Més presó no equival a més seguretat: el mite del populisme punitiu

La pena de presó no pot justificar-se normativament com a càstig. Aquesta premissa és dissonant amb l’imaginari col·lectiu sobre la punició dels delictes. “Qui la fa, la paga”. Aquest concepte, el de pagar, implica necessàriament un dany imposat a l’infractor. I és cert que el dany no és incompatible amb els objectius de reinserció; de fet, és implícit a privar algú de llibertat. Ara bé, el que és incompatible amb la norma és fer d’aquest dany l’objectiu de la pena.

Cal recordar, també, que el sistema penal se sosté sobre un principi de mínima intervenció o última ràtio: només ha d’entrar en escena quan tota la resta de mesures (no penals) han demostrat ser ineficaces per a gestionar la situació. La pena de presó és la pena màxima i, per tant, ha de ser l’última.

Tombant la mirada cap a la realitat, és evident que aquest principi es transgredeix de manera generalitzada. O potser no és tan evident, al menys per al conjunt de la societat que no es relaciona personalment o professional amb aquest món. Tenim present qui ocupa les presons del nostre país? Som conscients de les conseqüències socials d’un abús de càstigs per a tractar conflictes socials? Us proposo una visió crítica del sistema penitenciari actual, per contrarestar els mites i discursos populistes-punitivistes que fan servir els delictes per a justificar posicionaments que poc tenen a veure amb la seguretat material dels ciutadans.

Tot sembla indicar que vivim un moment d’augment d’actituds punitivistes, però les dades no van en la mateixa direcció pel que fa a la preocupació sobre la inseguretat. Segons el darrer Baròmetre del Centre d’Estudis d’Opinió, la inseguretat ciutadana preocupa a un 9% de la població, per sota de l’habitatge o la insatisfacció amb la política. No és una dada mensypreable — és la quarta preocupació—, però no creix amb la mateixa intensitat que els discursos en favor d’endurir les penes. La primera dissonància, doncs, és entre punitivisme i seguretat.

[El sistema penal] només ha d’entrar en escena quan tota la resta de mesures (no penals) han demostrat ser ineficaces per a gestionar la situació.

En moments com l’actual, en què s’acumulen crisis de l’estructura sociopolítica — precarietat laboral, dificultat d’accés a l’habitatge, retallada de serveis públics, manca de discursos emancipadors, canvis demogràfics—, els mantres que triomfen són els que atien la por, la suspicàcia contra l’alteritat, la sensació d’injustícia entre el que s’aporta i el que es rep. Triomfen perquè són senzills i de digestió ràpida. Però un diagnòstic parcial no troba solucions completes: només desplaça el problema i en protegeix els responsables. Les accions polítiques que modifiquen estructuralment el sistema són de llarg recorregut, difícils de comunicar i de vegades difícils d’entendre. Per això cal actuar amb previsió, en moments d’estabilitat. En moments de crisi la societat necessita respostes ràpides, encara que no es puguin sustentar amb dades. La gestió del sistema penitenciari n’és un exemple perfecte.

La inseguretat ciutadana preocupa a un 9% de la població, per sota de l’habitatge o la insatisfacció amb la política. La primera dissonància, doncs, és entre punitivisme i seguretat.

Recordem que Catalunya és l’única comunitat autònoma amb competències penitenciàries transferides: la Generalitat, no el govern d’Espanya, gestiona les presons catalanes.

De la presó no se’n parla mai, tret que hi hagi una crisi. L’assassinat d’una cuinera al centre penitenciari de Mas d’Enric el 2024 és l’exemple paradigmàtic. El fet va ocupar l’actualitat i tothom en va opinar: drets i privilegis dels presos, necessitat d’endurir les penes, fracàs del sistema penitenciari. Estadísticament, però, el fet és una anomalia. Cada dia centenars de presos treballen a les cuines i no passa res. No resto importància a la gravetat del que va passar; assenyalo el mecanisme pel qual una anomalia se situa discursivament com a norma i la normalitat — la real, l’avorrida — resta invisible.

Seria injust centrar la crítica en les reaccions de la població. La població, de vegades, només té la reacció visceral per defensar-se de la incompetència o la injustícia. Em preocupa més l’Administració que, per acció o per omissió, no comunica la seva gestió, no ret comptes sobre l’efectivitat de les seves polítiques i només es pronuncia quan la crisi de titulars l’ofega.

Diguem-ho clar: el sistema penitenciari sí que és una estructura d’estat. S’ha de planificar, sostenir i comunicar amb visió a llarg termini, basada en l’evidència i amb convicció política sostenible en el temps. De la mateixa manera que el sistema educatiu no pot dependre de la ideologia del partit que governi, la presó no pot regular-se a cop de titulars ni de discursos punitivistes. Tampoc les agendes de col·lectius concrets, com els sindicats de funcionaris penitenciaris, poden imposar-se per sobre del mandat democràtic.

La població penitenciària a Catalunya no deixa de créixer. És alarmant per tres raons: com més gent hi ha a dins, més difícil és gestionar la convivència i el treball amb els interns; més gent presa vol dir més despesa pública; i si la presó ha de ser una pena de màxims, costa d’entendre que cada vegada hi hagi més persones encarcerades.

Per què creix? Es delinqueix més? Quins delictes augmenten? Hi tenen a veure l’increment de forces de seguretat o la major capacitat de perseguir delictes? Hi ha més conflicte social i precarietat? Ha augmentat el consum de drogues? Ha crescut la població? Hi ha hagut un increment punitivista en les lleis recents? Es decreten més presons preventives? Les condemnes es compleixen més temps en règim tancat? Totes són preguntes pertinents, però el discurs polític i mediàtic les substitueix per respostes prefabricades: inseguretat generalitzada, més delinqüents que mai, més mà dura.

De la mateixa manera que el sistema educatiu no pot dependre de la ideologia del partit que governi, la presó no pot regular-se a cop de titulars ni de discursos punitivistes.

La resposta de l’Administració tampoc no és esperançadora: nous mòduls a presons existents per encabir-hi més interns. Propostes immediates, sense anàlisi que intenti respondre cap de les preguntes anteriors.

Per què no s’aposta per mesures alternatives, progressions de grau, llibertat condicional? Són mesures que han demostrat ser eficaces no només per reduir la població penitenciària sinó per reduir els delictes. Dit molt senzill: a més temps a la presó, més probabilitats de reincidència. Complir la condemna sencera en règim ordinari, sense progressar a semillibertat, correlaciona directament amb tornar a delinquir. Les mesures alternatives i un enfocament menys punitiu redueixen la reincidència. Les dades ho diuen.

Sabem, a més, que la majoria de la població penitenciària no hi és per delictes greus sinó per pertànyer a, com a mínim, un d’aquests tres col·lectius: persones en exclusió social, drogodependents i persones amb trastorns mentals.

Dit molt senzill: a més temps a la presó, més probabilitats de reincidència. Complir la condemna sencera en règim ordinari, sense progressar a semillibertat, correlaciona directament amb tornar a delinquir.

La presó, com sap tothom que la trepitja, és un abocador de desgràcies socials. Pàries que el sistema ha anat expulsant perquè no sabia fer compatible la seva presència amb la convivència. És la presó el lloc on poden millorar la seva situació? No. Les causes del conflicte es mantenen o empitjoren quan en surten. La majoria de professionals penitenciaris no tenen formació per treballar amb aquests perfils. La presència d’aquestes persones és disruptiva dins la presó mateixa i genera més violència. I el pas per la presó els posa en contacte amb una realitat criminal que d’altra manera els seria aliena.

I els delictes greus? La pregunta és legítima. I és justament reduint la població penitenciària que seria més fàcil concentrar els recursos en els casos realment desafiants. I fins i tot en aquests casos, un enfocament menys punitiu i més orientat a la vida en llibertat redueix la reincidència. Hi ha exemples d’èxit que l’Administració no comunica per por de la indignació col·lectiva. Contrarestar reaccions viscerals requereix més esforç que amagar la informació.

La presó, com sap tothom que la trepitja, és un abocador de desgràcies socials. Pàries que el sistema ha anat expulsant perquè no sabia fer compatible la seva presència amb la convivència.

Per què, doncs, cal apostar per reduir les penes privatives de llibertat?

• Dimensió política. Catalunya té competències penitenciàries. Cal aprofitar-les per afiançar un model rehabilitador propi, proper als models que funcionen a nivell internacional.
• Dimensió econòmica. La presó és cara. Mesures alternatives, tot i implicar un seguiment individualitzat, costen menys diners que l’empresonament complet.A més, des d’un punt de vista productiu, en un moment de crisi de l’equilibri entre cotitzacions i prestacions, mantenir persones laboralment qualificades fora del sistema laboral en contra de la seva voluntat és difícil de justificar.
• Dimensió delictiva. La presó és criminògena. Més temps tancat, més reincidència. Si volem reduir els delictes, cal apostar per les mesures que els redueixen, sense apriorismes.
• Dimensió tractamental. Treure del circuit d’execució penal les persones que, en realitat, necessiten intervenció socioeducativa o sanitària permetria centrar els recursos penitenciaris en els perfils delinqüencials complexos.
• Dimensió ètica. La privació de llibertat té conseqüències greus sobre la integritat física, psicològica i socioeconòmica de qui la pateix i del seu entorn. Es deterioren relacions, es perden feines i estudis, empitjora la salut. La presó no és fàcil d’habitar i molts dels mites sobre els seus suposats luxes es desmuntarien amb una visita ràpida.

Hi ha exemples d’èxit que l’Administració no comunica per por de la indignació col·lectiva. Contrarestar reaccions viscerals requereix més esforç que amagar la informació.

Cal parlar, també, de la relació entre discursos xenòfobs i sistema penitenciari. En una dimensió política, mediàtica i social, la immigració se situa com a factor directament lligat a la delinqüència. No negaré que hi ha un augment de població migrant, però vull descartar que això generi per si sol un augment de delictes. El 2024 els estrangers eren un 18% de la població de Catalunya (1.444.192 persones) i un 52% de la població penitenciària (4.454 persones). Els homes representaven un 49% de la població i un 94% dels presos. Veiem constantment discursos que relacionen estrangeria i delinqüència; en veiem que relacionin el sexe masculí amb la delinqüència amb la mateixa intensitat? O la manca d’estudis superiors? No.

Les dades demostren que la nacionalitat no és un indicador de risc de reincidència: els estrangers no reincideixen més. El que sí és clau és el règim de vida durant la condemna: permisos de sortida i semillibertat fan baixar la reincidència de manera significativa.

La figura del multireincident estranger es presenta com la font de tots els mals. Cal assenyalar, però, que els multireincidents solen presentar una tipologia delictiva lleu. Són delictes que tenen a veure més amb factors socioeconòmics i d’exclusió social que, per tant, no haurien de ser tractats des d’un punt de vista penal com a primera opció. I parlar d'”estrangers” en bloc és poc acurat: no és el mateix un interceptat a l’aeroport amb droga, que podria acabar a la presó de qualsevol país, que una persona amb projecte de vida al país de destí. L’expulsió no és la solució generalitzada que es vol vendre: és costosa, lenta i s’escau només a perfils concrets..

Veiem constantment discursos que relacionen estrangeria i delinqüència; en veiem que relacionin el sexe masculí amb la delinqüència amb la mateixa intensitat? O la manca d’estudis superiors? No.

Finalment, dues qüestions importants.

Primera: el model rehabilitador no és perfecte. Per progressar en el règim penitenciari cal acceptar el tractament que els tècnics prescriuen. Això planteja dos problemes. D’una banda, els equips de tractament recullen informació de tots els aspectes de la vida de l’intern i intervenen en àrees que no tenen relació amb el delicte. Si algú compleix condemna per estafa i declara un consum de substàncies o un patró de relacions poc convencional, el seu tractament no es limitarà a l’estafa: també l’intentarà reeducar en la resta. És un plantejament invasiu i moralitzador que, al meu parer, suposa una extralimitació greu de l’Administració en l’esfera privada. D’altra banda, progressar de grau requereix acceptar el delicte. Jurídicament, tothom té dret a mantenir la seva innocència, però en la pràctica de l’execució penal aquest principi es vulnera: qui no accepta la condemna no accedeix al tractament i acaba complint la pena sencera en règim ordinari — amb tot el que això implica per a la persona, el seu entorn i per a la taxa de reincidència. Les conseqüències d’aquest fet van des d’acceptacions de culpa fingides fins a condemnes on l’objectiu rehabilitador desapareix i només en queda el càstig. El cas de Pablo Hasél n’és un exemple paradigmàtic. La seva manca d’acceptació del delicte pel qual va ser condemnar l’està fent complir la pena d’una manera més lesiva i restrictiva dels seus drets que si hagués acceptat la seva culpabilitat.

Segona: no podem obviar la subordinació política de Catalunya. La Generalitat gestiona les presons, però el sistema judicial és competència de l’Estat espanyol. Quan la pena ja ha estat dictada per normativa i tribunals estatals, Catalunya n’ha d’assumir l’execució. Si els models difereixen — i difereixen—, la gestió partida del circuit penal és un problema evident. Un model despenalitzador ha de començar des del redactat de les lleis i la gestió policial, no només des de l’execució de la pena. Com en la política lingüística, la independència és condició necessària per gestionar-nos sobiranament. Però no és l’única condició: hi ha molta feina que podem i hem de fer ara. El sistema penitenciari és una estructura d’estat i, si el tractem com a tal, el dia que siguem un estat la feina ja estarà feta.