Xarnegos per sempre: una forma de control social

La immigració gallega a Catalunya constitueix un dels fenòmens migratoris més significatius del segle XX a l’Estat espanyol, tant per la seva magnitud com per les seves característiques sociolingüístiques particulars. Segons l’Institut Nacional d’Estadística, l’any 2003 els catalans d’origen gallec rondaven els 83.000, una xifra que ha portat a descriure popularment Catalunya com “la sisena província de Galícia”, després de les quatre províncies gallegues i Buenos Aires.

Aquest flux migratori, que s’inicia ja al primer terç del segle XX, quan es va establir el Centre Gallec de Barcelona de La Rambla el 1923, va experimentar el seu punt àlgid durant el període 1940-1975, coincidint amb el creixement industrial de Catalunya. La particularitat d’aquesta immigració rau en el fet que, a diferència d’altres fluxos migratoris interns a l’Estat espanyol, els immigrants gallecs provenien d’una comunitat amb una cultura pròpia minoritzada, fet que hauria pogut facilitar teòricament una major empatia i comprensió vers la situació sociolingüística i cultural catalana. No obstant això, la realitat va ser més complexa, reproduint en gran mesura els esquemes de subordinació presents a Galícia.

El gallec feia segles que quedava relegat a l’àmbit familiar i informal, sobretot arran de la repressió política i cultural de Galícia per part de la Corona de Castella, un declivi que no es va poder revertir del tot ni tan sols amb el Rexurdimento. Aquesta dinàmica es va traslladar a Catalunya d’una manera particular: mentre els immigrants gallecs mantenien la seva llengua d’origen per a la comunicació entre adults del mateix origen, adoptaven el castellà, après sovint mitjançant mètodes repressius a l’escola franquista, com a llengua de progrés i ascens social que era a Galícia.

A diferència d’altres fluxos migratoris interns a l’Estat espanyol, els immigrants gallecs provenien d’una comunitat amb una cultura pròpia minoritzada, fet que hauria pogut facilitar teòricament una major empatia i comprensió vers la situació sociolingüística i cultural catalana.

Aquest fenomen no pot entendre’s sense considerar el context sociopolític de l’època. Durant el franquisme, tant el gallec com el català van patir una repressió sistemàtica, però les respostes socials van ser diferents en cada territori. Mentre a Catalunya es va desenvolupar un moviment de resistència cultural, a Galícia la classe dirigent s’havia castellanitzat completament ja des de segles anteriors, deixant el gallec com a llengua exclusiva de les classes populars. Aquesta diferència en l’estructura social i en la distribució funcional de les llengües va tenir un impacte decisiu en com els immigrants gallecs es van posicionar respecte a la llengua catalana.

L’emigració gallega a Catalunya va ser en gran part conseqüència del minifundisme, un sistema que, amb la fragmentació extrema de terres, condemnava moltes famílies a la pobresa i a buscar alternatives lluny de Galícia. Aquesta estructura perpetuava un cercle viciós de terres insuficients per viure’n però massa valuoses per abandonar-les, obligant a emigrar generació rere generació. Era una realitat rural, marcada per l’aïllament i la precarietat, que xocava frontalment amb la Catalunya industrial del franquisme, un territori que es presentava com a símbol de modernitat. Mentre Galícia mantenia encara estructures socials pràcticament feudals, amb una economia de subsistència basada en l’autoconsum i el troc, Catalunya representava la modernitat industrial, el treball assalariat i l’economia monetària.

Mentre els immigrants gallecs mantenien la seva llengua d’origen per a la comunicació entre adults del mateix origen, adoptaven el castellà, après sovint mitjançant mètodes repressius a l’escola franquista, com a llengua de progrés.

Aquest context socioeconòmic va marcar profundament els patrons de transmissió lingüística intergeneracional en la immigració gallega a Catalunya, evidenciant un dels casos més severs de doble substitució lingüística: l’abandonament del gallec com a llengua familiar va venir seguit del rebuig al català com a llengua d’integració social, optant per una llengua, el castellà, que no era la materna de cap dels progenitors. Aquest fenomen exemplifica de manera dramàtica com els processos de subordinació lingüística es poden encadenar i reforçar mútuament, creant cicles de minorització que s’estenen més enllà de la primera generació d’immigrants.

El sistema d’immersió lingüística en català va mostrar les seves limitacions en casos com el dels fills d’immigrants gallecs. Si bé l’escolarització primària es feia nominalment en català, com a mínim en el meu cas, la realitat a les aules d’instituts ja als anys 90 a Barcelona, que concentrava bona part d’aquesta diàspora, era ben diferent: en instituts com el meu s’aplicava una immersió parcial del 50%, fet que debilitava significativament l’exposició a la llengua. Així, en els fills de la immigració, el castellà continuava dominant com a llengua familiar i de socialització entre iguals.

Mentre Galícia mantenia encara estructures socials pràcticament feudals, amb una economia de subsistència basada en l’autoconsum i el troc, Catalunya representava la modernitat industrial, el treball assalariat i l’economia monetària.

Aquesta situació es va fer especialment evident durant l’etapa de l’adolescència, quan la reducció de l’exposició al català va coincidir amb el període de construcció identitària, com els passa a molts fills de la nova immigració. En aquell moment, la cerca de les nostres arrels ens va portar a apropar-nos a la cultura familiar d’origen, reproduint sense ser-ne conscients la mateixa subordinació lingüística que havíem heretat: utilitzàvem el castellà entre els joves com nosaltres com a vehicle d’expressió d’una identitat gallega que preteniem reivindicar.

Va ser quan molts vam anar a parar a un centre gallec (qui no ho havia fet ja a la infància, animat pels pares), on vam poder observar de primera mà com aquests espais perpetuaven els mateixos esquemes de subordinació cultural que havien forçat l’emigració: els centres tendien ells mateixos cap al minifundi, i mentre els adults mantenien el gallec com a llengua de comunicació entre ells, els fills utilitzàvem exclusivament el castellà, convençuts que no era incoherent amb preservar la cultura dels nostres pares. El rebuig al català en aquests espais no era casual ni anecdòtic, sinó sistemàtic i ideològic: es percebia l’ús del català com una amenaça a una identitat gallega que, paradoxalment, s’expressava en castellà per afirmar-se. Per això les poques famílies que optaven per transmetre el català als seus fills eren sovint objecte de crítica oberta.

L’abandonament del gallec com a llengua familiar va venir seguit del rebuig al català com a llengua d’integració social, optant per una llengua, el castellà, que no era la materna de cap dels progenitors.

Les activitats culturals dels centres gallecs també evidenciaven aquesta contradicció. El repertori musical i de dansa, provinent del corpus de la Sección Femenina franquista, presentava una Galícia idealitzada, sempre vestida de gala, amb cançons políticament innòcues i sovint parcialment castellanitzades, allunyades de la realitat social.

Significativament, aquest repertori excloïa gairebé per complet les cançons i balls ‘de treball’, que més tard es van recuperar gràcies a la veritable recerca etnogràfica. Aquestes peces, recollides directament dels jornalers que encara als anys 70 treballaven el camp en condicions semifeudals -com la meva família, que conreava la terra per la meitat de la collita (ho havia arribat a fer per un terç)-, mostraven paral·lelismes sorprenents amb els espirituals negres. Un exemple en són els cantares de agradecemento, com aquest de Paredes (Pontevedrra) que diu:

Viva o noso amo d’hoxe,
el é un caballero noble.
Pedinlle un vaso de viño,
ai pedinll’un e deume nove.

Visca el nostre amo d’avui,
és un esclat d’alegria.
Que ens ha servit menjar,
com uns senyors.

[Sota l’aparent lloança al “noso amo” (el terratinent o senyor) s’hi amaga una crítica velada al sistema feudal. La ironia és evident en versos com “é un caballero noble” o “Que nos puxo de comere/ai a gusto de señoría” – els treballadors “agraeixen” de manera sarcàstica al seu amo que els permeti menjar “com senyors”. La referència a “que nos deu a libertade” és especialment significativa, ja que assenyala precisament la manca de llibertat real dels jornalers. Com en els espirituals negres, la cançó utilitza l’aparent submissió i gratitud com a vehicle per expressar la consciència de l’opressió. El “Ai alala aialala…” funciona com una mena de catarsi col·lectiva, per alleugerir la càrrega emocional, similar als cors dels espirituals.]

Les activitats culturals dels centres gallecs també evidenciaven aquesta contradicció. El repertori musical i de dansa, provinent del corpus de la Sección Femenina franquista, presentava una Galícia idealitzada, sempre vestida de gala, amb cançons políticament innòcues i sovint parcialment castellanitzades, allunyades de la realitat social.

El més greu de tot plegat és que aquesta dinàmica de falsa neutralitat de la immigració dins de la cultura catalana es veia reforçada per l’actitud de les institucions de Catalunya, que finançaven aquests centres a través de subvencions del Departament de Cultura i de Benestar i Família (aquella època va ser quan vaig conèixer els aleshores consellers consecutius Josep Lluís Cleries i Anna Simó) sense exigir cap mena de reciprocitat lingüística ni cultural. Mentre avui dia hi ha un intens debat públic sobre el finançament d’entitats culturals vinculades a la nova immigració, la subvenció sense condicions dels centres regionals espanyols s’ha mantingut inqüestionada durant dècades, revelant els profunds complexos d’un autonomisme que no s’ha atrevit mai a tractar la immigració espanyola com el que era: un procés d’integració nacional que requeria polítiques específiques.

Una integració prou forta dels immigrants en el projecte cultural i lingüístic català podia transformar completament l’equilibri de poder a l’Estat, del qual Convergència i Unió era garant. Això no només hauria desmuntat el mite del retorn, és a dir, el fenomen universal on l’immigrant manté la idea persistent de tornar al seu país d’origen i pot transmetre’s a les següents generacions que mai han viscut en aquell país, fent que vegi la seva estada actual com a temporal i, per tant, inverteixi menys esforç en crear vincles socials i culturals amb la societat d’acollida. També també hauria alimentat un sentiment d’identitat compartida que hauria pogut esdevenir una palanca per desafiar i desmuntar el projecte homogeneïtzador espanyol. Per això, anys després del referèndum que va destapar finalment que no hi havia alternativa dins d’Espanya a l’assimilació forçosa, s’intenta recuperar el concepte de ‘xarnego’ per mantenir diluïda aquesta consciència nacional catalana dels catalans de segona i tercera generació d’immigrants.

Aquesta dinàmica de falsa neutralitat de la immigració dins de la cultura catalana es veia reforçada per l’actitud de les institucions de Catalunya, que finançaven aquests centres a través de subvencions (…) sense exigir cap mena de reciprocitat lingüística ni cultural.

Definir-te ‘xarnego’ és una forma de perpetuar aquesta subordinació: recordar-te constantment que ets diferent, que els teus orígens et marquen, que mai podràs ser un català ‘de veritat’, i aquest interès el té especialment l’espanyolisme. És una etiqueta que pretén condemnar-te a repetir la història dels teus pares, a mantenir-te en un estat permanent de submissió, que ens vol fer creure que la nostra identitat és ser eternament immigrants, eternament subalterns, com ho eren els jornalers que cantaven sobre el seu amo i no una identitat pròpia i lliure.

L’experiència de la immigració gallega a Catalunya revela una lliçó fonamental per a la gestió actual de la diversitat cultural i lingüística: les polítiques d’integració no poden basar-se en una falsa neutralitat que, en realitat, només serveix per perpetuar la colonització cultural espanyola arreu. En un món on les les cultures amb estat propi compten amb poderosos mecanismes de promoció i supervivència, la catalana només té un territori on pot ser llengua comuna, com la danesa a Dinamarca o la finlandesa a Finlàndia.

No podem continuar finançant iniciatives culturals suposadament neutres en la vessant nacional, que realment el que fan és perpetuar la subordinació cultural i lingüística del català. És hora de prioritzar aquelles polítiques que realment enforteixin el català com a eix vertebrador de la cultura del país, i qui vulgui reivindicar aquesta subordinació disfressada d’equidistància que s’ho pagui de la seva butxaca o, com a mínim, li pagui l’Estat. Així s’hauran d’assumir obertament com a eines de dominació.