Jordi Graupera a Catalunya Ràdio: “Algú ha d’anar al Congrés a dir fora Espanya”

Jordi Graupera, president d’Alhora i cap de llista per Barcelona a les eleccions espanyoles del 29 de novembre, ha estat entrevistat aquest dimarts per Ricard Ustrell a El Matí de Catalunya Ràdio. Graupera ha celebrat les més de 16.000 signatures recollides a contrarellotge i les llistes presentades ahir, que apleguen gent de tots els Països Catalans i de tots els àmbits de l’independentisme de base, i ha defensat que Alhora és l’única candidatura netament independentista d’aquestes eleccions: “Tot l’espai de poder que no ocupes tu, l’ocupen els altres. Algú ha d’anar al Congrés a trencar els acords de pacificació vigents.”

Preguntat per què faria el seu diputat davant de lleis o traspassos que poguessin beneficiar Catalunya, Graupera ha respost que votarien que no a tot, perquè l’Estat només té incentius per complir els pactes si hi ha una força catalana disposada a dir que no. Ho ha il·lustrat amb l’empresa mixta de Rodalies, la condonació del FLA i el decret d’habitatge, que, segons ell, han servit per mantenir el control de l’Estat i l’estratègia de Pedro Sánchez. També ha negat que Alhora sigui un partit de dretes —“volem posar l’única pregunta fonamental de la política catalana: som lliures o no som lliures?”— i ha explicat que la independència es fa amb el control del Parlament, del govern i del carrer, i amb un lideratge que no improvisi com el 2017.

Escolta l’entrevista:

Transcripció de l’entrevista

Ricard Ustrell: I després hi ha formacions que intenten trobar el seu espai en aquesta política de blocs, com, per exemple, la formació de Jordi Graupera. Jordi, què tal? Bon dia.

Jordi Graupera: Bon dia, senyor Ustrell. Bon dia als oients d’El matí de Catalunya Ràdio.

Ricard Ustrell: Com estàs?

Jordi Graupera: Doncs tinc dos sentiments a l’hora, si m’ho permets.

Ricard Ustrell: De nostàlgia?

Jordi Graupera: Tinc un… (riures) No, nostàlgia no en tinc cap, us ho garanteixo. Tinc un sentiment d’alegria profunda. El que hem fet ha estat, jo crec, un exercici de democràcia ciutadana molt impressionant. Hem recollit més de 16.000 signatures en només 10 o 12 dies i ahir vam presentar unes llistes electorals que inclouen gent de tots els Països Catalans i gent de tots els àmbits de militància de l’independentisme de base, que va des d’un militant històric del PSAN, del País Valencià, a una noia que lidera Joves pel Valencià, un dels CDR encausats a l’operació Judes o la Cristina Casol, que és una exdiputada de Junts, o bé el Miquel Bonet a Tarragona o l’Adrià Pujol a Girona. És a dir, hi ha gent de les AFAs, gent de les associacions pel català, gent de la Societat d’Estudis Militars, gent que lluita per les infraestructures, pel canvi de model econòmic. És un bloc de l’independentisme que no s’ha rendit, ens ha costat molt, ho hem fet a contrarellotge i avui estem molt contents. I, simultàniament, l’altre sentiment que tinc a l’hora és la responsabilitat d’oferir l’única llista que va a aquestes eleccions que és netament independentista i que pretén anar a dir fora Espanya, a dir no a Espanya.

Ricard Ustrell: Estem parlant d’Alhora, dius que és l’única llista netament independentista, també hi ha Junts, ara et preguntaré per Junts, i també hi ha, aquestes últimes hores, les declaracions que ha fet Sílvia Orriols. Ha dit això sobre Vox.

Periodista: I aleshores no és contradictori, no?, que votants seus votin a Vox, que precisament no vol ni sentir a parlar de la separació de Catalunya i vostè sí, de l’estat català? No hi ha cap contradicció?

Sílvia Orriols: Jo crec que no, perquè ells, en el marc de les eleccions espanyoles, fan confiança a qui creuen convenient i en el marc del Principat de Catalunya ens fan confiança a nosaltres perquè consideren que el nostre projecte, que comporta la restitució de l’estat català, és el més apropiat o idoni per arribar a l’estat del benestar que ells anhelen.

Ricard Ustrell: Després també hi ha Esquerra Republicana. Però sobre aquestes declaracions de Sílvia Orriols, com les interpretes, Jordi?

Jordi Graupera: A mi em sembla que té raó que la gent vota el que li dona la gana a les eleccions i estic segur que hi ha molta gent que votarà Aliança que també votarà a Vox, però també estic segur que hi ha molta gent que mai votaria a Vox per raons d’anticatalanitat, per raons de destrucció de la nostra llibertat. I que, per tant, existeix una gent que està votant o que està buscant formacions polítiques que s’oposin al que ha passat durant el procés, al que ha passat amb els partits del procés, i que potser estava disposada a votar Aliança amb una pinça al nas pel seu discurs sobre immigració, i que ara apareix un espai polític democràtic obert a tothom i que és transversal i que potser li pot oferir un lloc on aterrar.

Ricard Ustrell: Per què un independentista com tu, amb Alhora, s’ha de presentar a unes eleccions espanyoles?

Jordi Graupera: Tot l’espai de poder que no ocupes tu, l’ocupen els altres. Si tu no ocupes un escó a l’Estat espanyol, aquest escó no queda buit, no és un escó que quedi evaporat en l’aire, se’l queda Vox o se’l queda el PP o se’l queda el PSOE o se’l queden els partits catalans que posen aquests escons i els vots dels catalans al servei de l’estratègia general de pacificació del PSOE. Algú ha d’anar al front del Congrés a trencar els acords de pacificació vigents. Algú ha d’anar a dir fora Espanya, ha d’anar a dir no, perquè en aquest país el problema que tenim més de fons és que encara no hi ha ningú des de la política catalana que estigui dient no, no al PSOE, no al PP, no a Espanya.

Ricard Ustrell: Però per fer què? Com farà millor Catalunya aquest no?

Jordi Graupera: Mira, qui ha de demostrar que serveix per alguna cosa pactar són els que van a pactar, perquè el que tenim per ara és que tot el que ens ofereixen és un retrocés cada vegada que pacten. Mira, el procés va començar perquè l’Estatut va fracassar, però l’Estatut va fracassar perquè hi havia competències de la Generalitat que estaven a la Constitució, no a un pacte amb el PSOE o amb el PP, no, a la Constitució, que no hi havia manera que es poguessin exercir. I vam dir: «Vinga, anem a fer un estatut» i aleshores es deia: «I blindarem les competències», que dèiem això?, «blindarem les competències». No vam avançar en cap direcció, només les vam blindar. Doncs quan el vam aprovar, aleshores no només el van retallar al Tribunal Constitucional, sinó que van necessitar públicament humiliar els catalans, que quedés clar que el que ells consideraven els seus drets no eren drets. I així és com va començar el procés independentista. I quan va arribar el final, quan va arribar l’octubre del 17, els polítics no es van atrevir a anar fins al final i aleshores l’Estat els va passar pel damunt. És que ara l’Estat té cap incentiu per complir cap part de l’acord? El problema fonamental dels que volen pactar amb Espanya és que l’altre bàndol no té cap incentiu per pactar. I et puc posar els exemples que vulguis d’aquesta legislatura.

Ricard Ustrell: Però s’ha aconseguit la llei d’amnistia.

Jordi Graupera: Sí, és l’únic que s’ha aconseguit: una solució personal pels polítics que ja estaven apuntats amb una pistola per l’Estat. Recordeu una cosa: Pedro Sánchez, com tots els presidents de la pandèmia del món, va perdre les eleccions últimes i l’única raó per la qual governa és perquè tenia els vots d’un senyor que era a l’exili i que depenia d’ell per poder-ne tornar i un senyor que estava inhabilitat i que depenia d’ell per no tornar a la presó i per poder presentar-se a les eleccions. És a dir, un vot sota coacció. I aleshores vam dir: «Només aprovaran l’amnistia i només ho faran l’últim minut de la legislatura». Ho vam dir com una hipèrbole, però ha passat explícitament. Fins a l’últim minut de la legislatura no hi ha hagut l’amnistia i no hi ha hagut res més. I podem parlar, si voleu, de Rodalies, podem parlar de finançament, podem parlar del decret d’habitatge, podem parlar de tot el que voleu. En cada cas el PSOE, i el PP per descomptat, no té cap incentiu per complir cap dels acords. I mentrestant continuem amb l’espoli fiscal, espolien el MNAC i se l’enduen a Sixena, fan retrocedir el català a l’escola valenciana, és a dir, en tots els fronts aprofiten que tenen la política catalana captiva per fer el que els dona la gana i per pacificar el país. I mentrestant…

Ricard Ustrell: Sí, però ha parlat d’una solució personal dels polítics de l’amnistia, però li recordo que un dels membres de la seva llista és un amnistiat dels CDR.

Jordi Graupera: El cas dels CDR potser és un dels casos més escandalosos que hi ha hagut en els últims anys a la política espanyola. L’altre dia parlava amb un dels advocats d’aquests encausats i ens deia: «Tothom sabia en aquest joc que aquesta gent no eren terroristes. Ho sabia la fiscalia, ho sabia el govern, ho sabíem nosaltres, ho sabien els jutges, ho sabia tothom. L’únic objectiu que hi havia era desgastar, que durés el màxim el procés, que arribés fins al final de tot, que la gent es rendís, que la gent fes declaracions demanant que s’abaixés la tensió, etcètera, etcètera, etcètera». I aquests CDR, si alguna cosa, diguem-ne, si per alguna cosa són exemple és perquè en cap moment han fet això. Han aguantat fins a l’últim minut. I després, clar, l’amnistia se’ls ha aplicat, només faltaria que no se’ls apliqués, però era un cas que no tenia recorregut. I com hem dit des del començament, l’amnistia a qui amnistia sobretot és a l’Estat, que ha fet unes persecucions penals que no podien arribar a bon port i que només el desprestigiaven internacionalment. Al final de tot s’han amnistiat policies i el que s’ha amnistiat és l’actuació d’uns jutges que estan deixats anar a les ordres del govern.

Ricard Ustrell: Anem a alguns fets concrets. Per exemple, si hi ha una llei que es presenta al Congrés que millora la vida de milers de catalans, però això contribueix a estabilitzar el govern espanyol, vostès, amb aquest diputat, què farien?

Jordi Graupera: Això em recorda aquella pregunta que li van fer a Gandhi, que li van dir: «Vostè què pensa de la civilització occidental?», i va dir: «Em sembla que seria una bona idea». Doncs encara no s’ha produït aquest fet que vostè em descriu. Anem a posar exemples concrets.

Ricard Ustrell: El decret d’habitatge.

Jordi Graupera: El decret d’habitatge o el cas de Rodalies, que són els dos elements centrals de la legislatura. Per què? Perquè la legislatura es va obrir amb un acord de legislatura en què Esquerra va pactar amb el PSOE que hi hauria una empresa mixta de Rodalies. Estem d’acord amb això?

Ricard Ustrell: Mhm.

Jordi Graupera: I allà es va pactar que el govern de la Generalitat tindria un 51% de l’empresa i l’Estat tindria un 49%, és a dir, control de la Generalitat. Era un fet històric: t’obligava a menjar-te Renfe, però almenys el control era de la Generalitat. Molt bé. Després, quan això va arribar realment a aplicar-se, quan ja s’havia investit Pedro Sánchez i quan Esquerra tenia tots els incentius per fer veure que arribava a bons acords de cara al seu electorat, aleshores ho van canviar i van dir: «No, no, el 51% serà per l’Estat i el 49% serà per la Generalitat». I aleshores tu et preguntaràs: «I per què van fer això?». Doncs perquè hi ha una llei europea que obliga que, a partir d’aquest gener del 2027, les Rodalies de tota Europa les ha de gestionar el govern regional, entre cometes. I com que aquesta llei obliga que això passi, s’han inventat una empresa mixta, que no compleix del tot la llei, però sembla que la compleix. És a dir, l’única raó per la qual s’ha creat una empresa mixta és per evitar que hi pugui haver un traspàs, perquè, altrament, la Generalitat podria fer el que volgués, podria donar-li a Ferrocarrils, podria fer un concurs públic, la llei ho permet, és seva la competència per llei. Des del 2010 la Generalitat podria fer això. Doncs aquest suposat traspàs, que millorava la vida de milers de catalans, és al revés: està pensat perquè Renfe no se la pugui fer fora de Catalunya, tingui el control de Rodalies, Foment continuï governant sobre Rodalies i, a més a més, en el contracte que ha signat Renfe aquesta setmana, aprofitant aquest soroll, li augmenten l’assignació de 300 milions anuals a 450 milions anuals. Per tant, no soc jo qui ha de demostrar que dient que no a Espanya aconseguirem un país millor, són ells qui han de demostrar que dient sí no ens continuen robant.

Ricard Ustrell: Si un traspàs és insuficient, votarien que no.

Jordi Graupera: Però és que votaríem que no a tot. És a dir…

Ricard Ustrell: Traspàs de competències d’immigració, no?

Jordi Graupera: Votaríem que no a tot. Per què? Perquè això no es produirà mai. No existirà mai un acord en el que això passi. Mira, perquè hi hagi un acord en qualsevol tema, suposa que tu vols un pacte, suposa que algú vol un pacte, que algú està a casa escoltant i diu: «És que jo vull que arribem a algun acord i si es pot, si apretes, al final els fas pagar». Molt bé. Perquè hi hagi un pacte, l’altra banda ha de pensar que té algun incentiu per donar-te alguna cosa. Com que la banda catalana mai ha dit que no a res, doncs tu vas dient que sí i aleshores després no compleixen els pactes i no passa res. Per tant, si tu vols un pacte, el que necessites és que hi hagi alguna força que digui que no. Com que nosaltres saps que direm que no, que anirem a la inestabilitat fins a les últimes conseqüències, que anirem a fer-los pagar el preu de la dominació catalana fins a les últimes conseqüències, tu saps que és el primer cop que ells sabran que els catalans estan disposats a dir que no. I si tu vols que els teus partits facin un pacte, somia que nosaltres arribem al Congrés.

Si vols que els teus partits facin un pacte, somia que nosaltres arribem al Congrés

I, com sempre dic, hi havia el calvo de la loteria que deia: «¿Y si cae aquí?», no? Doncs jo soc el calvo del Congrés. Si vaig al Congrés i va d’un vot, i si va d’un vot? I si va d’un vot? Doncs si va d’un vot, aconseguirem que torni a haver-hi eleccions. I si va d’un vot, tornarà a haver-hi eleccions. I si torna a anar d’un vot, tornarà a haver-hi eleccions fins que aquest país entengui que no es pot pactar amb una gent que mai compleix els seus acords.

Jo soc el calb del Congrés: i si va d’un vot?

Ricard Ustrell: Però mentrestant hi haurà gent que tindrà problemes amb l’habitatge.

Jordi Graupera: Correcte. El bon exemple, l’exemple del decret d’habitatge. Ha servit el decret de l’habitatge o servirà per solucionar el problema de l’habitatge? No.

No es pot pactar amb una gent que mai compleix els seus acords

Ricard Ustrell: S’han frenat desnonaments.

Jordi Graupera: Per què? Per què ha servit? Ha servit perquè Pedro Sánchez pugui plantejar unes eleccions anticipades amb la pregunta que a ell li interessa, de manera que els seus socis queden fora de joc, les mobilitzacions al carrer són a favor seu, ha pogut fer un front al Senat amb els seus suposats aliats, als quals es menjarà i fagocitarà, i ha aconseguit que no parlem dels exministres que té a la presó, de la corrupció que toca fins a la seva dona, que el seu creixement econòmic es basa tot en la importació d’esclaus d’arreu del món, en què, etcètera, etcètera, etcètera, etcètera. És a dir…

Ricard Ustrell: Deixa’m posar-te un altre exemple, Jordi, la condonació del FLA…

Jordi Graupera: Sí.

Ricard Ustrell: del deute.

Jordi Graupera: Sí.

Ricard Ustrell: Això no afavoreix Catalunya?

Jordi Graupera: Un altre exemple, la condonació del FLA. Tot el problema del finançament de Catalunya, que se’ns va prometre en aquesta legislatura, no només en l’acord d’investidura de Pedro Sánchez, en l’acord d’investidura de Salvador Illa, es va prometre que solucionaria el problema del finançament, que hi hauria la recaptació del 100% de l’IRPF i no sé quantes mandangues ens van explicar. Després, evidentment, no s’ha produït res de tot això. No només el dèficit fiscal no s’ha reduït, sinó que ha augmentat en els últims anys des que hi ha Pedro Sánchez. Per tant, hem d’anar a investir un senyor que no només, primer, ens roba; segon, quan promet deixar de robar-nos, ens roba més; i tercer, quan ens condonen deute, ens condonen el deute que són els nostres diners, que ens ha deixat una vegada i que després et diu que ens fa el favor de condonar-nos el crèdit, que és nostre ja aquest diner? Això és un deliri.

Primer ens roba; quan promet deixar de robar-nos, ens roba més

És a dir, la política catalana ens aboca constantment a fer veure que estem negociant alguna cosa i en realitat no estem negociant res. Algú ha de dir prou a això, perquè, si no, ens anem arrossegant mica en mica a la degradació de la vida pública, de les paraules que diem en públic, de les infraestructures, dels serveis públics, absolutament de tot. Fins i tot per a la gent de bona fe que creia que, com que tenien els polítics catalans coaccionats l’Estat donaria alguna cosa: fins que no aprenguem a dir que no, ningú ens dirà mai que sí.

Fins que no aprenguem a dir que no, ningú ens dirà mai que sí

Ricard Ustrell: Alhora és un partit de dretes?

Jordi Graupera: Alhora no és un partit de dretes. Alhora és un partit que intenta canviar la pregunta de la política catalana. En els últims anys, en els últims 9 anys, a la política catalana tothom ha tingut un interès irrefrenable de tornar a posar la pregunta de dretes i esquerres al mig de la política catalana. Ara ja no estem aquí, ara estem a la pregunta entre l’extrema dreta i l’extrema esquerra, aquesta és la pregunta en què estem, i està tothom arrossegat aquí, tothom té aquest interès. Nosaltres no tenim aquest interès.

Alhora no és un partit de dretes, és un partit que intenta canviar la pregunta de la política catalana

Nosaltres volem posar l’única pregunta fonamental de la política catalana, que és: som lliures o no som lliures?, som independents o no som independents?, estem sent governats sense el nostre consentiment? La gent va sortir al carrer fa 9 anys a dir: «No teniu el nostre consentiment per poder governar-nos». I des d’aleshores estem sent governats sense el nostre consentiment. Hem vingut a dir no és no i tenim gent al partit i gent a les llistes que ve de tradicions molt diferents. Hi ha gent que ve de l’esquerra independentista, hi ha gent que ve dels històrics del País Valencià, hi ha gent que ve del món de l’empresa i del món liberal, hi ha gent que ve de la Societat d’Estudis Militars, hi ha gent que ve dels CDR, hi ha gent que ve de les AFAs, hi ha gent que ve de les assemblees de docents intentant que el català sigui el centre de l’escola, hi ha gent que ve de la reforma del model econòmic, hi ha gent que ve, bàsicament, de l’independentisme democràtic i que està disposada a fer-se la pregunta sempre: davant d’aquest problema, què és el que ajuda a l’alliberament del país? I la resposta, si és de dretes i tu ets d’esquerres, te la menges, i si és d’esquerres i tu ets de dretes, també te la menges.

Som lliures o no som lliures? Aquesta és l’única pregunta fonamental

Ricard Ustrell: Però aleshores el que estàs dient és que la independència es fa dient no.

La independència es fa dient que sí a Catalunya, però no a Espanya

Jordi Graupera: No, el que estic dient és que la independència es fa dient que sí a Catalunya, però no a Espanya, que algú ha de tenir el coratge de finalment anar a dir fora Espanya, no anar a dir: «És que volem marxar d’Espanya», com si fóssim algú apallissat que agafa la roba i se’n va creuant la frontera. No, no, és l’Estat qui hem de fer fora.

És l’Estat qui hem de fer fora

Ricard Ustrell: Però com es fa la independència, Jordi?

Jordi Graupera: Bé, la independència es fa com s’han fet totes les independències d’arreu del món. Aquí jo podria estar parlant 3 hores sobre això, (riures) però deixa’m que et digui molt ràpidament: hi ha molts tipus de moviments d’independència al món, es poden classificar de moltes maneres, però el nostre té unes característiques, que és que és un moviment institucionalitzat, que vol dir que té institucions: que té Parlament, té Generalitat, té funcionaris, té moltes coses. No som els txetxens, no som una tribu de l’Amazònia que està intentant lluitar contra l’imperialisme, no som el Sudan del Sud, no som res d’això. Ens assemblem una mica a Escòcia o al Canadà, amb la diferència que els estats respectius són diferents al nostre estat, però bàsicament estem en aquell grupet: Flandes, aquest és el nostre grupet. Això vol dir que nosaltres tenim unes eines molt poderoses al nostre servei, com és: la gent entén que existeix un Parlament i obeeix les seves lleis, hi ha un govern que governa, hi ha uns serveis que funcionen i, per tant, tu, si vols fer la independència, necessites el control de les institucions, a diferència d’una guerrilla o un grup terrorista o un exèrcit. Tu necessites el control de les institucions. Per tant, som un moviment massiu, democràtic, institucionalitzat. Per fer la independència el que necessites és tenir el control de la cambra legislativa, de l’executiu i del carrer. Llavors, amb això, puc allargar-me tant com faci falta, però el principal escull que hem de superar del 2017 és la voluntat política i la capacitat del lideratge polític d’entendre què s’ha de fer a cada passa, perquè la gran descoberta del 2017 és que la gent que hi havia al comandament, com que no es pensava que allò passaria, no havia reflexionat ni cinc minuts sobre quina era la propera passa. Van improvisar, van improvisar malament i tots n’estem pagant les conseqüències.

Ricard Ustrell: Esther.

Esther Vivas: Sí, les institucions en una democràcia es basen en les majories.

Jordi Graupera: Sí, senyora.

Esther Vivas: En aquest moment vostè creu que hi ha una majoria suficient com per defensar la independència?

Jordi Graupera: Jo crec que la gent és intel·ligent i la gent quan va a votar a les eleccions no només vota allò que vol, sinó allò que creu possible. I durant els anys que van del 2009, que van començar les consultes populars, fins al 2017, hi va haver un increment de confiança mútua, de confiar els uns en els altres i amb el lideratge polític, per fer possible una cosa que està al cor dels interessos dels catalans des de fa segles. Passat aquell moment, el que va demostrar el nostre lideratge polític és que no eren capaços de materialitzar això i es va trencar la confiança, no només entre l’elector i el governant, també moltes vegades entre la mateixa gent que està a la base dels moviments independentistes. I això demana, exigeix una reconstrucció. Aquesta reconstrucció no és només que la gent pensi que és independentista o vulgui la independència o s’identifiqui com a independentista, hi ha moltíssima gent així. A més a més és el cor del país, és la gent associada, és la gent que està implicada, és la gent que aixeca el país associatiu, allà la majoria és immensíssima. El que cal és polititzar això, perquè els últims anys el que hem vist és una privatització d’aquest conflicte. Ara tu et trobes que vas al jutjat i l’advocat et diu que si parles en català, la sentència et sortirà a la contra, o vas a la botiga i no t’atenen en català, o vas a l’escola i veus com retrocedeix la immersió, i t’has vist forçat a encarar individualment el conflicte, ets tu. S’ha privatitzat el conflicte. Per tant, el primer que hem de fer és polititzar-lo. Són els polítics, som els polítics els que hem de prendre la responsabilitat d’encarar aquest conflicte i això generarà un increment de la institucionalització i de la parlamentarització de l’independentisme, que no tinc absolutament cap dubte que és possible. I si hem vingut els d’Alhora a fer alguna cosa és a oferir l’esperança que això és possible i la convicció d’arribar fins al final quan entrem a les institucions.

Ricard Ustrell: Claudi, breument, si us plau.

Claudi Alsina: No, és que volia tornar sobre el mateix, és que va un minut i mig de resposta, però la pregunta era si hi ha una majoria independentista ara o no n’hi ha.

Jordi Graupera: Disculpa, podries repetir?, que no portava l’auricular.

Ricard Ustrell: Sí, que volia preguntar-te una mica això: si hi ha majoria ara independentista o no al país.

Jordi Graupera: Ah, val, però em demaneu que obri les entranyes d’un pollastre i les miri molt atentament?, (riures) perquè això…

Claudi Alsina: No, no són les entranyes d’un pollastre, hi ha dades de sondejos, no?, i enquestes.

Jordi Graupera: Sí, els sondejos en els últims anys s’han mostrat molt ineficients a l’hora d’escrutar quina mena de majoria social hi havia, però en tot cas, que hi hagi molta majoria independentista no obliga els espanyolistes a deixar de presentar-se a les eleccions ni a treballar per la unitat d’Espanya o pel federalisme o pel que ells vulguin. Tots tenim l’obligació d’anar a les institucions a defensar honestament allò que volem. El que no pot ser és el que ha passat els últims anys, que és que hi havia unes forces polítiques que anaven a les eleccions dient que volien una cosa i fent la contrària. I això, evidentment, no només desgasta la confiança en la política, també desgasta la confiança en el futur del país. I per això apareixen noves formacions, per això apareix Alhora, som una gent que diu: volem la independència del país, volem la llibertat del país i estem disposats a fer el que no ha fet ningú fins ara.

Ricard Ustrell: Jordi Graupera, president d’Alhora i candidat a les eleccions generals el 29 de novembre, moltes gràcies i molta sort.

Jordi Graupera: Moltes gràcies a tots i visca Catalunya lliure.