La importància de no rendir-se

Que els mestres no hagin acceptat l’oferiment del govern de pujar-los el sou sense tocar els problemes de fons de l’escola catalana és més important del que sembla, i no només pel futur de l’educació. Fins i tot si no estàs d’acord amb les seves demandes, la seva resistència a acceptar un bescanvi merament personal és un benefici per tots que és molt important que explicitem i subratllem.

Els efectes d’actituds com aquestes no són mai visibles immediatament, però tenen conseqüències profundes a llarg termini. Quan els polítics catalans es van rendir el 2017, m’obsedia pensar què passaria amb els nens de 12-16 anys que havien viscut el procés acompanyant els pares, en plena presa de consciència, un cop definissin la seva identitat política de la seva dècada dels 20 als 30 anys. Només podien triar entre identificar-se com a perdedors o renunciar a la seva identitat. Els resultats, nou anys després, són prou visibles.

Els polítics sempre han de ser els últims a rendir-se en una causa, especialment en una causa com la nostra, que conté elements d’una ocupació. Quan el polític es rendeix, deixa via lliure als altres per acarnissar-se amb els civils. El polític és la protecció de la llibertat del poble. A Catalunya, això vol dir que la possibilitat de viure amb una mica d’espontanietat la pròpia catalanitat o l’opció política centrada en les llibertats nacionals del país depèn en part que hi hagi una classe política que vulgui ser el centre d’atenció del conflicte i que puguin servir d’amenaça contra els bullies.

A Catalunya, que els polítics fossin els primers a rendir-se ha deixat barra lliure als bullies. Com més institucionalitzat sigui l’espai on vius o treballes o has de negociar algun benefici, més clar és aquest efecte. Als jutjats, a urgències, a l’administració, a l’escola: aquí és on deixar els ciutadans a la intempèrie, obligar-los a encarnar invididualment tots els conflictes, especialment el lingüístic, causa de manera més immediata i sagnant un retrocés i una indefensió extremadament visibles.

Després, a mesura que el lloc on vius o treballes s’allunya del fet institucional, més triga a notar-se, però s’acaba notant: clubs esportius, empreses amb contractes públics, universitats, escoles concertades, etcètera. Es creen un seguit d’incentius perversos que fan que els partidaris de sembrar-ho tot de sal tinguin sensació d’impunitat, els que pensen que tot és culpa dels extremistes es dediquin a retallar l’horitzó de referències de les ambicions de tothom a la mesura de les seves covardies, i que els més porucs i vulnerables creguin que cal autocensurar-se més enllà del que els propis botxins s’atrevirien a demanar. És un procés lent però inexorable que els socialistes d’Illa han accelerat mig per fanatisme mig per ignorància.

Els mestres ocupen un lloc singular en aquest entramat. Són vulnerables com tots els altres, però el que fan és tan central i afecta tanta gent d’una manera tan fonamental —des del dia a dia de les famílies fins al futur dels infants, que és la raó de la meitat de coses que fem, si no més. Això els converteix en especialment poderosos, són un taló d’Aquil·les del sistema. Però també en especialment vulnerables perquè tothom hi vol fotre mà, i és fàcil fer-los la vida impossible i trencar les vocacions fins a la depressió.

La seva resistència, la seva obsessió amb arreglar no només les seves condicions laborals sinó el sistema on han de treballar, és inspirador, i una lliçó, si em permeteu l’acudit de pare, però sobretot és principi de revolta que es contagiarà. Els mestres t’estan protegint a tu, a la teva oficina, a la guixeta de l’administració, a urgències, a tot arreu on els polítics t’han deixat sol encarant el conflicte. Els mestres estan recordant a tothom que tenim més poder del que ens han dit, que el govern és un castell de cartes, que tenim dret a defensar el bé del país, i que organitzats i coordinats, costa molt tombar-nos, sobretot quan els nostres adversaris són tan cínics que han perdut fins i tot la mínima autoestima per fer alguna cosa que valgui la pena. Hem tornat i els mestres només són els primers.

Pensis el que pensis de les revindicacions dels mestres, encara que t’hagin obligat a fer malabars amb els nens, aquest atrinxerament és a favor teu.