Podcast: Si cau Alacant, cau el país: el català al sud és la nostra batalla

Alacant és la línia vermella. El PP i Vox volen convertir la segona ciutat més gran dels Països Catalans en una excepció castellanòfona dins del País Valencià. L’estratègia és diabòlica i transparent a la vegada: iniciar un efecte dòmino que comenci pel sud i vagi pujant fins arribar a València. “Si és Alacant, la propera vegada podrà ser Elx, però no trigarà molt de temps a ser la ciutat de València”, adverteix Josep Enric Escribano, president d’El Tempir d’Elx. “Si cauen les ciutats principals, nosaltres som el futur del que vosaltres a Catalunya esteu veient ara.”

La consulta educativa del conseller José Antonio Rovira, però, va sortir malament per a l’espanyolisme. Contra tot pronòstic, un 20% dels alacantins van demanar ensenyament en valencià. El resultat molesta perquè demostra que “hi ha més país del que sembla”, com explica Marinela Garcia Sampere, catedràtica de Filologia Catalana a la Universitat d’Alacant. La resposta del PP i Vox ha estat intentar manipular els règims de predomini lingüístic: si aconsegueixes desplaçar Alacant al predomini lingüístic castellà, aconsegueixes que no es pugui ensenyar valencià a l’escola, encara que els pares ho demanin.

Els règims de predomini lingüístic, aprovats el 1983, ja són discriminatoris d’entrada. “Les zones de predomini lingüístic castellà són monolingües. Les de predomini lingüístic valencià són bilingües amb el valencià subordinat al castellà. És un etnocidi”, explica Jordi Graupera, president d’Alhora, el podcast. Mentre el castellà té drets individuals a tot l’Estat, el valencià només té drets territorials en zones específiques, i encara així se subordinen al castellà. Com diu Graupera, és un disseny que ningú pot fer creure que no sap que promou la desaparició de les llengües diferents del castellà.

La violència d’aquesta substitució lingüística no és nova. Garcia Sampere recorda que “a finals del dinou, encara més de la meitat de la població francesa no parlava francès” i que “tota la violència que s’ha hagut de fer per fer-li creure a la gent que la seva llengua era de gent menys intel·ligent o menys culta ha estat molt gran. I som fills d’aquesta violència.” Una violència que es manifesta en gestos quotidians: la sensació que parlar valencià és de gent amb menys cultura o ser maleducat, o de no parlar-lo bé.

Però la realitat d’Alacant és més complexa del que sembla des de fora. “Sí que es parla valencià, sí que es parla més del que pensem”, explica Garcia Sampere. “Tu vas al mercat i et trobes les persones a les quals compres cada dia que parlen valencià.” El problema és que “com moltes coses en la societat actual, l’excés de comunicació i l’excés de mitjans encobreixen la vida quotidiana”. La ciutat no és la frontera terrible que alguns imaginen, però sí que viu en un “permanent estat de discriminació” que s’ha normalitzat durant dècades.

L’esquerra valenciana també té responsabilitats en aquesta situació. El Botànic va aprovar “una llei de plurilingüisme que és nefasta”, segons Escribano. “Són els percentatges de Ciudadanos per Catalunya aplicats d’una altra manera al País Valencià.” Una esquerra que va gestionar la misèria sense fer la política lingüística valenta que tocava, obrint el camí al que vindria després. “No s’havia fet una política lingüística valenta que haguera pogut fer front als vint anys de govern del Partit Popular.”

La batalla d’Alacant no és només alacantina. És de tot el país perquè Alacant i Elx juntes tenen quasi tanta població com tota la província de Castelló, i l’eix Alacant-Elx representa un dels dos grans pols demogràfics del País Valencià amb València. “Si no comptem amb compte tota la conurbació, podem arribar al vuit-cents mil, a tota la població de la ciutat de València”, adverteix Escribano. Les dimensions del que està en joc són enormes.

La consulta va demostrar que “hi ha molta més gent de la que sembla que vol ensenyament en valencià”, malgrat “tota la propaganda en contra”. I un fenomen curiós: hi ha més gent demanant ensenyament en valencià que gent valencianoparlant, cosa que indica que sectors castellanoparlants veuen en el valencià una eina d’arrelament i prestigi social. Les escoles en línia han estat “les autèntiques triomfadores” de la consulta, mantenint-se com a focus de renovació pedagògica i compromís amb el país. És aquí on Alhora veu la palanca per introduir la doble xarxa educativa.

Des de Catalunya, la mirada sovint és deformada. Molta gent es pensa que el País Valencià és com el Baix Llobregat, sense entendre la diversitat i la resistència que hi ha. “Sempre la imatge que es té és pitjor del que realment està passant, perquè hi ha un intent de desmoralització”, explica Graupera. Però la realitat és que “no hi ha res perdut”: Vitoria-Gasteiz tenia un 20% de gent escolaritzada en basc i avui és una ciutat referent en normalització lingüística.

La unitat lingüística dels països catalans és inqüestionable a nivell acadèmic. “Els departaments que ensenyen valencià són departaments de Filologia Catalana. No només ací, sinó arreu del món”, recorda Garcia Sampere. El conflicte al sud no és “català o valencià”, sinó “valencià o castellà”. Una realitat que connecta directament amb la lluita pels drets lingüístics a tot el territori nacional.

Jordi Graupera conversa amb Marinela Garcia Sampere, catedràtica de Filologia Catalana a la Universitat d’Alacant i vicepresidenta d’Acció Cultural del País Valencià, i Josep Enric Escribano, president d’El Tempir d’Elx, sobre com aturar l’efecte dominó espanyolista i per què la batalla d’Alacant és la batalla de tots els Països Catalans.

Mira’l a YouTube:

Escolta’l a Buzzsprout: