La demografia importa però la solució no la portarà l’extrema dreta

(Una resposta matriòtica a la crisi de natalitat)

Tinc 31 anys. Com moltes de les meves amigues i amics de la mateixa quinta, sóc conscient que l’hora de tenir fills ha arribat. Més enllà de ser un dilema personal, la decisió de parir i criar fills que afronta la meva generació afecta el futur del país a tots nivells. Què ens ofereix, la política, als que ens trobem en aquesta situació? Com ens ajuda (o no) a fer el cop de cap i decidir fer créixer les nostres famílies?

El discurs més destil·lat, de moment, és el de l’extrema dreta i la dreta populista a banda i banda de l’Atlàntic. Per a aquests sectors, la causa principal del declivi de la natalitat a Occident és que les dones han deixat de tenir en la maternitat la raó central (única) de la seva existència. La solució, ens diuen, és igualment fàcil: represtigiar una feminitat centrada en la cura dels fills i el marit per tal que la taxa de natalitat remunti.

Aquests discursos s’ha reencarnat en fenòmens tan fascinants com les tradwives americanes, empresàries que viuen de fer vídeos en què simulen ser dones tradicionals dels anys 60. Propugnen un estil de vida orientat a l’engendrament de tants fills com sigui possible, basat en la retirada de les dones del mercat laboral. Aquestes maneres de fer histriòniques que produeixen amb una gràcia especial els americans (i americanes!) conservadors, generen entre riure, escàndol i desdeny en entorns que van des del liberalisme fins al comunisme militant. També inclouen una realitat que mai no ens diuen en veu alta, i que no fa riure gens: en el món contemporani, aquest retorn de les dones a la cuina només es pot fer amb violència.

De moment, sembla que l’única alternativa al pronatalisme d’arrel americana que s’ha fet un lloc en l’opinió pública sigui la negació del problema. Des de l’esquerra (entesa en un sentit ampli) ens diuen que no passa absolutament res que les generacions nascudes a partir dels 70 tinguem poquíssims fills. És més, hi ha qui defensa que és una cosa boníssima per combatre la crisi climàtica i apuntalar les llibertats de les dones.

Propugnen un estil de vida orientat a l’engendrament de tants fills com sigui possible, basat en la retirada de les dones del mercat laboral. Aquestes maneres de fer histriòniques que produeixen amb una gràcia especial els americans (i americanes!) conservadors, generen entre riure, escàndol i desdeny en entorns que van des del liberalisme fins al comunisme militant.

Davant d’aquesta situació, correm el risc de cometre el mateix error que amb la immigració: que la dreta més anti-liberal, fanàtica i masclista tingui via lliure per crear pseudo-arguments, manipulacions barroeres, simplificacions virals i influir en la cultura sense cap mena de resistència seriosa. Que ens tornin a guanyar per golejada comunicativa per incompareixença nostra.

Hi ha una altra manera d’encarar el problema. Una manera que és millor, per més fèrtil i més certa que cap dels dos extrems entre els quals ens volen tenir atrapats.

En el món contemporani, aquest retorn de les dones a la cuina només es pot fer amb violència.

Per què la caiguda de natalitat és un problema?

Comencem plantejant la crisi de natalitat en els nostres termes. La primera pregunta, que és legítima, és si realment és un problema. La resposta ha de ser un sí decidit, pels motius següents:

• La gent jove, en general i per llei de vida, contribueix a la renovació cultural, política i econòmica de la societat mitjançant la innovació. Aquesta innovació es tradueix en invencions que generen creixement econòmic i noves maneres d’afrontar problemes socials i polítics. Una societat cada cop més envellida corre el risc de perdre dinamisme econòmic i intel·lectual.
• Una població envellida té problemes per mantenir l’estat del benestar. A Catalunya, la ràtio de gent de més de 65 anys per cada 100 persones d’entre 15 i 64 anys (aproximadament, per tant, de jubilats per no jubilats) no ha parat de créixer des dels anys 70. Ha passat de 16 el 1975 a 29,3 el 2024. Pràcticament el doble. Això vol dir que proporcionalment, hi ha molta més gent que rep una pensió per les mateixes persones en edat de treballar. Aquesta transformació s’ha produït malgrat l’arribada de moltíssimes persones joves vingudes de fora. El problema no és només una qüestió de més pensions. És també una qüestió de més pressió sobre el sistema de salut, i de tenir menys gent generant riquesa i, per tant, pagant impostos per la seva feina i el capital generat.
• En el cas català, la baixa natalitat de les famílies catalanoparlants suposa un repte afegit per la llengua catalana i ho hem de dir ben clar. Encara que no és l’únic, la transmissió intergeneracional és un dels mecanismes més efectius de manteniment i creixement de les llengües. A Catalunya, el 81,9% dels residents amb un avi catalanoparlant, com a mínim, i el 92% dels que tenen tres o quatre avis catalanoparlants, són parlants habituals de català. Les Balears presenten dades similars, i el País Valencià més baixes però per sobre del 60 i el 75% respectivament. Si deixem de tenir fills, perdem una de les maneres més sòlides de garantir el futur de la llengua. Els immigrants ens hi han d’ajudar, està clar. El català es pot i s’ha d’aprendre siguis d’on siguis i vinguis d’on vinguis. Però només té sentit aprendre’l si arribes a un lloc on es parla d’entrada perquè hi ha un gruix prou significatiu de gent que el té com a llengua materna. I aquest gruix ha de ser alimentat principalment per fills de catalanoparlants. Tenir fills catalanoparlants és la millor garantia d’integració i incorporació de la diversitat i l’enriquiment cultural a la catalanitat.
• De la mateixa manera que la llengua en bona part s’hereta, la ideologia dels fills acostuma a assemblar-se força a la dels pares. El Financial Times fa poc va presentar un petit estudi que mostrava com, als Estats Units i a Europa, la taxa de fecunditat de la gent d’ideologia conservadora ha caigut molt menys dramàticament que la dels progressistes des del 1980, amb una diferència entre els dos grups cada cop més pronunciada. El resultat és que ja a hores d’ara, la diferència del nombre de fills entre famílies conservadores i famílies progressistes està afectant els resultats electorals i l’opinió pública. De fet, el discurs del decreixement poblacional pot ser un tret al peu del progressisme no només electoralment, sinó a l’hora d’abordar les crisis al centre de les seves polítiques. Un exemple el trobem en la lluita contra el canvi climàtic. Des del progressisme es defensen sovint tesis a favor del decreixement poblacional, argumentant que menys població equivaldrà a menys emissions de gasos hivernacle. Les dades més recents, però, apunten en una altra direcció: a Occident, des de mitjans dels 2000, les emissions han anat baixant progressivament malgrat el creixement poblacional, gràcies a l’expansió de les energies renovables. Societats amb més gent jove tenen més predisposició a canviar d’hàbits i adoptar noves tecnologies, i més capacitat d’innovació. Per tant podríem argumentar que per combatre crisis com la climàtica ens calen més fills, no menys.
• Lligat amb els dos punts anteriors: la nostra sensibilitat nacional, ideològica, estètica, i de la mena que vulgueu, és fruit de generacions. En certa manera, es pot dir que tenim una certa responsabilitat de transmetra-la a la següent generació. No és del tot nostra: és una herència que hem de millorar i refinar, i lliurar-la endavant. Això es pot fer de moltes maneres que no són tenir fills, però tenir fills és una manera efectiva i senzilla de fer-ho.
• Una societat sense infants perd humanitat. Ser nen és una de les maneres de ser humà al món, una manera que té el canvi, el descobriment, la vulnerabilitat, el joc i el desenvolupament de la consciència al centre. Sense nens a prop, els adults correm el risc de desaprendre aspectes fonamentals de la nostra existència, condemnant-la així a ser menys humana.

Ja a hores d’ara, la diferència del nombre de fills entre famílies conservadores i famílies progressistes està afectant els resultats electorals i l’opinió pública.

Així doncs, la caiguda en picat de la natalitat és un problema polític, econòmic, cultural, filosòfic i nacional.

