Podcast: Qui pot dir la veritat a Catalunya? Anatomia del periodisme català

Miquel Bonet és un periodista incòmode. L’han fet fora de tot arreu. De RAC1 per dir que els treballadors estan en condicions de semisclavitud. Del Nacional perquè no li paguen. Del Diari de Tarragona per raons que s’endevinen però no s’expliquen. No perquè el seu producte sigui dolent (de fet, és excel·lent) sinó precisament perquè diu coses que no agraden. No juga al joc que volen que jugui. I en un món periodístic català on la supervivència depèn d'”enviar el senyal que en el moment important seràs raonable”, com explica Jordi Graupera al començament de la conversa, Bonet representa tot el que el sistema no pot permetre’s: un columnista que no es deixa domesticar. “El Miquel Bonet és moltes coses, però no és raonable. I potser aquest fet temperamental, aquesta estructura del caràcter, sigui la raó per la qual no han aconseguit domesticar-lo.”

La conversa desgrana la precarització salvatge del periodisme català. Columnistes que cobren entre 20 i 150 euros per peça. Píndoles a RAC1 pagades a 40 euros bruts, obligant-te a fer factura com a autònom i pagar-te tu la Seguretat Social. Mitjans de comunicació fortament subvencionats que mantenen els periodistes en la més ínfima precarietat mentre el poder polític controla discrecionalment l’aixeta dels diners públics.

“Jo crec que hi ha una voluntat real de tenir els columnistes en la més ínfima precarietat”, apunta Graupera. “Ha de ser això, perquè si no, no s’explica”, diu Bonet. La justificació purament capitalista no funciona: els mitjans podrien permetre’s pagar millor si realment fossin empreses independents. Però no ho són. Estan capturats per les subvencions i, per tant, pels interessos polítics de qui les concedeix.

A l’Estat espanyol, en qualsevol conflicte polític, hi ha una opinió acceptable i una altra que és inacceptable. Durant el procés independentista, aquesta frontera es va difuminar temporalment a Catalunya: hi va haver un buit legal d’opinió acceptable. Però l’han anat pacificant, i ara tornem a la normalitat: opinió acceptable i opinió inacceptable. I Miquel Bonet és dels inacceptables. “Jo de seguida sempre he estat a la taula dels inacceptables. Potser per això mai no he tingut aquell recorregut en mitjans que d’altres sí que han tingut.”

Però darrere d’aquesta precarietat econòmica hi ha una precarietat més profunda: la moral. Els socialistes estan retallant les aixetes de la cultura catalana “d’una manera discreta, a diferència del que va fer Vox al País Valencià”. No es fa amb actitud torera per marcar-se un punt, sinó per ofegar el sector. A TV3 hi ha “un procés d’espanyolització bastant radical i de degradació de la televisió”: la feblesa de Junts i Esquerra ha donat via lliure als socialistes per fer el seu projecte d’eliminar la crosta.

“A Catalunya el marge és estratíssim. No hi ha marge. I t’obliga a acceptar la mort de la teva comunitat humana.”

Miquel Bonet no és un periodista amb credencial. No té carnet del Col·legi de Periodistes perquè no va estudiar periodisme. És un intrús. I els intrusos sempre són mal vistos, especialment en un món tan corporatiu. Però precisament aquesta condició d’intrús li ha permès veure amb claredat el que passa. No ha tingut mai una columna lliure on escriure del que vulgui. Sempre li han dit el tema. Sempre ha estat la cirereta del pastís, l’afegit qualitatiu que dóna prestigi però que és prescindible quan convé.

Ara publica una nova novel·la, Fricandó Nation, que sortirà al febrer. Ja va escriure El dia de l’escòrpora, una novel·la profètica sobre la decadència del procés abans que existís el procés. I ha publicat Periodisme de contacte, un llibre que és moltes coses alhora: articles, reportatges, construcció d’un món, una sensibilitat particular i brillant. “Linguísticament és una joia”, diu Jordi Graupera.

Malgrat tot, Bonet no s’ha amargat. “Jo vaig entrar en aquest món per passar-m’ho bé, bàsicament. I m’ho he passat molt bé, la veritat. Amb això estic content i això és una mica el resum dels anys aquests que m’ho he passat bé fent periodisme.” Aquesta és potser la lliçó més important: entrar a fer una cosa per romanticisme, sabent que no te n’anirà bé, però fent-ho igualment perquè és el que cal fer.

Una conversa imprescindible sobre com funciona realment el periodisme català, la precarització dels columnistes, la captura dels mitjans pel poder polític, i per què Catalunya és un país en guerra on només dispara un bàndol. Conduïda per Jordi Graupera, president d’Alhora.

Escolta’l a iVooX:

Escolta’l a Spotify:

Escolta’l a Apple Podcasts:

Mira’l a YouTube:

Escolta’l a Buzzsprout: