Podcast: No fer política lingüística també és fer-ne: cap llengua mor sola

Ens han ensenyat a pensar que les llengües moren soles. Que hi ha una mena de llei de la naturalesa, freda i inapel·lable, que arrossega les llengües petites cap a l’extinció mentre les grans ho ocupen tot. És una de les mentides més eficaces que ens han explicat mai, perquè ens converteix la desaparició en destí i ens estalvia la pregunta incòmoda: qui se’n beneficia. Les llengües no moren de malaltia natural. Si moren, és perquè les maten. I les maten per raons polítiques, perquè els poders que tenen la responsabilitat de garantir que la gent es pugui comunicar en la seva llengua, en llibertat i sense coaccions, decideixen no fer-ho.

Òscar Escuder, president de Plataforma per la Llengua, ve a Ensems a posar dades a aquesta evidència. Plataforma és l’ONG del català: més de 26.000 socis, 33 anys d’història i una feina de diagnosi rigorosa que ha convertit el «ens sembla» en «ho hem estudiat». I el primer que desmunta és el complex amb què els catalans encarem la defensa de la pròpia llengua. El govern britànic gasta més de 1.700 milions d’euros l’any defensant l’anglès al Regne Unit, i a ningú no se li acut preguntar a quantes beques menjador equivaldria. Aquí, en canvi, cada vegada que una institució anuncia una inversió per la llengua, surten de seguida els qui la presenten com una frivolitat, com una inversió de les prioritats. Tots els estats i regions del món (Flandes, el Quebec) protegeixen la seva llengua sense manies. Sense manies no vol dir agredir ningú: vol dir integrar la gent de manera que l’aprengui i la senti com la llengua del lloc on viu.

Perquè aquesta és la qüestió de fons, i és exactament la que Alhora porta al centre del seu projecte: la llengua és l’única eina de cohesió que pot fer d’un país divers un sol poble. Escuder ho diu evocant una imatge reveladora: en un país normal, un paquistanès i un marroquí que es troben es relacionen en la llengua d’aquell país. Aquí ho fan en castellà. I ho fan en castellà no perquè cap llei de la naturalesa els hi obligui, sinó perquè ningú no ha decidit que fos d’una altra manera. La distinció amb les onades migratòries del segle passat és important: aquelles venien amb una llengua, el castellà, avalada per un règim que la imposava i reprimia el català. Les actuals, en canvi, sovint no tenen el castellà com a llengua materna ni cap lligam sentimental fort amb ella. Haurien de ser, doncs, molt menys impermeables a una aproximació al català del que la conversa pública ens permet imaginar. I la dada ho confirma: al voltant del 80% dels nouvinguts volen aprendre o millorar el seu català.

L’oportunitat, doncs, hi és. El que falta és voluntat política. I aquí el podcast examina a la ferida. Fa 28 anys que existeix una llei que obliga els metges del sistema públic a tenir el nivell de català per consolidar plaça, i fa 28 anys que cap govern (de cap color) no l’ha fet complir. El resultat: un 13% dels facultatius del sistema públic reconeixen que no entenen el català. No és només una qüestió de drets lingüístics, que ja seria prou greu; és una qüestió de seguretat assistencial. Hi ha estudis (el més conegut, fet al Canadà entre anglòfons i francòfon) que demostren que quan el metge no domina la llengua del pacient hi ha més complicacions, més mortalitat i més costos. A les universitats catalanes passa una cosa semblant: el districte únic ens fa gastar al voltant de 60 milions d’euros per promoció formant metges que després se’n van, mentre les places continuen essent insuficients. No són problemes tècnics. Són el resultat d’una deixadesa sostinguda durant més de vint anys.

Per què? Escuder i Graupera coincideixen en el diagnòstic, i és potser el moment més important de la conversa, perquè explica molt més que la qüestió lingüística. La política catalana és patològicament aversa al conflicte. Legisla pensant ja en la sentència que rebrà en contra, intenta regatejar-la abans fins i tot que el jutge l’hagi d’escriure i, en fer-ho, li fa la feina a l’adversari. Es mou entre el discurs cofoi i el catastrofisme (ara ens volen convèncer que el malalt ja és mort i que no val la pena fer-hi res) mentre les mesures reals són sempre més minses del que la retòrica promet. I la tesi d’Alhora és exactament la contrària: a nosaltres ens convé el conflicte. No perquè el creem, sinó perquè el conflicte hi és. Tu només el reveles. I en la mesura en què l’ocultes, ajudes a avançar el teu adversari; en la mesura en què el reveles i hi fas fricció, et prepares per empènyer la ratlla de la llibertat una mica més enllà.

Plataforma per la Llengua és una entitat que negocia, que fa lobby, que sap moure’s dins les institucions, i la conversa no amaga aquesta diferència de mètode amb un partit que vol assumir el conflicte fins al final. Però el punt de trobada és substancial i és el que fa aquest episodi imprescindible: la constatació que la base social del país és molt més partidària de la llengua que les seves institucions. Els catalanoparlants donen suport a la immersió, a l’oficialitat europea o a l’atenció en català per sobre del 85%; els castellanoparlants, entre el 60 i el 65%. La gent vol més català que el que els seus governants estan disposats a defensar. El problema, doncs, no és el país. És qui hauria de representar-lo i no ho fa.

El català és la llengua de la llibertat, i és nostra. No el salvarà cap llei de la naturalesa ni cap concessió arrencada amb por. El salvarà revelar el conflicte, assumir-lo i fer-lo servir per alliberar el país. És el que explica aquest podcast.

Conversa amb Òscar Escuder, president de Plataforma per la Llengua, conduïda per Jordi Graupera, president d’Alhora.

Escolta’l a iVooX:

Escolta’l a Spotify:

Escolta’l a Apple Podcasts:

Mira’l a YouTube:

Escolta’l a Buzzsprout: