Podcast: Els estats han segrestat l’autodeterminació? El dret a marxar segons Timothy Waters

Timothy Waters és professor de Dret a la Universitat d’Indiana, especialista en secessió i dret internacional. Va treballar a Bòsnia amb l’OSCE i va participar de l’articulació de l’acusació contra Milošević al Tribunal Penal Internacional de la Haia. Ha assessorat governs en processos de transició cap a la independència. No és un activista ni un catalanòfil: és un jurista que estudia com es trenquen i com es fan els estats. Acaba de publicar en català, amb Vilaweb, «Per un nou dret a la secessió», una adaptació del seu «Boxing Pandora» de fa 6 anys.

La seva tesi apunta que el dret a l’autodeterminació, tal com el va consagrar el món després de la Segona Guerra Mundial, ha quedat buit de contingut. Waters ho compara amb una partida de cadires musicals que es va aturar el 1945: un cop repartits tots els estats i totes les colònies, el principi va deixar de crear res de nou i va passar a fer la feina contrària, justificar les fronteres que ja existeixen. «Ja no crea res nou. Només explica les coses que ja existeixen.» Per això les nacions sense estat, per molt democràtiques i pacífiques que siguin, es troben amb totes les portes tancades.

Contra la por convencional que l’autodeterminació flexible obriria un efecte dòmino de guerres, Waters defensa el contrari: la violència no la genera la voluntat de canviar fronteres, sinó la rigidesa absoluta de l’statu quo. Iugoslàvia i Ucraïna no són fills del seu model, sinó del model actual, el que diu que les fronteres són sagrades i intocables. I recorda que els estats gairebé mai recorren a la solució d’un estat nou, sempre a «reformar des de dins», encara que de vegades la separació sigui la sortida més neta. Som, apunta amb ironia, en un país que ni tan sols ha reconegut Kosovo.

El cor de la seva proposta és un canvi de fonament: la legitimitat d’una secessió no hauria de venir del greuge patit, sinó del desig democràtic present, mesurable, net, difícil de contestar. «No és una reivindicació de patiment històric. És una reivindicació sobre un desig d’avui.» És aquí on Graupera hi posa matís: per a Alhora la història i la llengua no són un simple decorat de la voluntat, sinó l’herència d’una idea de justícia que un poble vol continuar desenvolupant lliurement, i el temps també compta, els catalans han sostingut una voluntat d’alliberament durant dècades. Del xoc amistós entre el desig pur de Waters i la continuïtat històrica que defensa Graupera, en surt una conversa molt més robusta sobre per què Catalunya té dret d’autodeterminació.

El moment més punyent arriba amb l’1 d’octubre, i és una lectura que encara no és mainstream als mitjans. El que importa del 2017, coincideixen tots dos, no és la violència que hi va haver, sinó la que no hi va haver. Que no morís ningú, en un Estat que en 250 anys mai no havia deixat que Catalunya intentés res semblant sense vessar sang, és el senyal que el món posa límits i que això obre una oportunitat inèdita. La repressió no és la base de la reclamació; la reclamació ja existia el 30 de setembre, abans de cap garrotada. El victimisme, doncs, no només és políticament feble: desenfoca l’únic que de debò dona dret a la llibertat, la voluntat democràtica d’avui.

Per a Alhora, la lliçó és clara. Els drets es guanyen, no es concedeixen, i no es guanyen apel·lant a un greuge sinó assumint el conflicte. Tornar al conflicte amb Espanya no és una opció entre d’altres: és l’única via per la qual l’alliberament és possible.

Una conversa imprescindible sobre per què el món et nega la sortida, com es reconstrueix un dret de secessió des de zero i per què el desig d’avui pesa més que el patiment d’ahir, conduïda per Jordi Graupera, president d’Alhora.

Escolta’l a Spotify:

Escolta’l a Apple Podcasts:

Mira’l a YouTube:

Escolta’l a Buzzsprout: