Crisi d’habitatge: o construïm el país que volem o ens el construiran els altres

L’habitatge és la primera preocupació dels catalans. No la immigració, no la seguretat. L’habitatge. I ho és independentment de l’edat i de la renda: des dels joves que no s’emancipen fins als que fa anys que paguen un lloguer que no para de pujar. Aquesta és la dada que obre la sessió de treball del Consell Nacional d’Alhora que presentem avui.

Però el debat públic sobre habitatge a Catalunya porta anys enverinat. Hi ha dos mantres que es repeteixen a tort i a dret i que coincideixen a no solucionar res. El mantra de l’esquerra: hi ha molts pisos buits, cal ocupar-los i controlar els preus dels lloguers. El mantra de l’extrema dreta: és culpa de la immigració, cal limitar la demanda. Marc Tomàs, del Consell Nacional, ho desmunta amb dades: els pisos buits no han estat mai tan pocs com ara —un 10% del parc total, i la meitat per raons naturals com obres, disputes i altres motius—, i restringir l’habitatge no atura la immigració si hi ha mercat laboral; l’únic que aconsegueixes és seleccionar el tipus d’immigrant que ve: el més desesperat, el que accepta viure en condicions que fan impossible l’arrelament, l’aprenentatge del català i la integració al país.

El que sí que ha passat és una reducció brutal de la construcció. Tres vegades menys pisos per trimestre que abans de la crisi del 2008, en un context de creixement poblacional notable. Catalunya s’ha construït cap a dins: pisos dividits, habitacions compartides, famílies de nou persones on el 2011 n’hi vivien quatre. Barraquisme invisible. I els preus, malgrat el control dels lloguers (o precisament a causa d’aquest control), no han fet més que pujar per a les rendes baixes mentre l’oferta desapareixia dels portals immobiliaris. “El preu sempre apareix per algun lloc, sigui en forma de diner o de discriminació a l’hora de llogar”, expliquem.

El que Jordi Graupera, Mariona Bosch i Marc Tomàs plantegen en aquesta conversa és que el problema de l’habitatge no és un problema tècnic ni individual: és un problema nacional. Les polítiques d’habitatge determinen la llengua que es parla als barris, la mena d’immigració que s’hi instal·la, la capacitat de formar una família i arrelar-se al país. I la paradoxa és que l’esquerra i l’extrema dreta, amb arguments oposats, arriben exactament al mateix lloc: no construir, uns perquè consideren que hi ha oferta de sobres amb els pisos buits; d’altres, perquè consideren que hi ha oferta de sobres si fas fora immigrants. Cap de les dues és realista.

Davant d’això, Alhora planteja una visió diferent. Construir, sí, però no blocs de protecció oficial als afores de Vilafranca o Vilanova que generaran nous guetos espanyolitzats, tal com vol Salvador Illa. Construir apuntalant les ciutats mitjanes catalanes (Manresa, Cervera, Tàrrega, Tortosa, Tremp), combinant habitatge públic de diverses rendes amb pols d’atracció acadèmics, industrials i culturals que facin de tot el país, no només les àrees més densificades, un projecte habitable en catalanitat. Com Viena o Singapur amb l’habitatge públic, però amb la dimensió nacional que aquí és inseparable de qualsevol política que valgui la pena.

La conclusió és tan senzilla com exigent: el país o el fas tu o te’l fan els altres. I ara mateix ens l’estan fent els sectors tòxics que viuen de mà d’obra barata, els socialistes que volen una Catalunya despersonalitzada i pacificada, i tothom que fa veure que el debat sobre habitatge no té res a veure amb la llengua, la immigració i la nació. És tot al contrari.

Una sessió de treball del Consell Nacional d’Alhora, amb Jordi Graupera, president, Mariona Bosch, secretària general, i Marc Tomàs, secretari d’organització.

Escolta’l a iVooX:

Escolta’l a Spotify:

Escolta’l a Apple Podcasts:

Mira’l a YouTube:

Escolta’l a Buzzsprout: