El problema del lloguer a Catalunya no és el que et diuen
De Antoni Mazaira
Llegir-lo ara
03/09/2024
Temps de lectura: 11 minuts
Si algú encara somnia que el cos de mossos d’esquadra pot ser l’exèrcit d’alliberament nacional en un procés d’independència, val més que es desvetlli. Els mossos són homologables a qualsevol cos de policia modern: la seva feina no és una altra que fer complir les lleis —law enforcement—, feina per la qual han estat seleccionats i se’ls ha ensinistrat.
Aquesta és la segona part de l’article “El cos de mossos d’esquadra des d’una òptica nacional catalana: passat, present i futur”
Arran de l’actuació posterior a l’atemptat de la Rambla del 17 d’agost, en la qual la nostra policia va encalçar i neutralitzar els terroristes islamistes que el perpetraren, s’assolí un climàx patriòtic tot just 6 setmanes abans del referèndum d’autodeterminació. Molta gent va creure que podríem arribar a ser un país normal. Encara avui, però, es passa interessadament de puntetes sobre el fet que durant el primer d’octubre els mossos d’esquadra van requisar més urnes del referèndum que la policia nacional i la guàrdia civil juntes. La imatge d’un BRIMO —envalentit pel 155 en vigor i un conseller, amb tot el govern d’ERC i Junts, amb Aragonès i Artadi, col·laborant-hi entusiàsticament— fotent garrotades a un agent rural d’uniforme al crit de «la República no existeix, idiota!», ens va fer obrir els ulls a la dura realitat: aquella no era la nostra policia.
L’excés de zel —absolutament desmesurat i injustificable atès el seu fracàs estrepitós— en l’operació per capturar el president Puigdemont durant el debat d’investidura del propassat 8 d’agost, el fet d’emprar esprai de capsaïcina contra la gent concentrada a l’Arc de Triomf —majoritàriament de la tercera edat—, i molt especialment la compareixença de l’endemà, en què el comissari en cap del cos —un funcionari públic—, es va dedicar a renyar i fer judicis de valor sobre càrrecs electes, foren el darrer clau del taüt de l’idil·li d’una part de l’independentisme amb el cos dels mossos d’esquadra. Que el major Trapero, que cuinava paelles i tocava la guitarra per la plana major del procés l’estiu del 2016, hagi fitxat com a director general de la policia amb el PSC, n’estén el certificat de defunció.
Mai no s’ha fet una selecció per adscripció nacional dels aspirants al cos de mossos d’esquadra. Ja sigui per acomplexament, indefensió apresa, manca d’ambició política, o una combinació de totes tres, més enllà de les primeríssimes promocions, ni tan sols s’ha fet una selecció estricta pel que fa al domini de la llengua catalana. De manera completament insòlita —quants independentistes catalans hi ha entre els efectius de la policia nacional i guàrdia civil?— el cos de mossos d’esquadra està compost per tants unionistes espanyols com independentistes catalans. Tot fa pensar que el pujolisme tenia dues teories. La primera: que només els joves nacionalistes voldrien ser mossos d’esquadra. La segona: que «qui paga mana». Ambdues il·lusòries. La teoria del processisme era encara pitjor: que els unionistes, espanyols ètnics, es tornarien màgicament nacionalistes catalans quan es declarés la independència. A mi, la imatge d’un ex-guàrdia civil llevant-se un matí recitant sense saber ben bé com: «Sola, malalta, esparracada, muda, un altre cop, encara jove, esclava…» de Pere Quart em resulta, còmica, com a mínim. L’unionisme veié l’oportunitat d’ocupar un espai de poder —paradoxalment creat pel catalanisme— i, per incompareixença del catalanisme, el va copar tant com va poder.
La imatge d’un BRIMO —envalentit pel 155 en vigor i un conseller, amb tot el govern d’ERC i Junts, amb Aragonès i Artadi, col·laborant-hi entusiàsticament— fotent garrotades a un agent rural d’uniforme al crit de «la República no existeix, idiota!», ens va fer obrir els ulls a la dura realitat: aquella no era la nostra policia.
En aquest sentit, i arribats a aquest punt, si algú encara somnia que el cos de mossos d’esquadra pot ser l’exèrcit d’alliberament nacional en un procés d’independència, val més que es desvetlli. Els mossos d’esquadra són un cos policial prou modern i professional pels estàndards europeus occidentals, la feina del qual no és una altra que fer complir les lleis —law enforcement—, feina per la qual han estat seleccionats i se’ls ha ensinistrat: la feina que fan cada dia i la que saben fer. En el xoc de legitimitats i de legalitats que s’esdevindrà quan s’emprengui seriosament un procés de secessió, cal comptar que la major part de membres del cos, per convicció o per conveniència, optarà pel manteniment de l’ordenament jurídic vigent, és a dir, l’espanyol. D’una banda, les primeres promocions ja s’han jubilat o estàn a punt de fer-ho. D’altra banda, les macropromocions 2003-2008 representen aproximadament una quarta part dels efectius del cos. Les que han vingut després, pel que fa a adscripció nacional, no són pas gaire diferents. Ara com ara, ens trobem amb un cos format, com a mínim, per tants unionistes rabiosos com independentistes abnegats —la proporció es decanta dramàticament cap a l’unionisme en les unitats d’ordre públic: ARRO i BRIMO— i un gruix —potser majoritari— de gent neutral, la vocació dels quals es basa en tenir una feina fixa i un sou assegurat i que, precisament per això, seran sempre refractaris a subvertir l’statu quo que els paga la nòmina.
Mai no s’ha fet una selecció per adscripció nacional dels aspirants al cos de mossos d’esquadra. Ja sigui per acomplexament, indefensió apresa, manca d’ambició política, o una combinació de totes tres.
Per capgirar la composició del cos i tenir una majoria abassegadora de membres d’adscripció nacional catalana caldria aplicar un seguit de polítiques de reclutament, selecció, ensinistrament i promoció ininterrompudament durant, com a mínim, deu anys. Tanmateix, per fer-ho, caldria tenir un govern independentista —que no tenim— amb el valor polític de fer-ho —que no hem tingut—, i tot i així, és molt dubtós que fos factible legalment i burocràtica per la quantitat ingent de tècnics, juristes, psicòlegs, a més de sindicalistes que hi intervindrien. Evidentment que hi ha mossos d’esquadra independentistes que estan i estaràn disposats a arriscar la feina, la llibertat (en cas de derrota) i àdhuc la vida, com ja s’ha demostrat durant el procés i el post-procés, per Catalunya. Malauradament, per tots els motius explicats aquí, no són majoritaris dins el cos i molts d’ells estan assenyalats pels «companys» unionistes. No se’ls poden exigir heroïcitats, sobretot si el lideratge polític no està disposat a fer-les i a assumir-ne les conseqüències. La independència es farà amb l’ajuda d’alguns mossos, però malgrat el cos, no gràcies al cos.
Un cop s’assoleixi la independència, la dicotomia és clara: depuració o dissolució. Atès que serà imprescindible assumir immediatament les tasques de guarda fronterera i guarda costanera, una Catalunya independent haurà d’aprofitar l’oportunitat per crear de bell nou un cos amb una fidelitat infrangible i insubornable vers l’ordenament jurídic de la nova República, amb unes capacitats que depassen de llarg les que té avui dia el cos de mossos d’esquadra. De la mateixa manera que en estats com els Països Baixos —Koninklijke Marechausse—, Portugal —Guarda Nacional Republicana—, o Finlàndia —Rajavartiolaitos—, per posar alguns exemples, el més idoni serà crear un cos de gendarmeria o guàrdia nacional, de naturalesa militar amb funcions alhora policials.
Per la naturalesa militar d’aquesta guàrdia nacional, cal preveure que sigui l’embrió d’unes forces de defensa amb tots els ets i uts, equiparables a les d’Estats del nostre entorn amb una dimensió semblant a la nostra, amb les quals la jove República haurà d’ésser capaç de complir llurs compromisos internacionals primer, i d’exercir una dissuasió creïble, després. Per la complexitat tècnica i organitzativa d’unes forces de defensa i la manca d’expertesa de l’independentisme en aquest camp, d’una banda cal preveure que trigaran força més temps a ser confegides i operatives. Oimés, per fer-ho caldrà la cooperació d’Estats aliats. Aquest tema, tanmateix, demana ser desenvolupat i ampliat, si s’escau, en un altre article. (De moment, qui hi estigui interessat pot consultar els documents següents Dimensionament de les Forces de Defensa de Catalunya I: la Força Naval; II: la Força Aèria; III: la Força Terrestre.)
Una Catalunya independent haurà d’aprofitar l’oportunitat per crear de bell nou un cos amb una fidelitat infrangible i insubornable vers l’ordenament jurídic de la nova República.
D’entrada, caldrà reclutar nou personal: cal ésser optimistes i pensar que, amb una independència nova de trinca es despertaran vocacions de servei entre qui sota bandera espanyola ni s’ho hauria plantejat. A més a més, per una qüestió d’eficàcia, els primers quadres hauran de formar-se al voltant de gent amb certa experiència i habituada a treballar en organitzacions jeràrquiques. El natural serà que es nodreixi de membres —amb vocació de servei patriòtica— dels cossos uniformats existents, no només mossos d’esquadra, sinó policies locals, agents rurals i, possiblement, els bombers que ho desitgin. No faltaran candidats.
Malgrat les previsibles desercions, ens trobarem amb un cos mossos d’esquadra i unes policies locals formats per un gruix de gent, nacionalment parlant, entre la tebior i l’espanyolisme, i un altre gruix menor, de patriotes catalans que, per motius diversos, no hauràn passat a la nova guàrdia nacional republicana. És absurd, ineficient i inexplicable —si no és per dinàmiques heretades de l’estat espanyol— que en un país com el nostre convisquin diversos nivells i cossos policials. Per aquest motiu, el més recomanable serà fusionar les restes del cos de mossos d’esquadra amb les de les diferents policies locals —i, possiblement, d’agents rurals— per formar un únic cos de policia integral, competent a tot el territori.
Cap Estat no es permet tenir membres de llurs cossos de seguretat que, soscavant-lo des de dins, treballin per subvertir-lo en favor d’un Estat aliè. Com és natural, és un delicte molt greu que es persegueix activament arreu. És lògic pensar, doncs, que caldrà «garbellar» aquest nou cos unificat de policia civil per destriar-ne els elements, des de la seva posició pretenguin desestabilitzar o pertorbar el nou ordre jurídic i nacional. Són les beceroles del que significa ser un Estat. Aquesta tasca de «passar pel sedàs» —allò que en anglès s’anomena vetting—, demana també d’un aparell de seguretat de l’Estat, uns serveis d’intel·ligència i contraespionatge, o com se’n vulgui dir. Els mecanismes jurídics i administratius per dur-ho a terme s’escapen als coneixements de qui escriu. Tanmateix, amb voluntat política i un equip de juristes fidels, el nou govern de la República haurà de ser capaç de trobar-ne el desllorigador. És un exemple de les moltes coses que caldrà posar en funcionament per equiparar la nova policia —i el nou Estat, en general— als estàndards dels països del nostre entorn.
Arribats a aquest punt, que es mantingui o no el nom de mossos d’esquadra serà indiferent, malgrat que sóc del parer que val més no fer-ho. En els més de 300 anys d’història del cos —del cos, no dels seus membres a títol individual—, aquest ha estat fidel a les institucions i al poble de Catalunya de 1931 a 1939 i, en menor mesura, de 1983 a —potser— 1998 . Quan se superi el domini de la monarquia borbònica sota el qual fou creat, el més convenient serà passar pàgina i que aquest nom sigui relegat als llibres d’història.
Cap Estat no es permet tenir membres de llurs cossos de seguretat que, soscavant-lo des de dins, treballin per subvertir-lo.
Tot el que aquí es proposa no és res que tots els estats democràticament exemplars del món no facin per garantir llur pervivència. No s’assoleix la independència per després donar armes i pagar un sou a qui la vol desfer. El poder —especialment el poder dur— cal exercir-lo, sinó algú altre l’exercirà en contra teva.
