Cada dia és 2 d’octubre

Aquesta és la transcripció d’un missatge en àudio adreçat a la gent d’Alhora l’endemà del primer d’octubre, en què reflexiono sobre el significat agredolç d’aquella jornada: un dia que va demostrar la possibilitat real de la independència però que va quedar sense continuïtat. Però això crec que el dia important no és l’1 d’octubre sinó el 2, l’endemà del referèndum, quan calia iniciar la reconstrucció de l’espai polític independentista. Un espai que ha estat desballestat per la reculada dels lideratges i que a Alhora ens proposem refer amb nous fonaments.

Esolta en àudio:

Transcripció:

Avui és dia 2 d’octubre. Ahir vaig estar tot el dia fent voltes a com ens hem de relacionar amb el record del primer d’octubre, que per una banda és un record dolcíssim de sentir-se poderós i de sentir-se per primer cop en una mena de coherència entre entranyes i cap, que realment podíem ser lliures.

Que molts dels obstacles polítics, de memòria històrica de violència, dels prejudicis i dels complexos que generació rere generació ens hem anat passant els catalans els uns als altres, que molts d’aquests impediments eren fum.

I que gran part de la persistència de la dominació de l’estat espanyol sobre nosaltres es deu justament a què se’ns ha fet creure que som més febles del que som, que tenim menys oportunitats de les que tenim i que no pagava la pena organitzar-se per alliberar-nos i per fer la independència.

És el dia que això es concreta, no només amb un argument, no només amb una especulació, no només amb una opinió, sinó també amb un remenar d’entranyes, amb un poder real, que l’Estat era un castell de cartes que es podia desmuntar.

Simultàniament és un record amarg, perquè és un record al qual hi accedim des del fracàs de tot el que ha passat després. També, fins i tot, quan pensem en com va ser aquell dia, les coses que van funcionar aquell dia no eren les coses, o no van ser les coses tècniques.

No és que es va fer una gran organització dels censos. Es va poder fer gràcies al cens universal, però això era una cosa realment senzilla. Mesos i mesos ens havíem passat discutint sobre què passaria si els municipis on mana el PSC, amb quin cens i on es faria.

No es va fer una gran organització perquè hi hagués taules, meses electorals en un sentit estricte com a les eleccions normals, sinó que es va fer servir la llei que per defecte diu que el primer que arriba constitueix la mesa. No es va fer una organització des de les institucions per tal d’evitar que la policia pogués desballestar i endur-se urnes.

Ni tan sols es va fer una comunicació transparent i honesta sobre quantes urnes i quants vots havia confiscat la Guàrdia Civil. Sinó que el primer d’octubre va ser un èxit, sempre ho diem “per la gent”, però això, que és una manera gairebé cofoia d’autocongratular-nos, en realitat el que vol dir és que estava molt més a l’abast del que semblava.

Les institucions, els partits, en realitat no pensaven que se celebrés. Per això podia sortir Jordi Sànchez uns dies abans dient que n’hi havia prou que un milió de persones amb paperetes a la mà protestés davant dels col·legis electorals. Per això no tenien res preparat, per això a mig matí es plantejava cancel·lar el referèndum veient les càrregues policials.

Per això aquells dies els escorredissos de transmissió dels partits polítics, de les tertúlies, dels programes de ràdio, no sabien què dir, no sabien com reaccionar. Va funcionar perquè n’hi havia prou que la gent volgués que funcionés per rebentar el sistema.

Si a més a més hagués estat ben organitzat, ben planificat i pensat com una primera passa perquè l’endemà passessin altres coses, on no hauríem arribat? Fins i tot tal com va passar, amb el grau d’improvisació amb el que va passar. Si en aquell moment s’hagués accelerat, s’hagués apretat a fons, s’hagués fet el que el referèndum exigia que es fes, on no hauríem arribat?

Per descomptat a un lloc molt millor que l’actual. La reculada, la rendició, només podia servir als interessos dels nostres enemics, no pas els nostres. Vull dir que fins i tot si no ens n’haguéssim sortit de ser independents, plantar cara en aquell moment com vam plantar cara el dia del referèndum, hauria demostrat una vegada més que el sistema s’aguanta sobre la por i sobre la coacció.

I en el cas dels últims anys, sobre la por i la coacció als nostres lideratges i sobre la nostra incapacitat de qüestionar-los, de substituir-los, de desmuntar-los. Aquesta és la tragèdia. La tragèdia no és que les carreres polítiques particulars dels polítics que són responsables de la reculada fossin desballestades per l’Estat.

La tragèdia és que l’espai polític ha estat desballestat, que l’espai en què era possible tenir una conversa adulta sobre el futur del país ja no existeix. Existeixen retalls, records, petits grupuscles. Hi existeix una nova polaritat entre l’extrema dreta de tall europeu i la socialdemocràcia liberal de tall europeu dels socialistes.

Dos projectes autoritaris, un per nacionalisme espanyol, l’altre per xenofòbia, que miren de tirar la por des de dos llocs diferents. Als socialistes, la por a la repressió, la por històrica, la indefensió aprovada que reprodueixen en institucions pseudo-democràtiques i les noves formes d’extrema dreta que ja contaminen els partits mainstream perquè tenen por de ser substituïts al Parlament, la por a ser substituïts demogràficament, la por que els treballadors immigrants siguin el dimoni.

És una situació amarga. I ahir pensava, com ens hem de relacionar amb el primer d’octubre? Ens hi hem de relacionar des de l’esperança? Ens hi hem de relacionar des de l’orgull? Són innegables, totes dues coses.

O ens hi hem de relacionar des de la crítica i un punt d’amargor? I aleshores vaig pensar, el dia important és el 2 d’octubre. Per nosaltres, ara, el dia important és el 2 d’octubre, perquè cada dia és 2 d’octubre. La gent diu, cada dia és 1 d’octubre.

No, cada dia és 2 d’octubre. Cada dia és l’endemà d’un referèndum que els nostres polítics, que els seus agents socials, que els mitjans de comunicació, que les oligarquies del país no volien mai que s’apliqués. El primer d’octubre existia. I, per tant, el 2 d’octubre era el dia que calia tornar a començar a treballar per crear les condicions polítiques i no només les socials, perquè la independència sigui possible.

I la independència no és només el gest de la declaració d’independència o el gest de trencament. La independència és totes les coses que fan possible mirar el país des de l’aspiració d’independència. Per això la llengua, per això l’educació, per això la immigració, per això l’economia, per això el model democràtic del país, per això maneres concretes de fer política.

Nosaltres vivim en el dia 2 d’octubre. Alhora viu en el dia 2 d’octubre. Vam fundar un partit per reconstruir l’espai polític de l’independentisme per ser un dic de contenció de la desmembració, de la dissolució d’aquest espai polític i poder reconstruir-lo de nou en bases sòlides.

Aquesta és la raó de la nostra existència i en realitat, per poc que ho pensis una mica, ja es veu que és l’únic que es pot fer. Ho poden fer altres, des d’altres partits, amb d’altres instruments, d’acord, però és l’únic que es pot fer: reconstruir l’espai polític de l’independentisme.

Ahir vaig estar tot el dia pensant això. Què faria si no estigués militant Alhora? Estaria militant Alhora. Estaria fent alguna cosa que seria equivalent a militar Alhora. És a dir, reconstruir l’espai polític de l’independentisme.

Aquesta és la nostra missió. Estem creixent, estem emergint, estem apareixent. Serà lent, serà dificultós, perquè costa acceptar la feina que s’ha de fer, perquè costa acceptar que les crides a encabronar-se amb d’altres coses no són les correctes, no són les que ens porten ni a la llibertat, ni a la plenitud, ni tan sols a l’existència.

Avui és 2 d’octubre, cada dia és 2 d’octubre. Se’ns diu molt sovint que el 12 de setembre de 1714 la gent va obrir la persiana com si els catalans només poguéssim centrar-nos a guanyar diners i no a fer política. Aquest mite s’ha d’acabar.

Som el 2 d’octubre. És el dia de reconstruir l’espai polític sabent que el primer d’octubre va demostrar que l’Estat té peus de fang, més del que ens havien dit i sempre més del que ens volen fer creure. Disculpeu aquesta nota tan llarga, però la volia compartir amb vosaltres.

Una abraçada a tothom. Feliç 2 d’octubre.