La doble xarxa: l’única proposta viable per encaminar-nos cap a la veritable immersió

Per Júlia Ojeda i Jordi Graupera

A Catalunya no hi ha immersió. Mai no n’hi ha hagut. El sistema d’immersió lingüística no és la metodologia d’aprenentatge principal que s’utilitza en els centres educatius catalans. Aquest és el primer malentès que cal aclarir si volem adreçar el debat sobre el model escolar català. Ha estat el credo generalitzat des dels anys vuitanta i ho reprodueix l’article d’Eulàlia Duran que mira d’argumentar contra la proposta de doble xarxa que promovem des d’Alhora.

Per tant, convé aclarir d’entrada que allò que popularment hem convingut a anomenar La Immersió, és, en termes de mètode, un sistema que s’anomena de conjunció lingüística. És a dir, un model educatiu en què, per principi estatutari, la llengua catalana és la llengua vehicular principal de l’escola, mentre que el castellà, per principi constitucional, s’ensenya com a matèria curricular i s’empra pedagògicament quan cal. També, i com tots sabem, el castellà forma part de la llengua emprada com a inèrcia –fruit de la desídia derivada de la complexitat lingüística i cultural de l’alumnat–, i sovint també per la manca de formació sociolingüística del professorat. L’objectiu d’aquesta metodologia és no separar l’alumnat per llengua, sinó escolaritzar-lo conjuntament.

El sistema d’immersió lingüística no és la metodologia d’aprenentatge principal que s’utilitza en els centres educatius catalans.

El resultat d’aquesta realitat és que només el 15% de les escoles i el 17% (Síndic 2021) dels instituts catalans apliquen actualment un model que s’assembli al que hem decidit anomenar Immersió. Uns tants percents que, per descomptat, també coincideixen amb les dades d’usos lingüístics de la població, fent palès, que només existeix una realitat que s’apropa a una veritable escola immersiva allà on els catalanoparlants són també majoria demolingüística. Una segona dada que fa esfereir és que el 49,1% de l’alumnat no fa servir gairebé mai o ben poques vegades el català (Generalitat de Catalunya, 2021). És a dir: l’escola parla més català que castellà només si hi ha més catalanoparlants que castellanoparlants. En realitat, en la majoria dels casos l’única immersió que hi ha és en castellà, i l’escola fa perdre parlants en comptes de guanyar-los. Qualsevol anàlisi que no assumeixi aquests fets, està més pensada per guanyar-se l’aprovació del grup d’amics, que de solucionar el problema.

Fa temps que se sap, i per això partits polítics i consellers d’Educació ens han mentit durant dècades insistint amb què La Immersió era un model d’èxit. I amb això coincidim amb Duran, quan afirma que “l’escola catalana ara mateix no està complint una de les seves funcions principals: garantir el dret de tots els alumnes a aprendre català.” Dècades d’innació en un moment demogràficament tensionat han suposat, efectivament, un retrocés gravíssim de l’escola en català, allà on més o menys el model funcionava. La cadena de transmissió del català s’ha trencant, tant amb les noves generacions com amb la immigració, i certament, és molt urgent revertir-ho.

L’escola parla més català que castellà només si hi ha més catalanoparlants que castellanoparlants.

Ara bé, el primer que hem de fer entre tots plegats és deixar de mentir-nos, i posar-nos a treballar per redreçar aquesta crisi. Per fer-ho, com bé assenyala Duran des del partit polític Alhora, fa temps que, de la mà d’especialistes en sociolingüística educativa, hem apostat per caminar cap a un canvi de model escolar, La doble xarxa

Abans d’explicar el nostre model, però, permeteu-nos una hipòtesi. Suposem que ens poséssim d’acord en “aplicar la immersió” com a objectiu polític. Fins i tot si amb “immersió” volguéssim dir “conjunció”, per algun lloc hauríem de començar. Per on començaríem? Faríem un decret i una roda de premsa i contractaríem 100 inspectors? És a dir: governaríem per als titulars i continuaríem fent veure que no passa res, com els darrers 25 anys? O triaríem 100 o 500 escoles? Quines? Amb quins criteris? Com l’estendríem? Amb quin calendari? Amb quin sistema d’avaluació de l’èxit? Aquí hi hauria marge per créixer, però, de facto, tindríem una doble xarxa provisional. Ara, veiem com es faria això si ens ho plantegéssim com una manera d’estendre el català a tot arreu i no com una campanya de màrqueting polític.

Fa temps que se sap, i per això partits polítics i consellers d’Educació ens han mentit durant dècades insistint amb què La Immersió era un model d’èxit.