Quines característiques té la crisi de natalitat?

Primer de tot, cal tenir present que la caiguda de la natalitat no és un fenomen exclusivament occidental, al contrari. De fet, les caigudes més accelerades s’han produït a l’Àsia, que de mitjana a tot el continent ha passat d’aproximadament 6 fills per dona pels volts del 1975, a molt poc més de 2 el 2025. Sud-Amèrica presenta una tendència molt semblant. El top 5 de països amb una taxa de natalitat més baixa el 2023 va ser: Corea del Sud, Puerto Rico, Singapur, Ucraïna i la Xina, amb taxes d’1 o menys fills per dona. L’únic continent que es preveu que estarà per sobre de la taxa de reemplaçament (2,1 fills per dona) més enllà del 2050 és l’Àfrica, que igualment presenta una forta davallada. Per tant, la crisi no és cosa d’Occident, sinó que el que és realment remarcable és que les dones tenen cada cop menys fills a tot arreu.

Un altre punt important és que hi ha una clara correlació negativa entre la riquesa dels països (mesurada en termes de PIB per càpita, per exemple) i la taxa de natalitat. Això no només es dona a escala nacional, sinó també dins de cada estat: com més puja el nivell econòmic dels individus, menys fills tenen. On es veu molt clarament és en la gent que emigra a països rics: encara que vinguin de països amb taxes de natalitat altíssimes, ràpidament s’adapten al país d’arribada i acaben tenint taxes similars a la població autòctona. En definitiva, com més prosperitat econòmica, menys fills.

Cal tenir present que la caiguda de la natalitat no és un fenomen exclusivament occidental, al contrari. De fet, les caigudes més accelerades s’han produït a l’Àsia, que de mitjana a tot el continent ha passat d’aproximadament 6 fills per dona pels volts del 1975, a molt poc més de 2 el 2025.

Aquesta tendència, que podria semblar contraintuïtiva, en realitat apunta a una transformació social i cultural del que vol dir tenir fills. Durant segles, la mortalitat infantil era tan elevada que tenir molts fills era l’única manera d’assegurar-se que alguns arribarien a l’edat adulta. Això era important en societats predominantment agràries, on es necessitaven moltes mans. La industrialització, almenys al principi, no canvia els hàbits de les famílies pobres, perquè més fills volia dir més sous.

Però amb la prohibició del treball infantil i la introducció de l’ensenyament obligatori, les coses comencen a canviar. Els nens deixen de ser éssers productius i passen a ser éssers a qui cal educar. De sobte, les criatures es converteixen en el llegat més preuat dels seus progenitors, en una projecció de les seves ambicions socials i econòmiques, però també de la seva talla moral i de la seva capacitat d’estimar. Aquestes expectatives no han parat de créixer i és normal que el pes emocional i econòmic de criar els fills sigui ara més gran que no ho era fa pocs segles. És igualment lògic que en tinguem només un o dos, si en tenim.

La recerca acadèmica apunta a una gran diversitat de causes, sovint correlacionades, que expliquen aquest canvi tan brusc i tan generalitzat de la fertilitat humana. Hi ha estudis que intenten establir l’impacte de la incorporació de la dona al mercat laboral industrial i post-industrial, d’altres que intenten determinar fins a quin punt el rebuig dels homes de participar és activament en les tasques domèstiques i de cura dels fills impacta negativament tant la fertilitat com la incorporació de les dones al mercat laboral.

Finalment, hi ha recerca, com la de l’Alice Evans, que apunta que la caiguda de la natalitat arreu del món podria ser el símptoma d’una crisi de solitud que afecta sobretot les generacions més joves. Evans ha trobat evidències que la gent jove cada cop s’emparella menys, i ho atribueix a dos fenòmens: d’una banda, el canvi de mentalitat de les dones (arreu del món) respecte al matrimoni. Moltes dones ja no consideren que casar-se sigui un requisit indispensable per seguir sent acceptades socialment, i prefereixen viure soles que mal acompanyades. D’altra banda, l’arribada i l’èxit espaterrant de l’entreteniment digital ha reduït molt els espais físics de socialització entre els més joves, que acostumen a ser més propicis per trobar parella. Per bé que la davallada d’emparellaments no ho explica tot, és important incloure-la a l’equació.

