Podcast: L’islam, el calaix de sastre on hi aboquem totes les nostres pors

Quan mirem el món àrab o el món de l’islam, ho fem sovint amb ulls espanyols. La mirada espanyola sobre l’islam està construïda damunt de vuit segles de presència musulmana a la península, d’una retòrica de reconquesta i d’un folklore que ha fet del món islàmic l’enemic per definició. Aquesta mirada se’ns ha transmès per defecte, com ens arriben gairebé totes les coses: a través d’una llengua que no és la nostra, d’uns mitjans que no són els nostres i d’unes pulsions identitàries que no responen a la nostra història. Quan a sobre hi sumem una onada migratòria recent que ha fet créixer molt la presència de gent que ve de països on l’islam és majoritari, el resultat és previsible: l’islam s’ha convertit en un calaix de sastre on hi aboquem totes les nostres pors, totes les nostres prevencions davant del diferent i tot allò que no sabem gestionar políticament. Ens falta, com a tantes altres coses, una mirada centrada des de la catalanitat i des dels interessos del nostre país.

Jordi Llaonart porta vint anys fent aquesta feina. Ha viatjat per Síria, Turquia, l’Iran, el Líban, Palestina i un llarg etcètera. Ha cobert genocidis, revolucions i guerres oblidades. Ha escrit sobre minories que als nostres mitjans ni surten (assiris, iazidites, drusos, kurds, sahrauís, amazics) i el 2024 va publicar Viatge al cor de l’islam, un llibre articulat al voltant de diversos viatges per països de majoria musulmana, amb un èmfasi particular en el xiisme. És un llibre extraordinari, ben escrit, lliure i sense complexos, que es llegeix amb una urgència diferent ara que som plenament dins el darrer episodi del conflicte obert amb l’Iran.

Però aquesta conversa no és només geopolítica. És, sobretot, una conversa sobre nosaltres.

No podem confondre acolliment amb política migratòria

Una de les coses que aquesta conversa aborda és la distinció entre el «volem acollir» i la política migratòria. Una cosa és l’acolliment de refugiats (gent que fuig de la guerra o que, si torna al seu país, serà executada per persecució política), que és una obligació moral i legal acotada, i una altra cosa és la política migratòria, que és la decisió sobirana d’un país sobre qui entra, com entra i en quines condicions. Confondre-les serveix només a una propaganda: la de l’extrema dreta, que vol pintar tots els partidaris d’un sistema d’asil digne com a defensors de fronteres obertes; i la dels lobbies que viuen de la mà d’obra barata, que necessiten que parlem de bondat per no parlar de salaris ni de model productiu.

També recorda que les normes del país les hem escrit nosaltres, i és arrogant pensar que els fills de les dones que vénen amb vel seran ateus i feministes només pel fet de viure aquí. I tampoc funcionarà fer el costum llei, com vol l’extrema dreta. Estem veient les dues coses alhora: una secularització molt gran dels immigrants d’origen musulmà i una fanatització dels que es queden tancats dins les seves comunitats perquè per connectar-se amb la religió només tenen certs entorns i els obliguem a renunciar a l’islam. És un buit intermig que en realitat decideix el futur del país.

Secularització i fanatització: les dues coses passen alhora

Jordi Graupera, president d’Alhora, aporta una dada important: a Catalunya, la pràctica religiosa de la gent que ve de països on l’islam és majoritari és molt més baixa que als seus països d’origen. Hi ha un procés de secularització real, gran, que es manifesta també en el fet que a les terceres generacions de família musulmana, a països com França, els Estats Units o Holanda, els pares ja posen noms locals als seus fills perquè vol que s’assimilin.

Però alhora, també és cert que la gent que es queda tancada dins de les seves comunitats religioses es fanatitza. I aquí hi ha un buit que és el que ens hi juguem tot. Lleonart ho diu amb claredat: el perfil del terrorista que veiem a Europa no és el del musulmà practicant integrat, sinó el del jove desarrelat, el que va en patinet i fuma porros, que arriba un dia a l’adolescència o a la primera joventut amb les preguntes que ens hem fet tots (què seré, qui m’estimarà, què faré) i no troba ningú per respondre-les si no és dins de la primera mesquita amb un imam radical que el reculli. La parcel·la d’espiritualitat la tenen «absolutament buida». I la primera persona que la ve a omplir guanya. Perquè, recordem, que la major part de la gent té aquesta parcel·la.

Aquesta lectura té una traducció política immediata, i és exactament la mateixa que defensem a Alhora: el jove desarrelat és un jove sense país, sense llengua, sense tradicions, sense xarxa civil i sense identitat. La política de fer fora a tothom és impossible, com diu Llaonart, i només genera mala sang i resultats imaginaris. L’única política real és reforçar la identitat dels fills de la immigració (com a catalans, com a europeus, com a part d’una història i d’una cultura que els pertanyen pel fet de viure aquí). Cada fill d’immigrant que ens fem nostre és una pedra per construir la llibertat, i un soldat menys a la causa de l’assimilació espanyola, com fa temps que diem.

La densitat civil: entre la família i l’Estat, el país

Graupera recull a la conversa una idea d’un autor que va llegir fa anys: la densitat civil. Les societats sanes són les que tenen una densitat civil important entre la família i l’Estat. No és només la mare i el pare per una banda i la finestreta administrativa per l’altra; són les colles castelleres, les AFA, els equips de bàsquet del barri, els grups de teatre, les parròquies, les associacions culturals, els clubs de lectura, les editorials que saben donar la novel·la adequada a una nena de catorze anys.

Aquesta densitat civil és precisament el que els règims uniformitzadors, espanyol o el que sigui, sempre han volgut destruir, perquè és l’únic espai on un país pot existir més enllà del que decideix l’aparell de l’Estat. I és també el que la idea moderna del ciutadà-individu-davant-l’Estat erosiona cada dia. Aquí, els fills de la immigració necessiten poder entrar en aquesta densitat civil tant o més que els autòctons, perquè és l’única manera de no quedar atrapats entre una família tancada en una comunitat religiosa o nacional pròpia i un Estat fred i burocràtic que no els ofereix res més que tràmits.

L’Iran, l’estret d’Ormuz i el que vol dir no ser sobirà

I encara, abans d’acabar, una reflexió que ens toca de ple: l’Iran se n’ha adonat, gràcies a aquesta guerra, del poder devastador que té sobre l’economia mundial amb l’estret d’Ormuz. Els Estats Units ja tenen el seu petroli; els qui patim som nosaltres (Europa), la Xina i el Japó. Que un règim teocràtic militaritzat pugui prémer un botó i arruïnar-nos la vida econòmica és la fotografia exacta del que vol dir no tenir sobirania energètica.

I aquí Catalunya no ha de mirar gaire enfora per veure-hi el mirall. Importem l’energia de l’Aragó. Estem a la cua d’Europa en transició energètica. I si volem un país lliure, no només cal alliberar-nos políticament d’Espanya: cal alliberar-nos també de la seva xarxa elèctrica, de les seves centrals i del seu calendari de transició. Una revolució energètica accelerada cap a les renovables no és una política sectorial: és una condició prèvia perquè la independència sigui veritablement una independència.

Una conversa imprescindible amb Jordi Llaonart sobre l’islam, la immigració, la integració i el que vol dir tenir mirada pròpia, conduïda per Jordi Graupera, professor universitari i president d’Alhora.

Escolta’l a Spotify:

Escolta’l a Apple Podcasts:

Mira’l a YouTube:

Escolta’l a Buzzsprout: