Podcast: Vaga de mestres: més enllà dels titulars

L’escola pública catalana fa anys que s’aprima. No de manera uniforme: s’aprima sempre pel mateix lloc. Pels alumnes que no tenen res a casa que compensi el que l’escola no els dona. Pel fill d’immigrants que aprèn de pressa però no té cap estructura real que l’acompanyi. Per l’alumne que podria anar més lluny si algú li dediqués cinc minuts més.

L’escola pública catalana fa anys que s’aprima. Més alumnes per aula, menys recursos, metodologies imposades des de despatxos que no funcionen a les trinxeres, i una administració que veu en les noves metodologies pedagògiques una solució màgica per no haver d’invertir més diners en educació, i quan no funcionen, en culpa el professorat i l’omple de més paperassa per justificar el que fa. Txell Escuder, professora d’anglès a l’Institut Ernest Lluch de l’Eixample, descriu un grup tipus: una nena amb dislèxia brutal i zero suport a casa, dos alumnes amb alfabetització precària, un que acaba d’arribar i aprèn ràpid, i el típic nen que simplement necessita atenció i al qual ja no arribes. “La complexitat és la norma”, diu. Marc Magrinyà, recorda que no pot atendre els alumnes amb necessitats especials més de 5 minuts i que per fer el que demana el Departament es necessiten més hores que no tenen.

Però hi ha una qüestió que la vaga quasi no posa sobre la taula i que Alhora considera central: els alumnes castellanoparlants monolingües a casa no van a les aules d’acollida accelerada. Són els que tenen una impermeabilitat més gran a l’aprenentatge del català i els que tendeixen a castellanitzar els grups on van. En comptes d’adreçar-ho com el que és, el sistema els deixa fora d’una immersió que els canviaria la vida. Per això Alhora proposa la doble xarxa: una xarxa 100% immersiva que per primer cop a la història faci una immersió real, no el sistema diglòssic que tenim ara.

El PSC ha intentat pacificar el conflicte amb una foto. Ha agafat Comissions Obreres i UGT, dos sindicats amics, que mai han introduït el dret a treballar en català en cap conveni col·lectiu i que al País Basc han lluitat contra les places on s’exigia l’èuscar a l’administració, i ha signat un acord que la majoria del professorat ha rebutjat. “Estem més encesos que abans del pacte”, diu Txell Escuder. “Hi ha gent del meu centre que no pensava fer vaga. Però és que ara això li ha fet una ràbia que les farà.”

És el que fan els governs desesperats. Un govern que no té majoria parlamentària, que va arribar al poder perquè tenia els adversaris principals a l’exili o inhabilitats, i que no té cap capacitat real de pensar el país a mig i llarg termini perquè el seu objectiu no era governar-lo sinó contenir-lo.

Una conversa imprescindible sobre els problemes de fons de l’escola catalana i el conflicte que el PSC no ha pogut pacificar, conduïda per Jordi Graupera, president d’Alhora, amb Mariona Bosch, secretària general d’Alhora.

Escolta’l a Spotify:

Escolta’l a Apple Podcasts:

Mira’l a YouTube:

Escolta’l a Buzzsprout: