El parany de la ‘solidaritat’ del concert solidari

Fa poques setmanes que Salvador Illa ha estat investit president de la Generalitat amb els vots d’ERC. És a dir, un partit independentista ha fet president una persona que representa la cara més espanyolista del PSC i que s’ha destacat, entre d’altres, per la seva oposició a l’amnistia, al referèndum, el suport a un model lingüístic com el de Ciutadans i el suport a l’article 155, entre d’altres.

Amb aquesta decisió, ERC culmina un canvi de rumb iniciat després de l’1 d’Octubre amb successius pactes amb el PSOE i la renúncia a curt i mitjà termini a la independència. Vist amb perspectiva, aquest canvi de rumb no podia dur enlloc més que a la normalització de l’espanyolisme.

Aquest final de camí d’ERC ha estat justificat sobre dos arguments fal·laços: que no hi havia alternativa i que han aconseguit un concert econòmic solidari.

Sobre el primer punt, tant amb els resultats actuals com en una possible repetició electoral, Salvador Illa només hagués pogut ser investit amb els vots del PP i Sumar i una abstenció de VOX. En l’improbable cas que això s’hagués donat, una aliança d’aquest tipus evidenciaria de forma clara el conflicte nacional existent i, com va passar amb el PSOE al País Basc després del seu pacte amb el PP el 2009, probablement el PSC s’enfonsaria electoralment.

En les circumstàncies actuals, aquest escenari era el més lesiu per a l’unionisme.

ERC, tanmateix, una vegada més, ha decidit estalviar-li les contradiccions al PSC, tot soterrant el conflicte nacional i regalant-los un govern en solitari, a canvi d’un suposat concert econòmic solidari. A més, la confrontació passa a ser entre PP i PSOE i no entre Catalunya i Espanya; un escenari que dona la centralitat política al PSOE mentre persisteix en la persecució judicial, els incompliments pressupostaris i el menysteniment del català.

Més enllà de la poca fiabilitat de l’acord i que s’acabi duent a la pràctica, m’agradaria centrar-me en el concepte de solidaritat defensat per ERC.

Andalusia i Extremadura, amb uns PIBs per càpita de 21.091 €/any i 21.343 €/any respectivament (INE, 2022), són relativament riques si les comparem amb el Baix Penedès (17,500 €/any), el Priorat (18,900 €/any) o el Garraf (19,400 €/any) (Idescat 2021). També són més riques que altres països mediterranis com Grècia (18.719,30 €/any), Croàcia (16.657,56 €/any) o el Marroc (3.087,69 €/any) (Banc Mundial, 2022).

Si la lògica de la solidaritat és enviar els nostres impostos a zones més pobres, Andalusia i Extremadura no haurien de ser les destinatàries d’aquesta solidaritat, sinó el Baix Penedès o el Priorat o bé altres països de l’entorn com el Marroc.

És evident, però, que aquesta redistribució de diners no es fa d’acord amb aquest criteri sinó segons la jerarquia nacional/grupal de referència. Per tant, defensar aquesta suposada solidaritat no ens fa més bones persones i més solidaris, ja que aleshores els receptors haurien de ser uns altres, sinó que ens fa més espanyols.

D’altra banda, és molt qüestionable l’eficàcia redistributiva de l’estat espanyol tenint en compte el seu model radial a l’entorn de Madrid que destrueix renda, afavoreix la comunitat més rica i deixa desconnectat l’arc mediterrani. L’objectiu no és la redistribució de riquesa, sinó la consolidació de la jerarquia.

No prou amb això, quin incentiu tenim els independentistes, i bona part dels que no ho són, a enviar els diners a un estat ric que empobreix la perifèria per beneficiar Madrid, que no ens reconeix com a nació ni reconeix la nostra sobirania, que usa la violència i el lawfare contra la dissidència independentista i on l’anticatalanisme té força i és un vector electoral?

La resposta és molt senzilla, no en tenim cap. L’únic motiu és que hi estem obligats per la força.

Enlloc de visibilitzar-ho, ERC, una vegada més, compra el marc ideològic de l’unionisme i es vanta d’aquesta solidaritat en contraposició amb el concert econòmic basc.

I dic una vegada més, perquè ERC porta temps dedicant-se a eixamplar la base unionista comprant-los molts dels seus arguments com la fal·làcia de la ‘Catalunya sencera’, que els vots del No valguin més que els del Sí en un referèndum o les sortides de to de Gabriel Rufián. Fins i tot si ERC aconseguís una millora del finançament, el bescanvi sortiria a perdre: canviar més diners per normalitzar la fal·làcia de la solidaritat és afeblir la gent de Catalunya, a la que se li roba la veritat del que passa.

Per a poder sortir de la situació actual, el primer que hem de fer és començar a desacomplexar-nos en les nostres idees i atrevir-nos a defensar per a Catalunya allò que té qualsevol estat. I entre d’altres atribucions, tots els estats redistribueixen la major part de la seva riquesa internament.

Alhora neix per endurir la base, no per ampliar-la. Endurir la base significa assumir que la independència no sortirà d’un referèndum pactat amb el PSOE com defensen ERC i Junts, sinó d’una Declaració d’Independència del Parlament defensada als carrers i significa desmuntar els enganys argumentatius usats per camuflar el conflicte.

Tots els qui ho tinguem clar podem posar-nos a treballar i fer créixer Alhora per disputar l’hegemonia política i el discurs als partits que ens han dut a la situació actual. Capgirar aquesta situació només depèn de nosaltres.