El cos de mossos d’esquadra des d’una òptica nacional catalana: passat, present i futur (part 1)

Les condicions polítiques del cos, de la fundació al 2017

És ben sabut que el cos de mossos d’esquadra es funda el 1719, just després de la guerra de successió (1701-1715). El cos es nodreix de miquelets botiflers que havien lluitat contra les institucions pròpies del Principat de Catalunya. Som al bell mig de la guerra de la quàdruple aliança (1718-1720) i l’objectiu del cos és reprimir la dissidència a Felip V, el nou monarca Borbó, com per exemple, l’intent d’insurrecció del coronel Pere Joan Barceló i Anguera «Carrasquet», patrocinat per França.

Després de passar la resta del segle XVIII i el XIX com un cos policial rural, subaltern, sense gaire pena ni glòria, és recordat popularment sobretot per la fidelitat a la Generalitat republicana la dècada de 1930. Tanmateix, aquesta fidelitat no fou exempta de casos com els del comandant Ignasi de Bufalà —cap del cos en aquell moment— qui, durant la proclamació de la República catalana per part del president Macià (“Tot aquell que pertorbi l’ordre de la naixent República Catalana,” —va proclamar— “serà considerat com un agent provocador i com un traïdor a la Pàtria”), va abandonar el seu lloc per anar a Capitania a posar-se a les ordres de l’exèrcit espanyol. En lloc seu, n’assumí accidentalment el comandament el cap de l’esquadra de la Garriga, Frederic Escofet —capità de cavalleria de l’exèrcit espanyol— i posteriorment Macià nomenà cap del cos Enric Pérez i Farràs —comandant d’artilleria de l’exèrcit espanyol—. En aquell moment, tots els comandaments del cos provenien de l’exèrcit espanyol. Acabada la contesa, el govern franquista va dissoldre els mossos d’esquadra.

Amb tot, 12 anys més tard, l’any 1951, el president de la Diputació de Barcelona franquista Joaquim (o Joaquín, suposo) Buxó Dulce va refundar el cos amb efectius provinents de l’exèrcit franquista, la policia armada (els «grisos») i la guàrdia civil, sota el comandament del capità d’infanteria de l’exèrcit espanyol Agustí (o Agustín, suposo) García-Die i Miralles de Imperial, fill d’una família carlista barcelonina. Se’ls va encomanar la guarda i custòdia dels edificis de la Diputació, bàsicament el Palau de la Generalitat. Després de la mort del dictador el 1975, quan el govern postfranquista de Suárez va reestablir la Generalitat el 1977 —abans de la Constitució—, el president Tarradellas, retornat de l’exili, va heretar un cos testimonial, esllanguit, farcit de franquistes. No li féu gaire cas. Tarradellas creia que n’hi havia prou que la guàrdia civil es quadrés davant seu. El 1980 es van celebrar les primeres eleccions al Parlament de Catalunya. Per sorpresa de tothom, va guanyar Convergència i Jordi Pujol fou investit president.

De bell antuvi, la relació del president Pujol amb el cos de mossos d’esquadra es mogué entre la ignorància i el recel. Per una banda, era patent el trencament de la política catalana amb el poder dur, ço és, la força coercitiva. Per altra banda, l’adscripció nacional i i la cultura política dels membres del cos no era precisament la de l’escolania de Montserrat. Tanmateix, amb el cop d’Estat del 23 de febrer de 1981, malgrat les garanties que li donà el rei Joan Carles (tranquil Jordi, tranquil), el president s’adonà que en matèria de seguretat anava despullat i, potser recordant el capteniment del mossos durant els fets d’octubre de 1934 i la guerra de 1936-39, decidí reviscolar el cos i convertir-lo en una certa garantia d’autosuficiència de l’autogovern autonòmic. En aquell moment, hi havia més agents de la guàrdia urbana de Barcelona que no pas mossos d’esquadra. Malgrat algunes acusacions que se li han fet, posaria la mà al foc que el president Pujol mai va pretendre crear una guàrdia pretoriana personal, sinó de les institucions i la dignitat del propi càrrec, àdhuc de la idea de Catalunya que defensava.

No sé si amb una mena «d’ecumenisme» polític benintencionat, si amb un intent de repartir la culpa en cas que l’invent els petés als morros, o amb un llirisme avant la lettre, Pujol va organitzar una Direcció General de seguretat ciutadana pilotada per Miquel Sellarès però farcida de càrrecs del PSC i àdhuc del PSUC. Malgrat que Pujol governava amb els vots d’ERC i que el president del Parlament, la segona autoritat del país, era el Molt Honorable senyor Heribert Barrera, no em consta que hi hagués cap càrrec d’ERC en aquella primigènia Direcció General. Seria molt interessant esbrinar si se’n va inhibir o si se la va excloure. Així doncs, amb uns mitjans materials més aviat precaris i pràcticament sense competències, el 1983 es graduà la flamant primera promoció del renovat i democràtic cos de mossos d’esquadra.

És significatiu d’aquella època un vídeo que corre per xarxes on es copsa clarament l’autopercepció i la imatge que volia projectar el cos.

Al voltant d’aquesta autoperceció es construí llur esprit de corps («esperit de cos», entès com a cohesió de grup), el qual, si més no en part, ha romàs fins avui. Amb moltes ganes i pocs recursos, el cos creixé i s’estructurà lentament durant els anys 80 i primers 90, creixement que destaca per una selecció dels aspirants molt meticulosa, en què pràcticament eren cooptats pels quadres dels partits i entrevistats a casa seva (o, sovint, a ca sons pares). S’arribava a fer una inspecció ocular de la seva habitació i s’interrogava l’entorn del candidat. Per exemple, preguntaven a la fleca del barri si algun cop s’havien equivocat amb el canvi a favor de l’aspirant i si aquest havia tornat la diferència, o el seguien per comprovar si cedia el seient de l’autobús a les àvies, tot per fer-se una idea exacta d’allò que els anglosaxons anomenen caràcter moral dels futurs agents. Evidentment, això era factible perquè els aspirants eren pocs i un gruix del cos no tenia altra feina. Malauradament, a mesura que les promocions van créixer, va caldre substitutir-ho per testos normalitzats administrats per psicòlegs, alhora que van aparèixer acadèmies especialitzades, administrades també per psicòlegs, per ensinistrar els aspirants a superar-los.

Durant els anys 80 i 90, els governs del PSOE presidits per González foren extremadament refractaris a cedir competències als governs autonòmics, especialment en matèria de seguretat. Cal recordar que aleshores, a més d’omplir-se les butxaques de l’erari públic amb corruptel·les diverses, els socialistes estaven exercint el terrorisme d’Estat en la seva guerra bruta contra ETA. El 1996 el PP desbancà el PSOE a les eleccions però a Aznar li calgueren els vots de CiU per governar. En aquest bescanvi, primer es traspassaren les competències de trànsit, que s’asumiren el 1998. A partir d’aquell any, progressivament per territoris —regions policials—, es traspassaren les de seguretat ciutadana, de manera que, deu anys més tard, es culminaria el desplegament a totes les comarques i el cos de mossos d’esquadra esdevindria la policia integral de la comunitat autònoma.

Aquell traspàs, però, fou un regal emmetzinat. Amb molt mala fe, el govern de l’Estat va retirar precipitadament els efectius de policia nacional i guàrdia civil del territori català deixant moltes ciutats i comarques desguarnides, amb unes ràtios de policia/habitants pròpies d’Estats fallits. Davant d’aquesta situació, d’una banda es va propiciar que els membres dels cossos i forces de seguretat de l’Estat tinguéssin una «passera» que els facilités accedir al cos de mossos d’esquadra amb l’argument que llur expertesa i savoir faire eren imprescindibles per poder exercir les competències assumides. D’altra banda, això va obligar a formar unes promocions mastodòntiques perquè calia cobrir com fos una quantitat enorme de places que s’estaven creant arran del desplegament.

Evidentment, d’entre la gent que s’hi va presentar se’n va seleccionar els millors candidats que es van trobar i se’ls va ensinistrar tan bé com es va poder. Evidentment, també, segons els estàndards previs, la qualitat d’aquestes promocions fou subòptima. A l’ensems, a mig desplegament, Pujol es retirà. El 2003 es formà el primer govern tripartit, seguit el 2006 del segon, i es va encarregar el Departament d’Interior —i, per tant, de la gestió del desplegament i de la selecció de les noves promocions del cos—, al PSC primer i a Iniciativa per Catalunya després. En un exercici de benevolència, podríem dir que la idea de Catalunya i de les polítiques de seguretat per Catalunya del PSC i d’ICV són diametralment oposades a les nostres. A partir d’aquell moment, la llavor del que ha vingut després ja estava sembrada. Val a dir, també, que si bé molts joves patriotes amb vocació de servei —sobretot de fora de l’àmbit metropolità de Barcelona— van seguir ingressant al cos, els partits nacionalistes van negligir el proselitisme que, a parer de molts, haurien d’haver seguit fent sobretot entre llurs joventuts. Malauradament, uns no volien rebaixar-se a ser només mossos d’esquadra, per uns altres semblava que allò no anava amb ells, i uns altres encara, estàven directament en contra de qualsevol tipus de policia. El poder abomina el buit i si no l’omples tu, ho fa algú altre. La política, o la fas o te la fan, que escrivia Joan Fuster.

És en aquests termes que s’arriba a l’any 2017 i el post-procés. En parlarem al segon article.