 2022 (del Consell Superior d’Avaluació del Sistema Educatiu, actualment Agència d’Avaluació i Prospectiva de l’Educació), en què es quantificava en un 50% el percentatge d’aquests mateixos catalanoparlants inicials (de fet, l’univers serien el mateixos nois i noies que l’anterior estudi, un any després) que farien ús habitual de la llengua, mentre que representarien un 35’2% els qui farien usos paritaris del català i del castellà i un 14’7% els qui declararien fer servir només (2’9%) o sobretot el castellà (11’8%). Com pot veure’s, si bé la transmissió de la llengua encara no falla, sí que ens trobem davant d’una severa davallada en l’ús de al llengua per part dels adolescents que l’han rebuda dels seus pares, cosa que ens col·locaria davant d’un fenomen d’interrupció sobrevinguda per abandonament de la llengua, especialment significatiu en el tracte entre iguals. I si els actuals adolescents tendeixen a convergir en castellà (fins i tot entre catalanoparlants inicials en entorn de forma minorització demolingüística), no es fa gens difícil de pensar que podríem trobar-nos a les portes, no sols de la desaparició del diferencial favorable a la llengua catalana en la transmissió lingüística intergeneracional, sinó fins i tot del començament de la interrupció d’aquesta transmissió en parelles formades per catalanoparlants d’origen. De fet, si tornem a l’EJC (2022), trobarem que només un 14’9% dels joves del Principat entre 15 i 19 anys que afirmen tenir (o haver tingut) parella declaren parlar-hi en català, quan, segons el mateix estudi, el percentatge de catalanoparlants inicials en aquest grup d’edat seria del 36’1%. Si tenim en compte que el total de joves d’aquesta edat que afirmen tenir (o haver tingut parella) és del 59’5%, el percentatge de parelles catalanoparlants (partint de la xifra de catalanoparlants inicials i suposant-los lleialtat lingüística) hauria de de representar el 21’5% (6’6 punts més que no el percentatge efectiu), una diferència que no compensarien aquells que afirmarien relacionar-se amb la parella tant en català com en castellà (cosa que, tot sia dit, no m’imagino com deu concretar-se): un 5’1% (encara inferior al 5’4% de bilingües inicials). O bé els adolescents catalanoparlants no lliguen, o una part significativa d’ells ho fan en castellà. A la vita d’això, i contra el que s’afirmava en l’article del Sr. Muñoz, potser sí que «toca protegir la comunitat lingüística catalanoparlant de la dissolució, creant espais d’ús exclusiu (o gairebé) del català». Espais que, en atorgar un caràcter central a la llengua catalana, mantinguin la comunitat lingüística, enforteixin la lleialtat dels seus membres i promoguin que siguin els no-catalanoparlants inicials que s’hi vulguin afegir els qui tendeixin a convergir amb aquells que tenen el català com a llengua d’origen.

La transmissió de la llengua encara no falla, [però] sí que ens trobem davant d’una severa davallada en l’ús de la llengua per part dels adolescents que l’han rebuda dels seus pares.

En absència d’aquesta mena d’espais, l’asimetria del bilingüisme social regnant, les limitacions legals que implica la doctrina jurídica de l’«equilibrio inexcusable» en espai de conjunció (com l’actual escola) i la clara hegemonia demolingüística del castellà en les franges d’edat més joves (fixem-nos, si no, en els percentatges de llengua inicial segons l’EJC, apuntats fa un moment, o en els de l’EULP 2023: 29’2% catalanoparlants inicials i 7’1% bilingües inicials, entre 15 i 29 anys, i 22’9% i 5’4%, respectivament en la franja entre 30 i 44 anys) fan, no ja improbable, sinó altament inversemblant que el fenomen dels joves interruptors no es consolidi i que, a mitjà termini, la transmissió intergeneracional de la llengua entri efectivament en crisi.

L’article que comentem reconeix que «efectivament, és molt difícil que en la Catalunya d’avui els infants i adolescents catalanoparlants creixin en un entorn monolingüe en català», però resol immediatament que «això no porta a l’abandonament de la llengua». No veig què el duu a concloure tal cosa, quan pròpiament les xifres disponibles no indiquen tal cosa i quan, en definitiva, sabem que el bilingüisme social mena sempre a la substitució lingüística de la llengua feble, si no s’hi posa remei amb mesures que, sense menystenir la necessitat de mantenir el seu valor simbòlic (identificatiu) i la condició de llengua ambiental (del paisatge escrit), garanteixin ―a més d’assegurar el seu un coneixement general almenys a nivell passiu― els drets lingüístics dels seus parlants alhora que se’ls dota d’espais segurs on mantenir-se i enfortir-se fins a estar en condicions de plantejar-se un procés de restauració, és a dir de justícia lingüística i plena normalització. En qualsevol cas, aventurar (després d’afirmar l’obvietat que «els usos lingüístics evolucionen al llarg de la vida»), que «molt probablement aquests fills de catalanoparlants que ara fan servir molt el castellà, a mesura que vagen creixent, es mantindran fidels a la llengua i la transmetran als seus fills (si és que en tenen)», em sembla una mostra d’optimisme gratuït que contradiu, no sols les dades quan anem al detall, sinó tot el que sabem sobre conflicte i substitució lingüística i encara el més elemental sentit comú: sense mesures especials de protecció, les minories (i entre elles els grups minoritzats) són les que s’assimilen a les majories en creixement (i més si estan legalment dopades).

Com no podria ser d’una altra manera, estic d’acord amb el principi que hem d’evitar «errar en el diagnòstic» perquè «un diagnòstic acurat és vital per encertar la solució i no matar el pacient mirant de guarir-lo d’una malaltia que no té». Passa, però, que les constants del pacient no em porten a la mateixa diagnosi. No crec que, com diu el Sr. Muñoz, el català no perdi parlants i que, per contra, n’atregui de nous, tot i que no prou «per compensar el creixement de la població castellanoparlant dels darrers anys». No és veritat: en perd i, els que conserva cada cop mostren usos lingüístics més bilingüitzats.

Sense mesures especials de protecció, les minories (i entre elles els grups minoritzats) són les que s’assimilen a les majories en creixement (i més si estan legalment dopades).

Així, segons l’EULP, entre 2003 i 2023 (i sempre entre els més grans de 15 anys), els parlants més aguts de català haurien passat de ser un 21’1% (4’8% de parlants exclusius i 16’3% de persones que parlarien entre un 81% i 99% del seu dia a dia en aquesta llengua), a un 17’8% (5% de parlants exclusius i 12’8% de parlants entre un 81% i un 99% del temps), alhora que els qui declararien parlar en català entre el 51% i el 80% del temps haurien passat de representar un 23’6% en 2003 a representar-ne un 16’3% en 2023. En xifres absolutes (per deixar-ho clar més enllà del creixement demogràfic) estaríem parlant d’un grup de població (el dels parlants que majoritàriament farien ús del català) que, en conjunt, sumava 2.510.000 persones fa vint-i-tres anys i que, fa tres, s’hauria reduït a un total de 2.314.100.

Paral·lelament els parlants que declararien fer usos paritaris del català i del castellà (al voltant del 50% per a cada llengua) hauria passat del 10% en 2003 (al voltant de 561.200 persones) al 9’3% en 2023 (630.400 persones), mentre que els parlants majoritaris de castellà o d’altres llengües (o de castellà i altres llengües) haurien passat del 45’1%, (2.537.800 persones) al 56’6% (3.840.600 persones).

No és veritat: [el català] en perd [de parlants] i, els que conserva cada cop mostren usos lingüístics més bilingüitzats.

¿D’on sortiria aleshores l’afirmació que el català «no perd parlants: en segueix atraient de nous. No és una llengua en regressió, sinó en modesta expansió»? Entenc que sortiria de donar per bo el joc conceptual que el conseller de Política Lingüística va fer durant l’acte de presentació de del treball a què ens estem referint, consistent a comptar els parlants que es declaren bilingües paritaris (català-castellà) entre els catalanoparlants (quan, en realitat, tant els podem considerar entre aquests com entre els castellanoparlants), de manera que per aquest flanc hi hauria guanys, i, per un altre costat, a considerar els parlants habituals de castellà (i altres llengües) menys aguts (entre el 51% i el 80% del temps) igualment entre els parlants de català, sols que secundaris (quan, en les quatre enquestes anteriors de la sèrie, es classificaven entre els no-catalanoparlants habituals). Fetes aquestes dues consideracions, efectivament els aquests parlants de català haurien crescut; més concretament, ho haurien fet en 117.200 efectius en el període entre 2018 i 2023, que llavors es podrien restar dels nous castellanoparlants i, així, atorgar versemblança a l’afirmació a què ens referíem: en un espai lingüístic obert com el del Principat (sud) l’arribada de nous parlants de castellà i la integració a la castellanofonia de nouvinguts parlants inicials d’altres llengües es veuria ―modestament― contrabalançada per la incorporació d’un exigu percentatge d’aquests nouvinguts a la catalanofonia i a partir de l’exercici de restar-li a la castellanofonia habitual els menys aguts dels seus membres, tot això alhora que s’obvia la bilingüització creixent dels qui encara es compten catalanoparlants habituals (més intensa com més jove és el grup d’edat).

És clar que podria ser que, en realitat, l’afirmació que ens ha cridat l’atenció se sustentés sobre el coneixement de la llengua, i no pas sobre el seu ús. No ho crec pas, però si fos així, hauríem de concloure que, efectivament, el català incorporaria nous parlants potencials de manera sostinguda. Ara bé, mentrestant el castellà incorporaria tots aquests (perquè ningú no deixa d’aprendre castellà) i encara més, i amb la diferència, ben significativa, que ara no es tractaria de parlants potencials, sinó d’usuaris actius.

Sigui com sigui, i malgrat l’optimisme que s’esforça a transmetre (apuntalat en unes poques dades que, com veiem, perden ràpidament llustre només gratar-les), l’article admet que l’ús social de la llengua es trobaria en regressió («baixa»). I tanmateix no estaríem tan malament, de manera que no hauríem arribat a aquell llindar que faria recomanable la “segregació”: «La segregació només és útil per a minories molt petites per a les quals el contacte amb altres grups es tradueix en deserció lingüística, i cap de les dues condicions es dona avui a Catalunya. Un diagnòstic acurat és vital per encertar la solució i no matar el pacient mirant de guarir-lo d’una malaltia que no té». No estic segur de quan cal considerar que una minoria és prou petita com per fer recomanable que disposi d’espais segurs que mirin de garantir-ne continuïtat i facin imaginable una expansió progressiva. En qualsevol cas suposo que haurem d’admetre que la mida per sota de la de la qual un grup, en absència d’aquesta espais, s’aboca a l’assimilació lingüística s’ha de valorar en termes relatius, i que, a l’hora de fer-ho, serà determinant conèixer el capteniment dels grups d’edat més joves, perquè d’ells depèn el futur de la llengua. Doncs bé, en atenció a això, voldria oferir encara unes noves dades (de fet, consistents amb les que ja hem adduït) que ens haurien d’acabar de fer decidir si realment no hem arribat a aquell punt llindar o si, per contra, ja ens hi trobem.

Ningú no deixa d’aprendre castellà.

Fixem-nos, d’entrada en les xifres de l’EULP de 2023 pel que fa la franja d’edat entre 15 i 29 anys. Veiem que, en aquest grup d’edat, els catalanoparlants habituals representarien un 29’2%, mentre que els qui declararien ser catalanoparlants inicials suposarien 30’9%. Hi hauria, per tant un mínim d’un 5’8% dels qui tindrien el català com a llengua materna que no en farien un ús habitual. Per contra, els parlants habituals de castellà en aquest grup s’enfilarien al 50’1% (5,6 punts per sobre del percentatge dels qui es declararien castellanoparlants inicials, que serien el 44’5%), mentre que els qui declararien fer usos paritaris d’ambdues llengües restarien en un 9’4% (per un 7’1% de bilingües inicials). No sé sí un escàs 31% de catalanoparlants inicials convertiria els catalanoparlants d’aquest grup d’edat en una «minoria molt petita», però sí que en fa una minoria prou petita com perquè, a diferència del que passaria amb els castellanoparlants inicials, perdi efectius i tendeixi a bilingüitzar-se en la seua relació amb el conjunt de la població. Hi hauria, però, encara una altra dada que considero més preocupant a l’hora de preveure l’evolució dels usos.

En aquest mateix grup d’edat (el dels més joves dels quatre en què se segmenta la l’enquesta), la identificació amb la llengua catalana baixa fins al 28’7% (mig 2’6 punts per dessota de la llengua inicial). Això és una novetat en la sèrie de l’EULP. Per primer cop el català experimenta un retraïment com a llengua d’identificació (que connota aspiració i ajuda a preveure quina podrà ser la llengua de transmissió als fills) respecte al seu percentatge com a llengua inicial. I potser això més que una altra cosa, indica que, malgrat encara representar una part significativa dels parlants habituals en aquesta franja d’edat (menys d’un terç, però), hauríem arribat efectivament a un punt d’inflexió.

Per primer cop el català experimenta un retraïment com a llengua d’identificació respecte al seu percentatge com a llengua inicial.

És veritat que la major part dels qui tenen el català com a llengua inicial però no d’identificació, és perquè l’hi tenen al costat del castellà i, per tant, hauríem de dir, amb propietat, que sí que s’hi identifiquen, però no ho fan en exclusiva. I també és veritat que el percentatge de castellanoparlants inicials d’aquest grup d’edat que afirmen identificar-se alhora amb el castellà i amb el català és més gran que no el de catalanoparlants inicials (cosa que, en principi, seria una bona notícia), però, com ja hem vist, a la pràctica, això no es tradueix en un increment de l’ús del català, i allò que és més greu: centrant-nos en els usos lingüístics amb la parella, aquesta tendència apuntaria que, encara que els catalanoparlants inicials transmetessin la llengua als seus fills quan en tinguessin (si en tinguessin, però això és un altre problema), és a dir, encara que tots els catalanoparlants més joves parlessin en català als seus futurs fills, tal transmissió tindria lloc en un entorn familiar en què, en moltes ocasions, la llengua de relació entre els pares seria el castellà, cosa que se’ns dubte tindria conseqüències en les percepcions i en els hàbits lingüístics dels infants.

