Immigració sense hipocresies

De deportar-los a necessitar-los: Trump ja admet i a Catalunya alguns encara neguen.

El New York Times va revelar fa unes setmanes que, el juny passat, Tatum King —un alt càrrec de l’ICE, l’agència federal dels Estats Units que vetlla per a combatre el crim transnacional i la immigració il·legal— va enviar un correu als seus subordinats per tal que relaxessin la persecució d’immigrants il·legals que treballen a l’àmbit de l’agricultura i la restauració.

Al cap de poques hores, Donald Trump va confirmar-ne el contingut de la filtració tant a les xarxes socials com a una roda de premsa a la Casa Blanca. Tot i que l’explicació que en va donar a la Casa Blanca era simplement de caràcter, diguem-ne, moral, a Truth va confirmar que el canvi de parer es deu al fet que no hi ha una massa de treballadors prou grossa per a substituir-los.

Ha quedat palès que Trump és un hipòcrita atès que sembla que la mena de mesures executives que impulsarà no estaran d’acord amb el discurs sobre immigració que ha patrocinat fins ara. Part de la seva estratègia ha consistit a explotar tant com ha pogut certes conseqüències indesitjables de la immigració —com ara l’augment de la criminalitat o la manca d’integració— amb l’objectiu de remoure els instints més baixos dels seus electors. En aquest conte, ell és l’heroi que ens salva de la invasió dels bàrbars.

Aquesta és exactament la mateixa estratègia que l’extrema dreta europea mira de replicar. No hi ha cap mena de sofisticació, tot és instint. No hi ha cap teoria que miri de donar compte de quin és el rol de la immigració en les economies modernes, quines internalitats positives té i quines polítiques hauríem de fomentar per a adreçar-ne les internalitats negatives. Per a ells, els immigrants son carn de canó de qui en podem dir qualsevol bestiesa en la mesura que ens faci allunyar la por. Tanmateix, el problema de no considerar la immigració com un fenomen més complex és que a la campanya demanaràs deportar 2 milions de persones —tal com va dir en Jordi Aragonès, ideòleg d’Aliança Catalana— i al despatx oval gairebé imploraràs que es quedin.

Trump és un hipòcrita: demana deportacions massives en campanya i després implora que es quedin des del despatx oval.

Quina part de veritat, però, amaga l’estridència i el teatre de Trump? Hi ha una idea liberal sobre la integració segons la qual els únics requisits que podem exigir als immigrants és que desenvolupin els seus projectes vitals de tal manera que no interfereixin amb el desenvolupament dels projectes vitals dels altres. Aquesta idea mínima d’integració implica la possibilitat que es constitueixin comunitats culturals que visquin al marge l’una de l’altra.

El període post-atemptat de la Rambla de Barcelona ens convida a preguntar-nos si els requeriments liberals son potser insuficients. Tot i que després de vuit anys ja no és un tema tan tabú, tan sols cal tenir una conversa amb algun veí del Ripollès per a adonar-se que el xoc emocional que han viscut els veïns de la comarca on neix el Freser no era una mera reacció davant d’una forma de violència cruel i transparent, sinó que fou una autèntica epifania política.

Per suposat aquesta revelació no és nova. Dècades d’immigració espanyola han fet que hi hagi barris i ciutats senceres en què en el millor dels casos la manca d’integració —en un sentit més fort del terme— s’hagi traduït en una deslleialtat envers les institucions catalanes, des de la seva llengua, la seva història fins a les seus de la sobirania municipal i nacional. Que les zones on, per exemple, la participació política és significativament inferior que la mitjana del país siguin justament les zones on hi ha menys representació de partits catalans o on es parla menys català, no és casualitat.

Potser els requisits liberals d’integració són insuficients. (…) La integració mínima liberal permet comunitats culturals que viuen al marge les unes de les altres.

D’una banda, l’extrema dreta explota la necessitat de superar la noció liberal d’integració. Mentre no tinguem una idea més sofisticada de què significa pertànyer a la comunitat nacional catalana, mentre no hi hagi prou consens sobre quines relacions comunitàries hauríem d’esperar que s’esdevinguessin entre els immigrants i els ciutadans, l’extrema dreta continuarà arbitrant aquest buit. És per això que és tan important discutir-hi i obligar-los a explicar-se.

De l’altra, l’esquerra és l’ase de Buridan. El gir conservador es deu, entre d’altres coses, al fet que no poden preservar alhora la idea que el seu projecte és d’arrel internacionalista i que un discurs d’immigració post-liberal exigeix l’existència de fronteres ben delimitades, una defensa de la jurisdicció nacional. L’esquerra s’ha de reconciliar amb el fet que el nacionalisme és la eina més inclusiva de què disposem per tal de construir comunitats polítiques.

Mentre no tinguem una idea clara de què vol dir formar part de la comunitat nacional catalana, l’extrema dreta continuarà arbitrant aquest buit.

Els propers anys son crucials per a Catalunya. Els Estats Units poden permetre’s el luxe de ser més frívols que nosaltres, perquè disposen de sobirania completa. En el cas català la frivolitat pot ser la condemna de la nostra nació. Això no vol dir només que el que hi ha en joc siguin els elements més cosmètics d’una comunitat cultural, sinó tot el sistema de lleialtats que ens permet d’identificar els nostres veïns com a germans, com a membres d’una sola comunitat política. El que hi juguem és l’ordre social.

Hi ha dos grans paquets de mesures que poden contribuir a la recerca de l’establiment d’una nova noció d’integració més adaptada a les necessitats del món modern: les polítiques de transparència i les de catalanització. Hi ha manca de transparència en diversos àmbits de l’arena pública. Permeteu-me descriure’n dos.

La primera gran absència al debat públic concerneix l’explicació del rol de les onades migratòries que hi ha des del final de la dècada dels noranta. Convé entendre que el preu a pagar de tenir accés a l’educació superior generalitzada és que les feines que no requereixen qualificació tenen una demanda tal que l’oferta de treballadors que permet satisfer-la és cada vegada més petita. Tenim un model econòmic massa depenent d’indústries amb poc valor afegit, a saber, el turístic i el càrnic. La immigració respon a aquest problema de demanda. Evidentment, necessitem transformar el nostre model econòmic cap a un model fonamentat en la recerca i la innovació, però la transició és lenta i el país continua rodant.

Els EUA es poden permetre la frivolitat. Catalunya, no. (…) El que hi juguem no és només la llengua, sinó tot un sistema de lleialtats que defineix l’ordre social.

Més enllà d’això, m’interessa sobretot el fet que les dinàmiques de natalitat que hi ha des de mitjan s. XX fan brollar una tensió difícil de resoldre. O bé acceptem que l’estat del benestar és una institució que hem de protegir a qualsevol preu i, per tant, en la mesura que demana un sistema d’impostos redistributiu, hem d’estar disposats a rebre immigració; o bé no estem disposats a rebre immigració i, per tant, cal retallar el rol assistencial de l’estat en matèria de sanitat, pensions o educació. Potser la solució d’aquesta tensió passa per acceptar absolutament una de les dues branques de l’arbre, o potser consisteix en un híbrid de totes dues coses. Això ara no importa. El que importa és que els fenòmens migratoris moderns entren en el marc d’aquest problema. Tal com hem dit, però, convé tenir present que la immigració —o aquesta mena d’immigració— només és una solució curtplacista per tal que el país continuï rutllant. El fons del problema és la precarietat del nostre model econòmic.

La segona gran absència concerneix la manca de dades. És inexplicable que hi hagi tantes poques dades publicades i actualitzades regularment sobre fluxos migratoris, aspectes socioeconòmics, culturals, delinqüencials, o sobre ajudes, i que a més tinguin tanta poca granularitat com per poder enllaçar les unes amb les altres. Convido els lectors d’aquest article a visitar la pàgina web de l’Oficina federal d’estadística de Suïssa. Només un bon portal de dades permetria acceptar o rebutjar fàcilment els prejudicis més habituals.

La immigració actual és una solució curtplacista per mantenir un model econòmic precari. (…) La manca de mà d’obra no qualificada és el preu d’una educació superior generalitzada.

El segon gran paquet de mesures son les polítiques de catalanització. La catalanització entesa exclusivament com l’adopció dels elements més estètics de la nostra cultura, com ara la llengua, pot no ser l’única condició que hauríem d’afegir per tal de tenir una idea més adequada als nostres temps. Convé entendre la catalanització com a aquell mecanisme en virtut del qual els immigrants ens vegin com a gent amb qui poder teixir relacions de germanor, comerciar-hi, casar-s’hi, debatre-hi, ballar-hi sardanes i enfadar-s’hi sense entendre-ho com un senyal de deslleialtat. I viceversa. Confiar en la paraula d’algú és el final d’una suma de relacions i sobreentesos.

La doble xarxa escolar, per exemple, és la mena de mesura virtuosa que permetrà a mig termini recuperar el prestigi de pertànyer a la comunitat nacional catalana. Encara que d’entrada pugui semblar paradoxal, impulsar un conjunt d’escoles on s’usi el català no només com a llengua vehicular dintre de les aules, sinó també als patis i als menjadors, farà que eventualment la immigració prefereixi portar de manera voluntària la seva mainada a aquests centres, atès que esdevindran un gran mecanisme d’ascensor social i d’arrelament.

Convé entendre la catalanització com a aquell mecanisme en virtut del qual els immigrants ens vegin com a gent amb qui poder teixir relacions de germanor, comerciar-hi, casar-s’hi, debatre-hi, ballar-hi sardanes i enfadar-s’hi sense entendre-ho com un senyal de deslleialtat. I viceversa.

La cooperació dels municipis també serà clau per a garantir l’èxit de polítiques catalanitzadores. És per això que a Alhora hem enfocat tota la nostra estratègia a preparar les eleccions municipals de 2027. Penseu, per exemple, en com d’important és tenir un pla municipal d’habitatge que permeti el repartiment de la immigració arreu d’una ciutat via habitatge social amb l’objectiu d’evitar la guetificació. O que hi hagi habitatge de lloguer públic per a diversos nivells de renda, de manera que l’impacte sobre la crisi d’habitatge es faci de manera repartida en diversos estrats socials, barris, gents. Així, evitem barriades d’immigrants, concebudes com a colònies, evitem subvencionar amb pisos la mà d’obra de poca qualificació a qui l’empresariat no paga prou per tenir pisos míninament dignes, creem ascensors socials en totes les capes de la societat. La col·laboració dels Ajuntament és crucial.