Esquerra, ser o no ser

El tancament del pre-acord de l’executiva d’ERC amb el PSC per investir Salvador Illa deixa molt clar el posicionament dels republicans com a partit que assumeix com a propis els límits que imposa el PSOE sobre el que és possible fer en política. Confirma que sotmet qualsevol acció de govern al marc que delimiten, per una banda, els socialistes (amb qui suposadament es disputen l’eix d’esquerres) i, per l’altra, els postconvergents (amb qui suposadament es disputen l’eix independentista).

Segons el pre-acord presentat per la portaveu d’ERC, el pacte consta de quatre parts. La primera és el “concert econòmic solidari”, la segona seria una conselleria per la llengua, la tercera una “convenció nacional per la resolució del conflicte polític” i la quarta serien les “polítiques republicanes” (pacte nacional per la indústria, continuïtat de la conselleria de feminismes i la gratuïtat del primer cicle de l’educació infantil 0-3 anys ampliant l’actual gratuïtat limitada a I2).

La “convenció nacional per la resolució del conflicte polític” podria semblar un refregit de la taula de diàleg. La mena de cosa que només es pot empassar algú que creu que Espanya té alguna motivació per dialogar. Quin interès pot tenir el PSC a resoldre un conflicte polític que, a intensitat baixa, li permet aspirar a recuperar la centralitat que havia perdut a partir del Primer d’Octubre? El conflicte, mentre Espanya vagi imposant-se, li permet també abandonar el catalanisme polític de Maragall. És un negoci rodó.

Però en realitat és pitjor que tot això. Si accepten aquesta “convenció nacional per la resolució del conflicte polític” accepten també que conflicte nacional no és un conflicte de Catalunya amb Espanya sinó un conflicte entre catalans. Aquest no seria un pas més sumat a tots els que ja han donat, sinó un de molt concret cap a la rendició total de la política catalana. Implica negar que hi ha un conflicte amb l’Estat espanyol, que es tracta d’un conflicte entre la voluntat política d’alliberament nacional catalana i la voluntat de sotmetiment i assimilació dels catalans per part l’Estat espanyol. I seria una negació avalada des de Catalunya. Si ERC ha acceptat això, si es deixen imposar aquesta lectura dels últims 300 anys, aquesta afirmació de l’oblit, la proposta que demanen a les seves bases és servir en safata a l’Estat la veritable amnistia de la seva consciència, que ja nos seria responsable de cap ocupació. De cara al món i endins, ja no seria ni tan sols un conflicte intern d’un estat, sinó el conflicte intern d’una regió díscola que fa de mal governar.

Semblaria que les condicions d’aquest pre-acord les ha escrit el PSC (o el PSOE) directament. Però si son iniciativa de la mateixa ERC, quina és la diferència entre això i esdevenir la federació catalana del PSOE? És la seva militància qui té a les mans no avalar un acord de rendició nacional que nega el conflicte amb Espanya.

La direcció d’Esquerra Republicana ha quedat bloquejada per la pinça del partit de Salvador Illa (amb qui sembla que es disputen l’eix d’esquerres) i la por als moviments de l’esfera piugdemontista (amb qui sembla que es disputen l’eix independentista). Cap d’aquests dos eixos existeixen, perquè ni el PSC és un partit d’esquerres o de progrés social (d’altra banda, per què haurien d’incloure com a condició d’investidura la continuïtat de les “polítiques republicanes”?) ni el món postconvergent rema cap a la independència. Son les dues disfresses de l’únic eix amb el que Espanya pensa Catalunya, l’eix de l’assimilació, de la pacificació, de l’estabilització: digueu-ne com vulgueu.

Aquesta incapacitat per intentar reconstruir un marc polític propi i crear una sortida a la seva situació actual que sigui propositiva i no a remolc de les altres opcions polítiques, aquest intentar guanyar temps a un preu altíssim que haurem de pagar tots els catalans si es dóna la investidura, aquesta incapacitat per ser de veritat un partit polític fa imprescindible la construcció de noves opcions polítiques independentistes centrades en assolir la prosperitat de Catalunya i la independència.