L’endemà de Puigdemont

Temps de lectura: 9 minuts

Foto: El MHP Puigdemont mirant la desembocadura del riu del Procés. Shutterstock

En el moment que sigui amnistiat i recuperi una vida mínimament normal, l’anomalia catalana haurà quedat tancada i els presidents del govern espanyol podran anar pel món dient que el regionalisme, ja se sap, és un endarreriment que hem de tractar amb paciència.

Des de la desembocadura d’un riu no es pot canviar la capçalera. Hi ha moltes coses que, havent vist on el procés ha desembocat, voldríem que haguessin estat diferents des de ben el començament. Fins i tot si situem la capçalera el 2017, pensem: si enlloc d’això, hagués passat allò, o s’hagués fet aquella altra cosa. És una discussió necessària, que ens ha de portar a fer retre comptes i a no repetir ni insistir en els mateixos errors. Però ara que som al final del camí, el curs del riu fins avui no es pot canviar. Hi ha gent que ja se’n va desmarcar, dels errors, des de ben bé el principi, i a mesura que el riu ha anat baixant, n’han anat sortint vies d’aigua, en diversos moments, per diverses raons.

Avui arribem al final del riu amb una part dels catalans que continua al corrent que van iniciar els líders del procés, i que demà seran davant del president Puigdemont perquè pensen que, ara sí, culminarà la feina. I també hi ha, a partir d’aquí, diversos graus de distanciament: gent que pensa que és el president legítim perquè va ser il·legítimament destituït; gent que pensa que cal protegir-lo per plantar cara als espanyols; gent que pensa que cal fer pinya contra la repressió sigui qui sigui; gent que prefereix un projecte buit o incert de Puigdemont a cedir davant d’Espanya; gent que només hi veu en Puigdemont un home que ha protegit el seu partit per davant del país i que no mereix el sacrifici que ell no va saber fer en el seu moment; gent que creu que és el polític que, tot malbaratant l’oportunitat d’un segle i malgastant el dret a l’autodeterminació, ha condemnat el país a l’assimilació espanyola i a la decadència; gent que el veu com un agent d’Espanya, sigui quina sigui la seva intenció, per la seva incompetència i incapacitat. Segurament altres opcions que em deixo, tantes com matisos hi ha en una consciència.

Tot això no es pot canviar. Els sentiments poden evolucionar amb el temps, com les idees. I potser gent que demà serà davant del president, d’aquí uns anys ho veurà diferent, si som capaços de construir una altra perspectiva sobre els fets que avui encara romanen emboirats. Aquesta és la victòria i també el fracàs de Puigdemont. La victòria és que encara hi ha prou gent que el considera el líder natural del procés com perquè ell pugui fer de tap i allargar-lo. El fracàs és que prou gent el considera un obstacle per la llibertat nacional com perquè, més enllà d’allargar-lo, el seu projecte no pugui donar gaire més fruit que una tensió determinada i simbòlica amb l’Estat, una competició electoral amb ERC, i potser —potser— l’oportunitat de donar pas a una generació que ell trïi per succeïr-lo en el vell espai convergent.

El país necessita que la gent com tu es mulli.

Fes-te d'Alhora

Pel que fa al futur de la llibertat de Catalunya, la contribució que li manca per fer es redueix a la pacificació de la política catalana, un cop l’amnistïin. En el moment que sigui amnistiat i recuperi una vida mínimament normal, l’anomalia catalana haurà quedat tancada i els presidents del govern espanyol podran anar pel món dient que el regionalisme, ja se sap, és un endarreriment que hem de tractar amb paciència. Els haurem naturalitzat. Mentrestrant, les forces catalanes pactaran entre elles com si res no hagués passat —si no ho evitem— com ja passa a diputacions i ajuntaments de tot el país. Potser, pel camí, Puigdemont pot causar una democratització de la judicatura espanyola, si els jutges del procés fan molt el ridícul i cal fer alguna reforma perquè no torni a ser tot tan esperpèntic. Salvar Espanya, com si diguéssim, és on ha dut aquest riu.

Si es consuma la investidura d’Illa, els propers anys seran els del procés del PSC, amb això del règim financer de la Generalitat al centre, alimentant portades de diaris i tuits incendiaris, odi catalanòfob, pedanteries federalitzants, i un fracàs al final, un altre cul de sac, un cert ridícul dels socialistes, mentre l’assimilació espanyola continua avançant pel front demogràfic, lingüístic, i del nacionalisme banal.

La pregunta important que ens hem de fer tots, puigdemontistes, anti-puigdemontsites i indiferents, és què necessitem per l’endemà, quan la capacitat de Puigdemont per oferir un xoc mediàtic, o una pujada de tensió arterial als fatxes, o una mobilització popular d’entre els tres partits més votats del país deixi de significar que pot fer de tap. Què necessitem. Algú deia l’altre dia que Illa és com Tarradellas: un mur perquè l’independentisme perdi categoria política. I que ens cal, en conseqüència, un Pujol que el succeeixi, però un Pujol independentista, aquest cop, per una societat que ja ha passat pel Primer d’Octubre. Estic segur, tot i que no en tinc cap prova, que Junqueras es veia a ell mateix com aquest Pujol independentista i de centre-esquerra. Però Puigdemont molt probablement se l’ha carregat, per la via de treure’l de polleguera i d’anar-lo forçant a una actitud a la defensiva, passivoagressiva, que l’incapacita per l’èpica i l’alegria. El futur d’ERC és ara una incògnita: ¿Haurà consolidat un espai d’esquerres, català i poc nacionalista que li permeti pactar en totes direccions i ser efectivament el centre que atrau professionals de la política, o ha encarat la via de la desaparició, com diuen els crítics de Twitter?

L’endemà de Puigdemont necessitem una política de capçalera, que no tingui la necessitat de recollir les aigües finals, un cop ja està tot decidit. És a dir, l’endemà de Puigdemont ens cal un lideratge que pulgui agrupar aquestes sensibilitats amb la premissa que la llibertat de Catalunya no es fa capturant emocionalment la població, ni tancant-la en la nostàlgia identitària, ni frivolitzant o mentint amb l’autodeterminació —per recollir les principals crítiques que s’han fet del procés.

El primer que aquest nou començament necessita és una dosi de veritat sobre els costos de defensar la nació, però també la necessitat de fer-ho fins al final — I, si em permeteu, per a molt cafeters: sobre la necessitat de protegir la nació per protegir la democràcia, i no només a l’inrevés, sobre la importància de la llengua per salvar l’economia i no només la cultura, sobre el fet que una societat s’aguanta sempre sobre una jerarquia de valors, que si són polítics és perquè neixen de la moralitat corrent, de cada dia, de tots plegats, que és una moralitat oberta i complexa, però real i visible, i no d’una mena de principis polítics neutrals que tant valen per aquí com per a l’altra punta del món.

Després cal una dosi de duresa en allò que és innegociable —la llibertat d’acció i de pensament dels individus, la llibertat del país com a col·lectiu, que és també una llibertat material, de justícia econòmica, i el dret a continuar, a reproduir-se socialment en les generacions futures, com tots els pobles.

I per acabar, una dosi de flexibilitat en allò que conforma el dia a dia de la pràctica política —un pragmatisme que estimi la política com un art tant com una ciència, que no defugi les dades, la gestió, la burocràcia, la transparència, i totes les coses que fan bones les democràcies avançades.

I dues consideracions sobre això del pragmatisme: prou derrotisme. Catalunya és un país ocupat, una colònia, una minoria nacional en un Estat etnocida, digueu-ne com vulgueu, però hi ha coses que per aquesta raó no ens podem permetre. Ni deixar-nos arrossegar a idees anti-democràtiques des de l’emprenyamenta, o la rebequeria, o fins i tot des de la necessitat que, per fi, algú faci un cop de puny sobre la taula, perquè els europeus s’han tornat més radicals de dreta i això ens dona marge per dir prou: no ens podem permetre el que es pot permetre un francès o un nord-americà.

Però a més, hi ha coses que val la pena conservar i que s’han de fer demà passat: la política lingüística d’Illa serà molt pitjor que la d’Aragonès o Torra, per posar dos exemples de gran popularitat. Justament per això és fonamental que hi hagi nous partits polítics a Catalunya: perquè la Generalitat importa perquè tot el poder importa. Si l’exerceixes pensant en el fons de les coses, genera un efecte papallona, que engega les dominacions de cada a dia a rodar, i et permet pensar de veritat en la llibertat de la independència. No et pots rendir, en el cada dia, no pots perdre la joia de transormar cada cosa. Constant resistència i màxima ambició.

És això: veritat, duresa i pragmatisme. Constant resistència i màxima ambició.

La gent d’Alhora hem fundat un partit perquè pensem que els partits existents només poden dur-nos a una desembocadura d’aigües estancades. I volem un nou començament amb aquests principis. Demà, alguns de nosaltres seran davant del president i altres, no, mai de la vida. Però demà passat continuarem treballant per un futur que defensi Catalunya i la seva llibertat perquè una cosa no existeix sense l’altra, en aquesta terra. Sabem que no tothom hi voldrà ser, amb nosaltres. Però també sabem que aquesta feina que cal fer l’hem de fer tots, l’endemà de Puigdemont, si volem que la política surti d’aquest estancament.

Altres articles recents

Veure'ls tots