Per demostrar que no exagero i que la tendència aquí apuntada és sòlida, recorreré a un treball a què ja m’he referit més amunt (l’Estudi sociolingüístic de l’alumnat de 4t d’ESO a Catalunya, de 2022) que se centra en els parlants del grup d’edat entre 14 i 16 anys, és a dir, els més joves de la franja d’edat a què ens estem referint (i en alguns casos a adolescents immediatament per sota del llindar de l’enquesta) i que confirmaria que, efectivament, alhora que s’afebleix l’ús habitual del català entre els seus parlants inicials, s’estaria afeblint també la seua identificació actual amb la llengua, i ho faria fins a afectar llurs preferències en relació amb l’ús que en voldrien fer en el futur. Així, per un costat, en aquest estudi, mentre que el percentatge d’estudiants de quart curs d’Educació Secundària Obligatòria de llengua inicial catalana se situaria en el 32’4%, el d’aquells que declararien considerar el català com la seua llengua d’identificació seria només del 25’4%, és a dir, 6’8 punts per dessota (un 21% menys), una xifra fins i tot inferior a la detectada al sondatge anterior de la mateixa sèrie (onada 2021), en què el català era la llengua d’identificació de ja només d’un 27% dels nois i noies (sent, però, la llengua inicial d’un 32’7% del casos). Però és que, a més, en demanar a aquests mateixos estudiants de llengua inicial catalana a qui grup lingüístic els agradaria de pertànyer en el futur, un 3’9% declaraven que voldrien estar entre els qui parlessin només o sobretot castellà, un 8’5% entre els qui parlessin una altra llengua diferents del català i del castellà (esnobisme?) i un 34% entre els qui parlessin per igual català i castellà. Només el 54’2% declarava desitjar trobar-se entre els qui parlessin només o sobretot català.

Més amunt ja he exposat els percentatges pel que fa als usos efectius d’aquest grup. Si es repassen es podrà veure que concorden essencialment amb els de les aspiracions declarades. Té sentit concloure, per tant, que les actituds d’aquest nois i noies influeix per damunt de tot el seu entorn d’iguals (i també, és clar, els mitjans de comunicació). En el futur, a més, quan formin famílies i tinguin fills, poden esdevenir ells mateixos els influenciadors (fins i tot encara que transmetin la llengua a la següent generació, si és que no en fan l’única o la principal de la llar). Davant de tot això hauríem de qüestionar-nos seriosament si realment no haurem arribat ja al nostre punt de minorització suficient com per pensar en la possibilitat de planificar espais segurs per a la comunitat lingüística, i molt especialment per als seus parlants més joves, cosa que, per descomptat, implicaria ―a això anàvem― repensar, entre altres coses, l’organització de la que encara és una de les seues principals institucions de socialització: l’escola. No sigui que, per voler assegurar encara més el diagnòstic, arribem a un punt en què només siguin viables les cures pal·liatives.

I atenció, no es tractaria de “segregar”! La utilització d’aquest mot no és innocent. La segregació és un fenomen naturalment mal connotat, que es vincula espontàniament a fenòmens intolerables com el de la separació d’escolars per raons de color de pell (em resisteixo a fer servir el concepte “raça” aplicat als humans) en indrets com els estats del sud dels Estats Units o la Sud-Àfrica anterior a 1990. Will Kymlicka ens advertia a Ciutadania multicultural (1995) de l’error que suposa la identificació inconscient de fenòmens com aquests amb la demanda d’espais segurs per a les minories (i ara, mateix, els catalanoparlants ho som, una minoria lingüística en el nostre mateix territori històric, i així ens hem de pensar si volem planificar sobre fets i no sobre percepcions autocomplaents), perquè tendeix a presentar com una imposició rebutjable que cerca separar el que és igual una iniciativa que, en realitat, constitueix una mesura voluntària de per a protegir els grups que tenen dret a ser. Una doble xarxa educativa a casa nostra no suposaria, en cap cas, la separació obligada dels estudiants per raons de llengua inicial, ni habitual, sinó una separació voluntària per raons de llengua aspiracional. Una xarxa educativa plenament en català (amb el castellà com a matèria imposada) s’adreçaria a les famílies catalanoparlants que volguessin que els seus fills rebessin l’ensenyament en la seua llengua familiar, però també, i en la mateixa mesura, a les famílies de qualsevol llengua (o combinació de llengües) que volguessin garantir un adequat coneixement del català (plenament funcional i fluid) als seus fills i que aquesta llengua entrés a formar part efectiva del seu repertori, ja fos al mateix nivell que una altra o unes altres llengües, ja fos com la seua llengua de referència (perquè valoressin especialment el seu caràcter arrelador a un país que reconeixen i del qual volen formar part).

Ara mateix, els catalanoparlants ho som, una minoria lingüística en el nostre mateix territori històric, i així ens hem de pensar si volem planificar sobre fets i no sobre percepcions autocomplaents.

De cap manera aquesta xarxa no naixeria amb la voluntat de segregar, ans al contrari: naixeria amb la voluntat de garantir els drets lingüístics dels catalans, vells, nous i novíssims, i d’unir al voltant de la llengua les noves generacions d’una comunitat en formació, i de fer-ho dotant la gent d’aquest país d’una institució escolar capaç de fer aquesta funció, a diferència del que passa amb l’actual, llastrada per limitacions legals (vinculades al model de conjunció, que no pot desprendre’s d’un bilingüisme que ara els tribunals s’afanyen a reglamentar), sociològiques (penso aquí en la manca de centralitat que es tendeix a donar als projectes lingüístics, que afecta les conductes dels membres de la comunitat escolar), administratives (per ambigüitat dels documents de centre) i pedagògiques (absència de voluntat expressa de les famílies que faci viables els programes d’immersió lingüística i la vehicularitat plena del català).

Ja sé que una doble xarxa implica que, davant de l’acabada d’apuntar n’hi hauria una altra amb unes altres característiques i en la qual la llengua catalana no hi tindria el mateix pes (i fins i tot potser en tindria un de força baix: limitat a matèria prescrita), i que això podria, no crear, siguem justos, sinó aprofundir una divisió, ara ja existent, entre catalanoparlants habituals i castellanoparlants habituals, perquè faria de la fractura lingüística una cosa encara més visible i definida. Sols en aquest sentit la utilització del terme “segregar” podria tenir algun sentit: la doble xarxa segregaria perquè tendiria a separar allò que ara no ho està tant. Ho admeto. Però caldrà admetre també que, amb les dades a la mà i, sobretot, amb l’evolució a què apunten, a més de l’evolució previsible del context demolingüístic (per no dir també polític, i legal i doctrinal), tot indica que el preu a pagar per evitar a ultrança aquesta més gran separació acabaria sent la substitució lingüística i, amb ella, la de la comunitat nacional, definitivament diluïda en la castellanoespanyola. En la mesura que la doble xarxa impliqués segregació (separació), se n’hauria d’atribuir la responsabilitat als qui ens hi aboquen per tal de continuar sent. En tot cas, en la mesura que la dissenyem nosaltres, es plantejarà com la voluntat de dotar aquest país d’una escola catalana per a tothom i, per tant, integradora, de l’única manera que és possible mentre el context que ens ha estat imposat no canviï. És injust, per tant, identificar doble xarxa amb segregació escolar, perquè allò que s’hi cercaria seria crear un espai obert i de convergència que conjurés la cada cop més evident amenaça de dissolució. Si a més aquesta xarxa fos massivament triada, ho tindríem tot. Només restaria estar-ne a l’altura.

En la mesura que la doble xarxa impliqués segregació (separació), se n’hauria d’atribuir la responsabilitat als qui ens hi aboquen per tal de continuar sent.

No seria veritat, per tant, que l’efecte hagués de ser «reduir el contacte entre comunitats lingüístiques», de manera que es limités «encara més la incorporació de nous parlants». Allò que se cercaria amb la xarxa d’escoles catalanes seria garantir que el contacte entre parlants de llengües diverses conduís a la incorporació a la catalanofonia. No es tractaria d’una xarxa adreçada a l’actual comunitat catalanòfona, sinó d’una xarxa adreçada a tothom i pensada precisament per a superar l’existència de comunitats lingüístiques a partir de l’assumpció voluntària d’un compromís col·lectiu amb el català, d’un compromís, en definitiva, amb el país i la justícia lingüística. La idea de “dues comunitat, dues xarxes” naix d’aquell angle cec a què ens referíem més amunt, que duria a identificar la doble xarxa amb la segregació entre comunitats diferenciades. Qui ho vegi així no està argumentant contra una proposta d’organització escolar com la que existeix, per exemple, a Euskadi, sinó contra un home de palla nascut d’un prejudici.

Més seriosa pot semblar l’objecció que «la segregació afavoriria la cronificació de bosses de població sense cap contacte amb la llengua, ni capacitat d’aprendre-la». Contra ella cal adduir, però, que l’actual model de conjunció (també dit ―recordem-ho perquè sovint s’oblida― de bilingüisme integral), amb les seues limitacions estructurals, pot teòricament arribar a que fer possible la desaparició d’aquelles bosses, però és incapaç de proporcionar un domini del català igual o superior al del castellà, no sols al gruix del no-catalanoparlants inicials, sinó a no pocs dels catalanoparlants d’origen pujats en un entorn de submersió lingüística en castellà. Té sentit dir que un sistema de conjunció en què la vehicularitat del català no caigui per dessota d’un percentatge mínim i que admeti de manera puntual programes d’immersió pot proposar-se l’objectiu de l’alfabetització universal en llengua catalana, alhora que ho fa en castellana, però, atesa la situació sociolingüística, només en indrets molt concrets podrà dotar de seguretat suficient en l’ús del codi perquè els qui ja no en siguin usuaris habituals puguin plantejar-se seriosament la possibilitat d’esdevenir-ho. I és que, no ho oblidem, no es tracta de saber parlar en català, sinó que es tracta de saber-ne parlar tant o més que castellà, perquè, del contrari, en un entorn de competència lingüística (de conflicte lingüístic), la tendència serà a fer servir la llengua en disputa amb la qual el parlant se senti més còmode, sobretot si també s’hi sent més identificat (i, de fet, sovint totes dues coses van lligades). El model de conjunció pot ser, d’entrada, més eficaç que una doble xarxa (o que cert model de doble xarxa) a l’hora d’alfabetitzar universalment, però ho és, en el nostre context actual (i en el que s’albira almenys a mitjà termini) a l’hora de crear neoparlants; és a dir, persones que facin servir efectivament la llengua i s’integrin a la comunitat lingüística. Per a això cal una ambientalitat completa, i programes d’immersió sostinguts. Cal una escola catalana com la que pot existir tan sols en el marc d’una xarxa catalana. En un altre context sociopolític i jurídic no. A casa nostra, sí. Tan sols una xarxa catalana pot proporcionar la formació requerida per a un domini, no sols funcional, sinó preferible, del codi, i tan sols una xarxa com aquesta pot generar les condicions adequades per a una identificació lingüística operativa. Una llengua i la comunitat que vehicula no sobreviuen perquè tinguin molts parlants virtuals, sobreviuen si els parlants que tenen es mantenen lleials i són capaces d’incorporar-ne d’actius. Se sol dir que el nostre problema no es troba tant en el coneixement com en l’ús. En fer aquesta consideració errem en part: el català és àmpliament conegut, però no ho és prou fluidament com perquè s’usi realment més. En qualsevol cas, per a neutralitzar (i, amb el temps, superar) la diferència en la competència resulta de gran importància, en presència de concurrència lingüística i en absència de motivacions estrictament instrumentals, la identificació. En el cas de la llengua catalana i de la seua comunitat lingüística, l’actual model de bilingüisme integral ni facilita una cosa ni proporciona l’altra.

No es tracta de saber parlar en català, sinó de saber-ne parlar tant o més que castellà.

Per a explicar-ho en uns altres termes: es tractaria de fer que, efectivament fos veritat l’apreciació que «el saldo del contacte entre llengües és positiu per al català». Ara mateix, i d’acord amb la ja esmentada Enquesta sobre els drets i els usos lingüístics dels infants i adolescents a Catalunya, del 2021, entre els estudiants de tercer curs d’ESO, el grup que més tendiria a la bilingüització (és a dir, a l’alternació de codis) en les seues relacions horitzontals (és a dir, amb els seus companys) als centres educatius seria el dels bilingues inicials (català-castellà), que ho faria en un percentatge del 61’3%. A continuació, qui més adoptaria aquesta pràctica seria el dels catalanoparlants inicials (55’9%), seguit de l’integrat pels parlants inicials de llengües diferents del català i del castellà (51’6%). Per la seua banda, el grup de castellanoparlants inicials seria el que menys bilingüitzaria els seus usos (només ho faria el 37’5%) i, per tant, aquell que més es mantindria en la seua llengua d’origen. A aquests percentatges encara caldria afegir que un 9’7% dels catalanoparlants inicials a tercer d’ESO serien castellanoparlants exclusius amb els seus companys en l’entorn escolar, per només un 2’5% de castellanoparlants inicials que hi esdevindrien catalanoparlants exclusius. Dit altrament: només un terç del catalanoparlants inicials es mantindria en català a l’escola amb els seus companys, per un 60% dels castellanoparlants que es mantindria en la seua llengua. Podríem apuntar, encara, per a acabar de reblar aquest quadre, que, segons el mateix estudi, el 28’7% dels bilingues inicials declararien que, en el seu dia dia (no només a l’escola), la seua llengua habitual seria el castellà, per només un 12% que declararien que ho seria el català. Per la seua banda, només un 19’3% dels castellanoparlants inicials afirmarien fer usos paritaris habituals del català i el castellà i un minso 1’2% afirmarien haver esdevingut catalanoparlants habituals. Sembla clar, per tant, que el saldo del contacte entre grups lingüístics a què aquí ens referíem no es pot considerar, pel que fa als adolescents actuals, gaire positiu. Una raó més per a valorar, més que no un reforç de la posició del català a l’actual model escolar (que sempre haurà de mantenir-se dintre dels límits que la legislació i el marc sociolingüístic li imposen), un canvi de paradigma que ens permeti una escola més enllà d’aquests límits i en què català sigui el centre de gravetat, en tot el sentit de l’expressió (no només en aquell que li concedeix el Tribunal Constitucional).

Una llengua i la comunitat que vehicula no sobreviuen perquè tinguin molts parlants virtuals, sobreviuen si els parlants que tenen es mantenen lleials i són capaços d’incorporar-ne d’actius.

D’altra banda, l’acusació de facilitar la cronificació de les bosses de població sense contacte amb el català, obviaria que, en qualsevol cas, la xarxa escolar que no tingués el català com a llengua vehicular de referència, sí que el tindria almenys com a matèria prescrita, cosa que, pel cap baix, n’asseguraria el coneixement passiu (és a dir, la comprensió oral i escrita), cosa que garantiria l’ús del català a aquells dels seus parlants que s’hi volguessin mantenir (almenys mentre es relacionessin amb població escolaritzada aquí). Si la por fos que una doble xarxa consolidés una grup de persones sense comprensió de la llengua, hauríem de dir que estaria en qualsevol cas totalment infundada.

Allò que sí que constituiria un perill fora que, establerta la doble xarxa, la catalana acabés sent minoritària, o que se situés, en els diferents àmbits dels serveis territorials d’educació i per a cada nivell educatiu, per dessota de les seues respectives mitjanes actuals d’interacció en català a l’aula, mitjanes que constituirien un bon indicador de quin podria ser el mínim referència. En aquest cas, potser hauríem de concloure que la situació seria encara pitjor que no ens imaginàvem, replantejar-nos el projecte i substituir-lo per una actualització del model de conjunció amb un projecte lingüístic únic, sense pràctiques immersives (o amb pràctiques immersives puntuals), que li garantís al català una presència mínima com a llengua vehicular (que, atès el marc normatiu i l’existència de matèries de llengua estrangera, s’acabaria situant entre un 75% i un 60% del temps lectiu, segons el nivell educatiu i el grup de classe). Per això caldria, abans de començar, sondejar la predisposició d’equips directius, claustres, consells escolars i pares d’alumnes, i procedir amb cautela.

De totes maneres, aquesta eventualitat (que apunto sobretot, per prudència i per deixar clar que no s’hauria de deixar res a l’atzar), no em sembla gaire probable. Em recolzo per a afirmar-ho en l’experiència dels casos balear i valencià, en què, la demanda d’ensenyament en català sempre ha estat alta i que ha resultat clarament majoritària quan s’ha volgut consultar a les famílies, que han apostat per l’ensenyament en la nostra llengua fins i tot en consultes en què l’opció pel castellà comptava amb les simpaties indissimulades de l’Administració. No veig per què hauria de ser diferent al Principat de Catalunya, on la vinculació del català amb l’educació no compta amb menys tradició (tot i haver-se deteriorat amb el temps fins al punt d’obligar-nos a repensar el model). Si al País Basc el model de xarxes ha funcionat fins a fer que aquella en èuscar sigui la de referència de tot el sistema, no veig per què no hauria de passar el mateix aquí. Penso que si l’Administració francesa fes una proposta semblant a la Catalunya Nord, l’escola catalana engegaria amb força i bones perspectives. Què ens fa dubtar que la proposta no tindria bona recepció al sud? Potser no ens refiem dels nostres veïns amb arrels a fora del país? Si aquest dubte fos raonable, què ens fa pensar que el model de conjunció pot millorar-se? Si a més dels límits legals a què ha d’enfrontar-se, li calgués fer front també a la mala predisposició d’una bona part de les famílies amb fills escolaritzats procedents de fora del país, com podria redreçar-se? Si fos així, no seria encara més raonable una doble xarxa que pacifiqués una escola catalana allí on aquesta es volgués i li donés ales? Ara bé, si com raonablement pressuposo, aquest no és el cas, no sols no hi hauria res a témer, sinó que, d’avançar pel camí d’aquesta doble xarxa, veuríem en poc temps com s’erigiria la catalana com aquella majoritària i de referència. Una escola que seria la del país, alliberada de gran part de les actuals traves legals, amb un mandat normalitzador, lliure ―o, almenys més protegida― de tuteles judicials que entrin fins al menjador escolar. Una escola que, pel simple fet de ser vocacionalment catalana i d’haver estat erigida sobre un explícit mandat catalanitzador de les famílies, contribuiria a reforçar el consens al voltant de la centralitat de la llengua en la identitat catalana. Perquè, sent efectivament veritat que «l’equilibri polític que ha de possibilitar el manteniment i reforç de la política lingüística només és possible amb un consens social ampli i transversal», és imprescindible l’existència ―entre altres coses― d’una escola que l’alimenti amb convicció. És previsible que una xarxa escolar que no tingués el català com a centre de gravetat acollís preferentment aquells sectors que ja no participen ara d’aquest consens, mentre que la xarxa catalana previsiblement acolliria els qui hi combreguen en els seus termes ―desmenjats― actuals, els qui hi voldrien anar encara més enllà i gran part dels qui, en qualsevol cas, no s’hi oposen, i contribuiria a acostar-los i donar-los ambició. La fractura política ja existeix ara, i no veig per què la doble xarxa hauria de fer-la més gran ni hauria de servir per a ampliar el nombre dels contraris als drets lingüístics del poble de Catalunya. Per contra, sí que veig que el model actual no és capaç de corregir la contínua erosió de la comunitat lingüística, ni de revertir el progressiu afebliment del consens al voltat d’una política normalitzadora. No crec que tingui sentit voler mantenir aquest mateix model i insistir que allò que cal és fer bé allò que fins ara no s’ha fet com calia. És donar a entendre que el problema era tan sols conjunturals: de gestió i de d’absència d’una ciutadania prou crítica, quan en realitat el problema és més estructural. És també insistir en la idea que tot depèn de nosaltres, sense entendre que els processos de substitució lingüística són processos socials que exigeixen crítica i convicció, però també canvis en les condicions de l’entorn que influeixin en les actituds i la conducta d’aquella part de la població que es mou sobretot per inèrcia i que, almenys en el començament de tot moviment de canvi, és sempre majoritària. Si volem garantir la continuïtat de la comunitat lingüística i la seua ampliació, ens cal la complicitat d’aquells que no se’ns posaran al costat sense transformacions en el seu entorn que acabin fent legítimes als seus ulls les nostres aspiracions, unes transformacions que, de vegades ―i aquest és el cas de l’escola― només són factibles a partir d’una elecció prèvia que n’autoritzi el desplegament.

Una escola que seria la del país, alliberada de gran part de les actuals traves legals, amb un mandat normalitzador, lliure ―o, almenys més protegida― de tuteles judicials que entrin fins al menjador escolar.

Potser hem de pensar que si les coses no han anat d’una altra manera, no ha estat només, ni principalment, per incompetència i negligència, sinó també, i sobretot, perquè les normes són impotents quan són tímides i ambigües, i això ha estat inevitable en el nostre cas, en la mesura que aspiràvem que no fossin anul·lades i necessitàvem a més que fossin universalment acceptades (també per part d’aquells que, vivint aquí, ens són hostils).

No vull acabar aquesta reflexió sense dir que sí, que és veritat que resulta fonamental «reforçar l’actitud de manteniment de la llengua», però que no és esperable que contribueixi a aquest reforç una escola que no promogui la identificació amb la llengua entre els mateixos membres de la comunitat lingüística, i entre aquells que es mostren disposats a integrar-s’hi. Fixem-nos en l’acte de dignitat col·lectiva protagonitzat pels estudiants del liceu Bernat Etxepare, de Baiona, que, amb el suport de la resta de la comunitat educativa van decidir, malgrat les conseqüències que aquest acte podia tenir sobre les seues opcions d’entrar a la universitat, de fer l’examen de matemàtiques de Selectivitat íntegrament en èuscar, en comptes de fer-lo en francès, i demanem-nos si no és precisament l’existència d’una escola basca que posa la llengua al centre allò que l’ha fet possible. I què contribuiria més a incrementar l’assertivitat lingüística dels catalanoparlants, una escola com l’actual, encara que s’hi reforcés en alguna mesura la presència del català, o una xarxa que tingui en la llengua catalana la seua raó de ser? I a on arribaríem si aquesta xarxa fos la de referència?

Si «la resposta que necessita la llengua» és «la barreja, combinada amb una actitud més decidida de mantindre el català», una escola catalana autocentrada, únicament possible en un context de doble xarxa, és el gresol ideal per a una catalanitat assertiva. Tenint em compte això i tenint en compte també quines són les condicions legals en les quals ens movem, el nostre objectiu hauria de ser bastir-la i procurar fer-la gran, fer-ne la nostra escola.

Una escola catalana autocentrada, únicament possible en un context de doble xarxa, és el gresol ideal per a una catalanitat assertiva.