Esquerra i l’ambició nacional

Les dades més recents de què disposem indiquen que, en unes eventuals eleccions al Parlament, el nombre de diputats d’Aliança Catalana es multiplicaria gairebé per deu, fins al punt que el partit es disputaria el lideratge polític de l’independentisme amb Junts i Esquerra. Davant d’això, les formacions encapçalades per Puigdemont i Junqueras han començat a posar fil a l’agulla per no perdre l’hegemonia del seu lideratge.

Pel que fa a Junts, la reacció a les enquestes s’ha traduït en una mena d’enduriment del seu discurs sobre la immigració. En aquesta línia, els juntaires i els socialistes van proposar una llei d’immigració al Congrés de Madrid —finalment rebutjada— que preveia delegar algunes competències en aquesta matèria a la Generalitat. A més, la setmana passada alguns batlles de Junts es van reunir amb Puigdemont per començar a preparar les municipals de 2027. Sembla que, dins del partit, hi ha un cert clam per a modular la posició en els temes més calents i acostar-se a postulats similars als d’Aliança. Era previsible que un partit que els darrers anys ha mostrat cops de timó per oportunisme i no per principis, ara també faria aquest gir. És també el que ha fet la majoria del centre-dreta europeu i el resultat és visible: la gent prefereix l’original a la còpia i l’extrema dreta se’ls menja. Tanmateix, és més interessant analitzar la manera com Esquerra mirarà d’afrontar aquesta crisi de l’status quo.

Oriol Junqueras va anunciar la intenció de presentar-se a les properes eleccions a un acte anomenat Una nova ambició nacional. La sobrietat de la posada en escena –un petit escenari en forma de semicercle, sense faristol i governat tan sols per una senyera i una estelada– va contrastar amb la gravetat del seu propòsit. Parafrasejant-lo, Junqueras pensa que el contracte social ha caducat i que, en conseqüència, convé cercar-ne un de nou per a poder imaginar la Catalunya dels propers vuitanta anys.

Mai no he acabat d’entendre com coi és possible que després de tants anys del referèndum i de l’incompliment de la promesa d’implementar-ne el resultat, no hi hagi hagut un procés de fiscalització interna ni a Junts ni a Esquerra. El projecte d’Alhora neix, entre d’altres raons, justament com a resposta a aquesta manca de cultura democràtica que hi ha a la vida política de casa nostra.

Això no obstant, la presentació de Junqueras és la primera vegada en què la capitulació d’Esquerra –o, si em perdoneu la indulgència, de la seva cúpula– davant del principi d’autodeterminació i l’ideal d’independència del Principat es manifesta de manera transparent i explícita. Tot i que l’agenda de l’administració Aragonès i els diversos pactes amb els socialistes ja suggerien que hi havia una certa pretensió de revisitar el pujolisme, el programa del líder republicà defuig la mera consideració d’aspirar a una Catalunya més lliure i sobirana, i aquesta renúncia té efectes en totes les altres polítiques que diu tenir al pap.

De fet, i mirat en retrospectiva, no entenc com no hi vaig caure en llegir el títol de la ponència. ¿En quina mesura necessita Catalunya una nova ambició nacional? O, des d’una altra perspectiva, ¿què ho fa que el líder d’un partit independentista pensi que, ateses les circumstàncies, hi hagi una aspiració més convenient per a Catalunya que no sigui la de desfer-se del jou espanyol?

La pompositat de les seves paraules, però, mirava de dissimular, d’una banda, un discurs clarament poc sofisticat —Junqueras sembla un home sol, sense ningú al seu voltant que pensi i l’ajudi a pensar i això es nota en el seu discurs cada cop més buit i cada cop més depenent de la seva retòrica de professor que explica anècdotes per entretenir els estudiants— i, de l’altra, la renúncia explícita a les aspiracions nacionals. El contracte social de la Catalunya que Junqueras vol erigir per preparar l’entrada al segle XXII es fonamenta, en essència, en el reclam d’un nou sistema de finançament i en el traspàs de Rodalies.

Durant l’hora escassa que va durar el discurs, no hi hagué ni una sola al·lusió a l’autodeterminació. Cap ni una. I l’única vegada que invocà l’independentisme fou per apel·lar a la necessitat de ser més forts davant d’aquests reclams, perquè, és clar, ¿quin independentista renunciaria a disposar de les màximes eines d’autogovern? A més, tampoc no va esmentar l’estat del català ni el paper crucial que haurà de jugar per a teixir una societat cohesionada.

L’autodeterminació és l’única força que pot motivar el compromís recíproc entre els catalans i les nostres institucions. No hi haurà contracte social a Catalunya en la mesura que no hi hagi una defensa qualsevol cost de la idea que els catalans son els únics que tenim legitimitat per a decidir el destí de la nostra nació.

Rebutjar això implica la possibilitat que hi hagi bones raons per a confiar que les nostres institucions vetllaran per l’interès general dels catalans amb independència de la seva posició envers l’autodeterminació catalana. Això ja no és raonable. Potser ho era en el context en què l’Unió Catalanista redactà les Bases de Manresa, en el de la constitució de la Mancomunitat o, fins i tot, en el de la restauració de la democràcia espanyola l’any 1978. Però, ara, hi ha algun català que dubti que renunciar a l’autodeterminació equival a renunciar a tota ambició nacional i acceptar una submissió degradant i decadent? Fins i tot els contraris a l’autodeterminació ho saben.

Repetim-ho, curta i al peu: la resposta autoritària d’Espanya a les peticions d’exercir els nostres drets nacionals han fet palès –aquesta vegada en el marc d’una democràcia homologable a la resta del món lliure– que els interessos dels catalans només podran ser perseguits en la mesura que no afectin els interessos dels castellans. El progrés d’Espanya no és la suma del progrés de les seves parts. Per això és ridícul pensar que encara hi ha marge per a negociar, per exemple, un nou pacte de finançament.

Tot i que hem hagut de fer un dol llarg després del referèndum, a partir d’ara observarem que l’instint polític dels catalans convergeix cap a la idea que l’única justificació per a fiar-se de les nostres institucions és la protecció a tota ultrança del nostre dret a l’autodeterminació. Més enllà d’això, només hi ha el desert d’Espanya, i el junquerisme és cada vegada menys distingible del PSC. De fet, totes les opcions polítiques representades al Parlament són avui gairebé indistingible dels seus equivalents espanyols, entre tots han esborrat l’eix nacional, que vol dir l’ambició nacional, vella i nova.