Dues maneres de parlar d’immigració

Aquest article desplega quatre arguments que canvien el marc del debat:

• El model de l’esclavatge subvencionat: el turisme i l’agroindústria no són rendibles per se; sobreviuen perquè els ciutadans paguem els costos (infraestructures, sanitat i serveis) que els baixos salaris no cobreixen. Estem subvencionant amb impostos un model de semiesclavitud que només beneficia unes elits pactades entre Madrid i Barcelona.
• La trampa del PIB de Pedro Sánchez: l’estat espanyol busca créixer en volum (PIB total) ignorant la riquesa real per persona (PIB per càpita). La política de fronteres obertes no és humanitària, sinó una eina per inundar el mercat amb mà d’obra barata, rebaixar la competència salarial i mantenir un model econòmic extractiu i de baixa productivitat.
• Dues maneres de parlar d’immigració: mentre el discurs xenòfob ataca el feble per no haver d’enfrontar-se als poderosos, la proposta d’Alhora assenyala el problema d’arrel: el model econòmic. El malestar social no el causen els immigrants, sinó un sistema que els utilitza com a “immigrants flotants” per evitar haver d’apujar salaris i invertir en valor afegit.
• L’aval del New York Times: fins i tot la premsa internacional comença a veure l’engany. Christopher Caldwell alerta avui al New York Times que el model de Sánchez és “sobrevalorat i harmful” , i que utilitza la regularització massiva com a “propaganda moral” contra Trump mentre ignora que Espanya té l’atur més alt de la UE. La conclusió és clara: o canviem el model (més productivitat i menys esclavatge) o l’Estat ens acabarà assimilant per la via de la precarietat.

Els sectors tòxics com el turisme i l’agroalimentari intensiu són un problema molt greu a Catalunya. Els salaris que ofereixen als treballadors són tan baixos que a) només són acceptables si estàs disposat a viure en condicions de molta precarietat i pocs drets, és a dir, si ets un tipus d’immigrant molt concret i b) només és possible perquè entre tots subvencionem allà on no arriba el salari. És a dir: els sectors es queden els beneficis, els contribuents ens quedem els costos, i els treballadors viuen en condicions de semiesclavitud. No hi ha cap angle des d’on això es pugui justificar.

El govern espanyol té un interès molt gran a créixer en termes de PIB (que és la suma de tot el que produïm), però li és igual el PIB per càpita (que és el que produïm per persona), perquè no té cap interès a fer les coses que caldria fer per canviar això. La seva política és per tant obrir fronteres a la màxima quantitat de gent disposada a treballar en aquests sectors d’esclavitud. De manera que els empresaris d’aquests sectors tenen una oferta infinita de treballadors dels països amb més números de venir, que són els llatinoamericans per raons de visat (i per raons lingüístiques castellano-cèntriques) i els nord-africans per raons de cost. Això els permet apretar encara més els salaris perquè la competència entre treballadors és molt alta.

Els sectors es queden els beneficis, els contribuents ens quedem els costos, i els treballadors viuen en condicions de semiesclavitud.

És un problema greu perquè l’arribada de treballadors en aquestes condicions suposa un empobriment de la vida social i econòmica de tothom menys de qui se’n beneficia econòmicament. És diferent dels immigrants que venen a fer altres feines, per exemple la cura i serveis d’oci de la gent gran, perquè la seva feina repercuteix directament en la població, permet alliberar hores d’altres treballadors qualificats, i en general ofereixen oportunitats per prosperar i arrelar. Però els sectors del turisme i de l’agroalimentari no.

Aquests sectors tenen una altíssima temporalitat, que vol dir que els treballadors potser s’hi queden uns mesos o uns pocs anys i després marxen a fer altres coses en altres països. Per això entren molts immigrants cada any però també en surten molts cada any. Això té un cost social molt gran. Primer per ells, però també per les escoles, on els nens no poden arrelar ni les famílies tenen cap incentiu a ensenyar-los la llengua. Això fa que l’escola es tensioni, no només lingüísticament, sinó també que tingui un cost en la qualitat de l’ensenyament de tothom, i vagi creant bretxes socials entre els que venen arrelats de casa i els que no. El mateix passa amb altres serveis, que no poden planificar ni fer polítiques de prevenció perquè la mobilitat és massa alta i els recursos que caldria, que els produïm de sobres, se’ls enduu Espanya per finançar els seus deliris de grandesa.

Catalunya pot tenir un sistema econòmic molt millor i produeix de sobres per poder adreçar el que faci falta amb audàcia i intel·ligència. Però tenim el model que les elits espanyoles han pactat amb les elits catalanes i a canvi ens prenen els diners de les classes mitjanes. El resultat és l’assimilació del país.

Entren molts immigrants cada any però també en surten molts cada any. Això té un cost social molt gran. Primer per ells, però també per les escoles, on els nens no poden arrelar ni les famílies tenen cap incentiu a ensenyar-los la llengua.

Això es veu molt millor en Rodalies que en la sanitat. El gran cost de la sanitat no són els immigrants, que en general són gent sana perquè són joves, i si els veus molt al CAP és perquè tenen fills i els nens van més al metge que els adults. No sé vosaltres, però jo mai he anat tant al metge com quan he tingut fills petits: quan no és una febre alta és un esquinç. I si se’n veuen molts no és perquè tinguin molts fills, de fet en tenen més o menys igual que nosaltres. La raó és que la majoria d’immigrants que venen tenen edat de treballar i de tenir fills i per tant, estan tots concentrats en les franges de tenir fills i per això són més en aquesta edat que en, posem, menors d’edat o jubilats. Per posar-hi números: són el 18% de la població però el 25% de la població en edat de treballar. El cost més gran de la sanitat és la gent gran, com és lògic i desitjable. És l’altre gran motiu pel qual jo he anat més cops a urgències: acompanyar un parent gran.

Bé, a Rodalies es veu molt bé perquè Rodalies és el transport dels treballadors que viuen a l’AMB, molts dels quals treballen en el sector serveis que alimenta el turisme. Catalunya produeix de sobres per tenir unes Rodalies decents, però Espanya ens roba i permet que existeixi un servei criminal. L’AMB és el lloc on més immigrants flotants hi ha, dels que es queden poc temps, i el servei seria insuficient fins i tot si no hi fossin. La raó és que Renfe i Adif no són dues empreses que pretenen prestar un servei, sinó que són dues operacions d’Estat que persegueixen l’objectiu de tots els poders públics espanyols, que és empetitir Catalunya prou com perquè hi càpiga en la seva Espanya estreta, pobra i covarda. El mitjà, en aquest cas, és desmuntar el sistema ferroviari català, que prové del segle XIX. Era un sistema que sorgia de la voluntat de ser una potència econòmica, i en part ho vam aconseguir. Mireu el mapa ferroviari de la Mancomunitat, de principis del XX: aquest el país que som, el país que no hi cap a Espanya, i el país que hem de ser.

Hi ha dues maneres de parlar d’immigració. Una és xenòfoba i l’altra no. La xenòfoba et diu que els immigrants són criminals, que venen a aprofitar-se de les ajudes, que col·lapsen la sanitat i que les seves creences són incompatibles amb nosaltres. És a dir, posen el punt de mira de l’escopeta en l’immigrant perquè el teu malestar s’afirmi contra qui no es pot defensar. La realitat és que a Catalunya hi ha uns 4 mil presos estrangers, i 1,4 milions d’immigrants, que el 90% dels immigrants no cobren cap ajuda que tu no cobris per defecte (educació, sanitat), que el cost més gran de la sanitat, de molt llarg, és la gent gran (edat a la qual encara no han arribat la majoria d’immigrants), i que el 50% dels musulmans no van a la mesquita, el 30% no hi va gaire, i el 90% viu versions de l’Islam que són perfectament occidentals. La gent que parla així de la immigració no vol solucionar el problema sinó viure’n. Per això mai assenyalen els sectors econòmics que se n’aprofiten, perquè són els mateixos sectors econòmics que els financen (o que es beneficien de passar desapercebuts de la conversa), perquè denunciar-los els semblaria ideològicament contradictori i són inflexibles i fanàtics també en això (perquè no amaguen que això no és un conflicte públic-privat de manual de primer de Batxillerat, sinó un conflicte que té a veure amb sectors econòmics que han capturat la classe política i viuen dels nostres impostos i si no, no serien rendibles). Els partits xenòfobs no volen aquest conflicte amb les empreses que exploten els immigrants perquè són covards i per això apunten els febles, i no pas a les solucions.

Hi ha dues maneres de parlar d’immigració. Una és xenòfoba i l’altra no. La xenòfoba et diu que els immigrants són criminals, que venen a aprofitar-se de les ajudes, que col·lapsen la sanitat i que les seves creences són incompatibles amb nosaltres.

L’altra manera de parlar d’immigració és la que no és xenòfoba. És la que et diu que el problema de fons és de natalitat i de model econòmic i en particular els sectors que estem subvencionant perquè puguin viure dels esclaus. Subvencionant directament amb injecció econòmica en promoció, en infraestructures —quantes se n’han fet per facilitar les macrogranges, els escorxadors, les rotondes dels pobles turístics de la costa, la inversió en aigua, els costos de les externalitats en contaminació de purins, o gestió de platges?–, facilitant legalment aquesta activitat —des de les lleis de contractació a la manca d’inspecció, posada a disposició de terrenys, etc.— i subsidiant indirectament amb els recursos que posem perquè els seus esclaus es mantinguin en vida: per sota d’un salari de 25 mil euros bruts l’any, estem pagant nosaltres la factura. Per què? Perquè per sota de 25 mil euros bruts, cal que paguem serveis de manera indirecta i directa que al llarg de la vida acaben suposant més despesa que no pas beneficis. Això vol dir que aquests sectors els estem subvencionant i que si no els subvencionéssim, no serien rendibles.

L’altra manera de parlar d’immigració és la que no és xenòfoba. És la que et diu que el problema de fons és de natalitat i de model econòmic i en particular els sectors que estem subvencionant perquè puguin viure dels esclaus.

Això també ajuda a entendre per què el debat sobre la regularització sovint està mal plantejat. Regularitzar persones que ja són aquí, treballen i formen part de la vida econòmica pot ser raonable des del punt de vista jurídic i administratiu: redueix abusos, fa emergir economia submergida i protegeix drets bàsics. Però si no es canvia el model productiu que depèn estructuralment de salaris baixos i alta rotació, la regularització es converteix en una eina per estabilitzar la precarietat, no per superar-la.

La pregunta rellevant no és només quanta gent regularitzem, sinó per a quin model econòmic. Si la regularització serveix per alimentar sectors subvencionats indirectament amb salaris insuficients i alta temporalitat, el resultat és perpetuar el cercle: mà d’obra barata, baixa productivitat i pressió social sostinguda. Si, en canvi, va lligada a una estratègia de canvi productiu i d’elevació salarial, pot ser part de la solució. Sense aquest canvi, és només gestió del símptoma.

Si no es canvia el model productiu que depèn estructuralment de salaris baixos i alta rotació, la regularització es converteix en una eina per estabilitzar la precarietat, no per superar-la.

També cal dir clarament que l’actual aposta per la regularització massiva del govern de Pedro Sánchez té una dimensió sobretot política. Busca marcar perfil internacional i polaritzar amb Vox i amb el trumpisme, presentant-se com l’alternativa moral a la dreta identitària. Però això no resol el problema de fons, que és qui assumeix els costos materials del model productiu que atrau aquesta immigració precària. Si no canvien els incentius econòmics, la regularització només ordena administrativament una pressió social que continua intacta.

Fins i tot des de fora es veu amb aquesta claredat. Aquest darrer 12 de febrer, el New York Times publicava una anàlisi de Christopher Caldwell, conegut conservador, on s’afirma que el model econòmic de Pedro Sánchez és ‘sobrevalorat i, en molts aspectes, perjudicial’. L’article assenyala precisament la trampa del creixement basat en el volum i no en la qualitat: mentre el govern espanyol presumeix de dades macroeconòmiques, Caldwell recorda que Espanya té la taxa d’atur més alta de la Unió Europea, cosa que suggereix que el que hi ha és un ‘excedent de mà d’obra’ i no una necessitat real del mercat. L’estratègia de regularització massiva és vista com una maniobra per erigir-se en ‘l’antítesi de Donald Trump’ en l’escena internacional, però a costa de traslladar els costos materials i de tensió als serveis públics i a les classes mitjanes. La imatge exterior pot ser progressista, però, com diu l’article, l’equilibri intern és d’una fragilitat absoluta.

La situació és tan endimoniada que parlar d’adreçar el problema de fons acaba alimentant la deshumanització de l’immigrant. Ha calat entre grans sectors de la població la idea que si fer política implica no deixar-se arrossegar per consideracions moralistes, això vol dir que la política bona és la que emet el senyal de ser cruel o indiferent a la humanitat de la gent, i per tant, als drets. Però una societat que s’acostuma a la crueltat erosiona tots els drets, no només els dels que mires de lluny. Hi ha molta gent que creu que un món on mani la llei del més fort és un món on ells hi surten guanyant, però això és perquè només miren les conseqüències pels més febles, i no per ells mateixos. La societat de drets és un bé en ell mateix, no per raons morals, o no només, almenys, sinó per raons polítiques i de supervivència personal. Degradar-se degrada la societat i una societat degradada és més pobra, més trista, més decadent. Fer el que és necessari pot significar fer coses poc agradables moralment. Però creure que la crueltat és la resposta a aquesta endevinalla és un camí de no retorn cap al no-res.

Hi ha un problema relacionat amb aquest, que és que hi ha un cert discurs que intentant parlar de la immigració sense xenofòbica acaba ajudant a què el discurs xenòfob triomfi. I es nota en la pretesa fortalesa contra el feble, la consideració d’elements tècnics sense pensar en la qüestió dels drets, i en una certa actitud milhomes. Per això la distinció entre els dos discursos és tan important.

La societat de drets és un bé en ell mateix, no per raons morals, o no només, almenys, sinó per raons polítiques i de supervivència personal. Degradar-se degrada la societat i una societat degradada és més pobra, més trista, més decadent.

És urgent que canviem aquest model econòmic. Cal una taxa turística salvatge, que sobretot augmenti durant els mesos de molta afluència, a l’estiu, i que desestacionalitzi els llocs que són tan turístics que la vida és impossible. I per cert, aquesta taxa turística ha de deixar d’invertir-se en promoció turística, que és el que passa ara i és un escàndol. Penseu que fins ara, el 100% de la taxa es dirigia a pagar la publicitat del turisme arreu del món, i així el sector de l’estalviava. Ara, ERC ha pactat amb el PSC pujar la taxa turística (just a la quantitat que nosaltres vam proposar a les eleccions del 2024, quan no només ningú en parlava, sinó que ERC va convocar eleccions perquè no va ser capaç d’aprovar el projecte de Hard Rock, que era el mateix model). Bé, doncs amb la pujada de taxa, “només” el 75% del que es recapta anirà a promoció turística. El resultat és que el total de diners que dedicarem a subvencionar el sector és més alta que l’anterior, perquè encara que sigui “només” el 75%, la bossa total és més gran perquè han apujat la taxa. Això s’ha d’acabar.

Una taxa salvatge que no es dediqués a promoure el turisme permetria reduir el sector, i apujar els salaris dels que sobrevisquin a la manca de subvencions, perquè seria més estable. Aquesta tasca pot deixar exempts els residents i el turisme interior, perquè té un valor afegit de cura i coneixement del país que és bo independentment de què ens costi una mica. Es poden pensar mesures iguals a tots els sectors tòxics sense necessitat d’entrar a discutir-nos sobre intervenció pública: n’hi ha prou de deixar que el govern pagui la factura de les empreses privades, un dels pocs espais on des dels més comunistes als més liberals podrien posar-se temporalment d’acord. Per exemple, deixar de finançar variants de carreteres per facilitar que hi passin els camions dels escorxadors. No podem ser l’escorxador del món. I així tots els etcèteres que vulguem.

Cal una taxa turística salvatge, que sobretot augmenti durant els mesos de molta afluència, a l’estiu, i que desestacionalitzi els llocs que són tan turístics que la vida és impossible. I per cert, aquesta taxa turística ha de deixar d’invertir-se en promoció turística, que és el que passa ara i és un escàndol.

Però això són mesures negatives, mesures per frenar. Al costat d’això calen mesures per accelerar altres sectors i això és més complex i necessitem l’ajuda de tothom per fer-ho bé. Cal treure burocràcia en molts sectors, cal invertir en recerca i transferència, cal posar els diners de les rotondes dels llocs turístics, dels que han de netejar les platges i dels que fan variants d’escorxadors a fer campus de recerca amb empreses que puguin transferir en les dues direccions. Cal que el port de Barcelona sigui un lloc d’ensemblatge final de mercaderies postindustrials, cal poder generar economies de la circularitat, cal que la farmacèutica no tingui cap obstacle per estar al capdavant, cal que l’educació pugui detectar i potenciar el talent i l’excel·lència, cal que els impostos siguin un accelerador de comerç i no un fre. Tenim molta feina i ningú no l’està fent. I hem d’adreçar el transport i l’habitatge com si ens hi anés la vida perquè ens hi va la vida.

En els propers anys l’envelliment dels baby-boomers serà el gran trencaclosques econòmic que haurem d’adreçar i finalment el problema farà aparèixer discursos que diran que només hi ha tres sortides i que hem de decidir quina volem: a) importar moltíssima més gent per pagar pensions i serveis avui i empènyer la factura de les seves jubilacions a la propera generació de polítics (això és el que els nostres polítics faran si no els substituïm). b) Començaran a aparèixer discursos, primer en broma, després en salvatge, i finalment “amb arguments tècnics” per promoure una universalització de l’eutanàsia. c) Canviar el model econòmic perquè amb menys gent treballant, es puguin pagar més serveis, perquè la productivitat és més alta. Aquesta tercera és la nostra. Aquí ens ho juguem tot, i això vol dir: habitatge i transport, educació i canvi de model. Cada euro que moguem del turisme i el porc cap altres sectors, ni que siguin marginalment més productius, amb salaris de 28k euros l’any, en comptes de 25, ja és una passa endavant per posar el país dempeus. Cal pensar mesures, i cal que entre tots les fem políticament viables. Ja en parlarem en detall.

Canviar el model econòmic perquè amb menys gent treballant, es puguin pagar més serveis, perquè la productivitat és més alta. Aquesta (…) és la nostra. Aquí ens ho juguem tot, i això vol dir: habitatge i transport, educació i canvi de model.

Volem la independència: hem d’adreçar això alhora perquè els temes no es poden separar.