Propossar les doble xarxa és defensar un model de dues velocitats. Per una banda, la primera xarxa ens permet blindar i ampliar el projecte d’escola 100 % catalana, realment immersiva (aules, passadissos i pati), allà on hi hagi demanda. Un model inèdit al Principat, el model de la Bressola de la Catalunya Nord. Això ens permet imaginar una xarxa pràcticament majoritària, si ens atenim als exemples del País Basc i al recent de les Illes Balears, que podria arrencar amb percentatges immediats del 50 %. Passaríem d’un model amb 0% d’immersió, al 50% d’immersió. O si ho voleu, un model amb el 15% d’escoles amb un 75% de català a les aules, a un model amb el 50% de les escoles amb 100% de català.

Cal entendre una cosa fonamental de la Immersió: com que implica intervenir no només a l’aula, sinó també als espais informals (pati, passadís, menjador, extraescolars) per normalitzar l’ús de la llengua especialment entre infants que fora de l’escola no el fan servir socialment, cal que els pares ho acceptin. Ens cal la seva aquiescència. Molta gent pensa que això és impossible, i que arribar a percentatges de més del 50% és inviable. Entre la gent que ho pensa hi ha els nostres polítics, que des de Pujol, són aversos al conflicte i es posen la bena abans de la ferida. El que veiem al País Basc, al País Valencià o a les Illes Balears és que el percentage de progenitors que trien la llengua del país sempre és molt més alt que el percentatge de gent que la té com a llengua de casa. La raó és que aquestes llengües arrelen, generen pertinença, i molta gent fa el càlcul que si el nen ja parla castellà o urdú o amazig a casa, que li ensenyin a l’escola el que els pares no li poden donar. Per això, la doble xarxa ha de començar a estendre la immersió a partir de l’aquiescència dels pares i cal anar a un model de garantia de drets. Cal molta pedagogia i acció social per tirar endavant aquest model, però l’escola és una xarxa perfecta per fer-ho. Els immigrants deixen els seus fills 8 hores al dia durant 10 anys al sistema d’educació de Catalunya: en aquestes hores ens ho juguem pràcticament tot. I els fills que ja parlen català a casa han de poder viure en un món d’hegemonia social per poder-lo també estendre a fora. Entremig, les famílies que parlen castellà, o que són bilingües, i que viuen a la frontera política de la identitat, faran el pas cap al català. L’objectiu és aïllar els fanàtics monolingües, no pas adaptar el sistema a les seves amenaces. De pas, frenem així tant la tendència de les direccions a fer mitjana amb l’alumnat i la segregació que es produeix per renda, perquè els que busquen un ambient amb hegemonia social del català acaben enviant els fills a la concertada —que, per cert, també s’està castellanitzant perquè les famílies castellanes fugen de la immigració i estan castellanitzant l’ús social fora d’aula. Cal garantir el dret d’escolarització en català mentre creem espais de socialització normalitzats. El problema de l’escola immersiva és que no és legal per ella mateixa. Cal poder oferir als pares una altra opció. Aquest és el model Basc i Valencià. És legal i consolidat.

Els immigrants deixen els seus fills 8 hores al dia durant 10 anys al sistema d’educació de Catalunya: en aquestes hores ens ho juguem pràcticament tot.

Quina seria la segona xarxa d’escoles? Bé, l’altra xarxa seria l’actual. La xarxa actual és la de les escoles on s’han imposat dinàmiques bilingües –avui majoria al nostre país. Hi hauria llibertat de pla lingüístic per les direccions i les famílies, sempre que complíssin uns objectius de coneixement del català. I aquí el més important. Hi introduirem per primer cop, avaluacions externes que certifiquin el nivell real dels estudiants, oral i escrit. En cas que l’escola fracassés en aquestes avaluacions, caldria canviar de pla lingüístic i anar incorporant progressivament elements immersius finançats pel departament per millorar-lo. Incentius econòmics i polítics per anar movent l’escola cap a la xarxa immersiva, fent créixer la presència del català i fent retrocedir el castellà. De mica en mica, anem creant el model immersiu arreu. Si al final hi ha un 80% d’escola immersiva, un 15% de bilingüe, i un 5% d’estrangera, ho hem aconseguit. Si només arribem al 60%, som infinitament més a prop dels nostres objectius que en el model actual, on el català només recula.

Per respondre les preguntes que es fa Duran sobre com es decidiria quins centres serien de cada xarxa i les especulacions mal plantejades sobre l’aprofundiment de les dinàmiques segregatives. Dels més de 5.000 centre d’educació infantil, primària i secundària del país comencem preguntant, i allà on hi hagi pares que ho volen, reformulem els centres amb la comunitat educativa. Adrecem la direcció de centre, el claustre de professors per desplegar el model 100% immersiu. I triem llocs on hi hagi marge per fer escoles immersives amb famílies immigrants i castellanes de parla. Hi ha molta feina a fer però no hi ha cap impediment real per fer-la tret de la manca de voluntat política. Garantim drets als pares que demanin l’escola basada en assegurar la transmissió de la llengua i la cultura. Extirpem el castellà dels passadissos i de les aules i despleguem tots els recursos bàsics de sociolingüística educativa: vetlladors lingüístics al menjador, als sorrals dels patis, a les extraescolars, no convergència lingüística de l’equip professoral ni directiu, aules d’acollida estables 100% en català durant tot el curs amb independència de la procedència dels alumnes, etc.

Quina seria la segona xarxa d’escoles? Bé, l’altra xarxa seria l’actual. La xarxa actual és la de les escoles on s’han imposat dinàmiques bilingües –avui majoria al nostre país. Hi hauria llibertat de pla lingüístic per les direccions i les famílies, sempre que complíssin uns objectius de coneixement del català

Contra el que pretén criticar Duran, la Doble xarxa no és pas una proposta de renúncia i replegament, sinó de conquesta i expansió. Partim de la radical comprensió que el fracàs de l’educació catalana sí que és efectivament un fracàs de model i no, o no només, de deixadesa política. El model actual és un model de replegament, que renuncia als objectius del país, i es conforma en amb un disfuncionament que no generi conflicte. Celebrem que Duran faci referència a La Bressola com a exemple, per a nosaltres també ho és, replicant el seu model volem nosaltres construir la primera veritable xarxa immersiva en català. I poder així treballar en la xarxa actual segons les seves complexitats específiques.

Duran ens diu també que som possibilities, que creiem que “la doble xarxa és l’única opció possible de garantir una certa immersió dins del marc legal espanyol, però, de fet, la sentència del TSJC que estableix el 25 % de castellà interpreta que l’Estatut impedeix qualsevol sistema que separi segons línies o xarxes per raó de llengua.” I ho fa quasi sense adonar-se’n que precisament és ella mateixa que ja argumenta de manera agenollada als possibles moviments d’Espanya. És la mateixa manera d’actuar de la classe política catalana quan intenta avançar-se al que preveuen que faran els tribunals espanyols. Així ens fan creure que s’estalvien el conflicte. Però qui realment se l’estalvia és l’espanyolisme, que és a qui cal obligar sempre a suar les coses als tribunals, i als jutges a posar-les per escrit, a fer errors forçats i no forçats, a jugar-se-la per cada cosa. Mentrestant, anem avançant.

La doble xarxa no és pas una proposta de renúncia i replegament, sinó de conquesta i expansió. Partim de la radical comprensió que el fracàs de l’educació catalana sí que és efectivament un fracàs de model.

Parlem d’un model d’escola catalana constituïda per un conjunt de centres (d’ensenyament obligatori, postobligatori i també de formació professional) preparats amb plans d’entorn pedagògic, projectes lingüístics i professionals educatius plenament catalanitzats. Que tinguin també efectes correlatius en l’ensenyament universitari i en altres espais de lleure i d’educació no formal. La doble xarxa garantiria la presència de l’escola en català a tot el país, mentre es reforçaria una segona xarxa allà on avui ja no hi ha immersió. Només garantint l’existència de la primera xarxa serem capaços d’enfortir la segona. Comencem per aquí i després estenem aquest model a tants centres com sigui possible, és una feina d’anys.

Sabem que l’escola és només un reflex del conjunt de dinàmiques que ens afecten, però sense l’escola no ens en sortirem. Necessitem una proposta pròpia, autocentrada, que sigui propositiva i que no depengui dels límits, sovint autoimposats de l’administració autonòmica. Que garanteixi que les famílies catalanes poden inscriure els seus fills en escoles on l’educació en català està totalment blindada. Que no depengui de correlacions ideològiques o de decisions personals de docents, monitors o directors de centre, abandonats a la seva sort pel Departament d’Educació. Una doble xarxa que treballi per garantir la incorporació a la catalanitat per demostrar que la llengua i la cultura són el principal camí cap a la prosperitat i això passa per garantir que hi ha mecanismes públics per incoporar-s’hi. La llengua és l’espina dorsal que permet que tota altra diversitat s’expressi amb llibertat i possibilitats de futur. Es tracta d’uns coneixements que només l’escola immersiva, una escola d’arrels i futur, garanteix. La nostra proposta orienta la societat catalana a expandir la llengua allà on avui retrocedeix per tal que l’escola torni a ser la columna vertebral que possibiliti la reproducció social, cultural i econòmica de tots els catalans. És urgent caminar cap a la construcció d’aquesta doble xarxa. Una doble xarxa que sigui baula i corretja de transmissió de llengua i de catalanitat, que sigui bastió i resistència i que tingui alhora capacitat d’impregnar-ho tot.