En resum, per molt que ens diguin que el que ara està de moda i funciona és explicar les coses com si tots plegats anéssim a parvulari, la realitat és tossuda, és a dir, diversa i complexa, i demana un mínim de rigor per entendre-la.

Els nens deixen de ser éssers productius i passen a ser éssers a qui cal educar. De sobte, les criatures es converteixen en el llegat més preuat dels seus progenitors.

Solucions: mesures econòmiques, sí, però no només

La complexitat del problema ens ha de fer defugir, doncs, solucions que només n’abordin una dimensió. No té tan sols a veure amb el fet que fem i deixem de fer les dones, o si rebem un xec nadó de 500€, sinó amb com socialment afrontem el problema. Davant de les greus conseqüències que té tot plegat pel país, el primer que hem de fer és plantejar la crisi de natalitat com una doble qüestió de responsabilitat i de drets col·lectius.

El repte és gran perquè la recerca acadèmica una vegada i una altra ens indica que els incentius econòmics (ja siguin directes o mitjançant la fiscalitat) no acaben de funcionar. Fins i tot els països amb els millors estats del benestar del món, com Suècia, estan patint les mateixes tendències i no hi ha cap garantia que aplicant mesures similars, sense d’altres, la situació es reverteixi (per saber-ne més, vegeu l’Ensems amb la Mariona Lozano.

El punt de partida de tota política de natalitat que es faci a Catalunya ha de ser el següent: tothom que vulgui tenir fills n’ha de poder tenir, i als que estiguin dubtant se’ls han de donar totes les facilitats perquè facin un cop de cap. Sabem que, sovint, els dubtes i l’ajornament de la decisió tenen a veure amb la inestabilitat laboral, que s’allarga fins més enllà dels 30, l’habitatge a preus prohibitius a moltes viles i ciutats de Catalunya i la dificultat logística per conciliar, causades en part per una xarxa de transport deficitària. S’han de combinar ajudes econòmiques per a la concepció i criança, amb polítiques d’habitatge, una millora substancial de les infrastructures de transport del país, polítiques que millorin l’estabilitat laboral, intervencions per garantir una bona educació dels fills, la creació d’espais de socialització per la gent jove i la promoció de discursos positius entorn de la criança que defugin una visió retrògrada (i completament estèril en una societat com la nostra) del rol de les mares.

La política catalana ha de treballar en tots els plans (econòmic, laboral, cultural, etc.) perquè sigui molt més clar que ara que una vida amb fills és, materialment i espiritualment, igual o millor que una vida sense. En cap cas pitjor. Només així tenim alguna opció de revertir la situació, encara que sigui de mica en mica.

Des d’Alhora, creiem que hi ha maneres de pensar en el problema de la baixa natalitat sense haver de renunciar a la llibertat individual, la igualtat de gènere i la defensa dels drets LGBTQ. I de manera nacionalment autocentrada. Aquesta sensibilitat és la que posa les necessitats i les experiències reals de les dones del país i del món al centre. La idea que les dones han oblidat qui són i han de tornar a viure com ho feien les seves àvies, besàvies i rebesàvies (tireu tan enrere com vulgueu), és una fantasia autoritària, absurda i inútil, que sorgeix de la profunda inseguretat d’alguns homes, i de les ganes ferotges de molts homes i força dones de distreure’ns amb lluites culturals importades.

La política catalana ha de treballar en tots els plans (econòmic, laboral, cultural, etc.) perquè sigui molt més clar que ara que una vida amb fills és, materialment i espiritualment, igual o millor que una vida sense.

Solucionar la crisi de natalitat, ni que sigui una mica, és fonamental, però no serà fàcil. I cal afrontar-la des del realisme i des de la comprensió profunda de la mena de vides que les dones tenen, volen i poden tenir. Entendre això en el context de Catalunya és el que ens pot fer sortir d’aquest cul-de-sac. Ras i curt: el matriotisme és la resposta.