Teddy Trump

Tothom sembla astorat davant el comportament de Donald Trump. És realment erràtic i capriciós, un extraterrestre fora de context o directament un boig amb poder, com se’l descriu? Es repeteix, amb una barreja d’angoixa i superioritat moral, que això no s’havia vist mai, que la política nord-americana no havia conegut res semblant. Però aquesta sorpresa té mala memòria. Si repassem la història, hi trobem un president popularíssim, venerat com un dels grans, que en el seu moment també va ser acusat d’excessiu, impulsiu, teatral i perillós. Un home del qual Trump sembla, per ara, una caricatura grotesca i mal afinada: Theodore Roosevelt.

Avui Roosevelt ens sembla un gegant. Un president fundacional, gairebé escultòric, d’aquells que acaben donant nom a doctrines i places. Però això és un efecte òptic: la distància del temps desenfoca els errors i magnifica l’èpica dels encerts. En vida, Roosevelt no va ser venerat: va ser combatut. El van caricaturitzar sense pietat, el van acusar de tirà moral, d’imperialista sense maneres, d’home perillós amb una concepció massa personal del poder. No era un president amable; era un president que incomodava.

I incomodava perquè va decidir assenyalar enemics amb nom i cognom. Els magnats John D. Rockefeller i John Pierpont Morgan no el veien com un reformista benintencionat, sinó com una amenaça directa. Roosevelt no volia destruir el capitalisme, però sí recordar als seus amos que no governaven el país. Va entendre abans que ningú que el poder econòmic concentrat, si no té contrapès polític, acaba erosionant la democràcia. I això, per a les grans fortunes del moment, era una declaració de guerra.

És en aquest context que Roosevelt fa el moviment decisiu: treu els Estats Units del provincialisme i els col·loca al centre del món. Amb ell, Amèrica entra al segle XX amb voluntat d’ordre i amb múscul. El famós Big Stick no és només una frase enginyosa; és una manera de llegir la realitat internacional. Parlar suaument, sí, però amb un garrot a la mà.

La intervenció a Cuba és el punt d’inflexió simbòlic. L’illa, formalment independent després del 1898, queda tutelada pels EUA mitjançant l’Esmena Platt. Quan Washington hi intervé militarment el 1906 per “restablir l’ordre”, es consolida una ferida que a Espanya encara supura: aquí neix l’anti-americanisme castellà modern. No tant per ideologia com per humiliació històrica. Cuba es converteix en el record viu que una potència vella ha estat expulsada del món per una de nova, pragmàtica i sense complexos.

A partir d’aquí, la seqüència és coherent i deliberada: la separació de Panamà de Colòmbia sota protecció naval nord-americana, la pressió constant sobre Veneçuela, el control del Carib com a espai estratègic propi. No és imperialisme clàssic: és hegemonia administrada. I el món, encara que protesti, ho accepta. Tant, que el mateix Roosevelt acabarà rebent el Premi Nobel de la Pau per mediar entre Rússia i Japó. No perquè fos pacifista —no ho era—, sinó perquè va demostrar que la força també pot ordenar el conflicte. El Nobel no premia la bondat; premia la capacitat d’imposar una pau viable.

Un segle després, Trump no llegeix un llibre al dia com Roosevelt. No té la seva disciplina intel·lectual ni el seu bagatge clàssic. Però actua com si el tingués de model. El té de model o és instint polític? I aquí apareix un paral·lelisme que posa Europa contra les cordes.

La veritable “Espanya del 1898” de Trump no és Veneçuela, sinó Dinamarca amb Groenlàndia. Quan Trump posa sobre la taula la qüestió groenlandesa, el món riu, però el gest és Doctrina Monroe en estat pur. Què hi fan els danesos a Amèrica? Per què una potència europea controla territori estratègic al nostre hemisferi? Els castellans també hi van arribar en vaixell, com els danesos, i això no els va garantir cap dret etern sobre Cuba. Cuba tenia sucre i tabac, fundamentalment l’illa produïa coses necessàries a primers del XX, Groenlàndia terres rares, imprescindibles pel XXI. El missatge és brutalment simple, i profundament rooseveltià: Europa a casa seva; Amèrica sota control americà. El que a Roosevelt la història li ha acabat validant com a realpolitik, a Trump se li llegeix avui com a extravagància perquè encara no ha passat el sedàs del temps.

Roosevelt i Trump comparteixen, a més, una altra paradoxa incòmoda: són aristòcrates novaiorquesos fent de populistes. Cap dels dos és poble. Però tots dos entenen una veritat elemental de la política moderna: cal identificar enemics concrets. Roosevelt va assenyalar Rockefeller i Morgan. Trump assenyala Jeff Bezos, Mark Zuckerberg i el capital financer institucional que avui encarna, per exemple, BlackRock. Quan Trump diu avui mateix que les corporacions no haurien de ser propietàries d’habitatges, no està fent socialisme: està fent Roosevelt sense notes a peu de pàgina.

Tots dos també xoquen amb l’aparell del seu propi partit. Roosevelt acaba trencant amb els republicans quan l’intenten frenar. Trump és combatut des de dins amb una perseverança gairebé burocràtica. Els partits toleren líders; no toleren forces que els desborden. I no és casual que tots dos busquin excuses per a una tercera elecció presidencial. Roosevelt argumenta que el seu primer mandat no comptava del tot. Trump juga amb la reinterpretació, amb l’excepció, amb la idea que la voluntat popular està per sobre de la norma escrita. Roosevelt va muntar el Partit Progressista, que gairebé guanya les eleccions als partits tradicionals. El que farà Trump és una incògnita encara. El que és evident és que la democràcia, als Estats Units, encara funiona. La temptació d’ambòs, però, és la mateixa: si el poble em vol, per què hauria de manar una regla abstracta?

Hi ha encara un últim paral·lelisme, menys comentat però molt revelador. Roosevelt entra definitivament a la història global quan aconsegueix la pau entre Rússia i el Japó. Trump vol fer el mateix amb la guerra entre Ucraïna i Rússia. No només per convicció, sinó perquè sap que la pau internacional és la consagració definitiva. Trump no ho amaga: voldria el Nobel de la Pau com Roosevelt. Voldria passar de figura polèmica a l’home d’ordre que va restituir l’honor del seu país, perdut en guerres estèrils a partir de la Segona Guerra Mundial.

I aquí convé posar cada cosa al seu lloc. Qui fa GRAN Amèrica és Roosevelt. És ell qui construeix l’escenari, qui converteix els EUA en un actor internacional potent. Trump no vol fer Amèrica gran; vol fer-la MAGA, again. Tornar-la a un lloc que ja va construir Roosevelt. Un crea el sistema; l’altre vol recuperar-ne el control.

Aquí és on la història fa la seva feina bruta. Roosevelt va acabar sent mite perquè va institucionalitzar el conflicte: va deixar tribunals, precedents, doctrina. Trump, de moment, deixa fractures, gestos, intuïcions. Un va convertir la força en estructura; l’altre encara no ha convertit els seus gestos en res que podem anticipar com a valuós, al menys pel món en el qual vivíem fins l’abducció del Maduro.

Potser d’aquí a cent anys algú escriurà que Trump va ser excessiu, erràtic i contradictori, però que va assenyalar problemes reals quan molts preferien mirar cap a una altra banda. Trump, com en Teddy, necessita personalment combatre les coses per trobar el seu propi equilibri, l’acció justifica la seva pròpia existència i quan més polèmic o estrafolari sigui el repte millor. La distància temporal tot ho perverteix i els vencedors passen a màquina la Història.

Tanmateix, per molt que Trump ressoni com un eco llunyà de Teddy Roosevelt, no deixa de ser un gargot al costat d’un quadre de John Singer Sargent. Tots dos aspiren a representar l’alfa, la virilitat, el mascle dominant. Però mentre el nen asmàtic que era Roosevelt es va passar mitja vida construint-se a si mateix —fent boxa, muntant a cavall, explorant, caçant, disciplinant el cos per disciplinar el caràcter—, Trump exhibeix els vicis més pobres de l’homel contemporani: pagar per sexe, confondre poder amb humiliació, i reduir la feminitat a la paraula “pussy”— i potser, si l’afer Epstein es confirma, ser un violador de menors.

El reflex que ens retorna Trump quan el mirem a través del mirall de Roosevelt és el d’un mirall boturut de fira ambulant, que deforma i exagera fins al ridícul. Roosevelt considerava la guerra un acte tràgic però noble, i per això s’hi va presentar com a voluntari, sense experiència prèvia, liderant els Rough Riders que ell mateix va finançar a Cuba. Trump, en canvi, va fer mans i mànigues per evitar el servei militar, amb una destresa pròpia del Santiago Abascal.

El paral·lelisme entre Trump i Roosevelt no hauria de servir per dictar sentències morals, ni per establir rànquings de virtuts personals. Aquest tipus de judicis, tot i ser temptadors, tenen poc recorregut històric. Amb el temps, la història fa una feina implacable: neteja, simplifica i ordena. El que avui ens sembla excés, demà esdevé caràcter; el que ara ens escandalitza, acaba convertit en estil d’època. Allò que perdura no és el temperament, sinó la petjada que deixa l’acció.

En aquest sentit, Trump i Roosevelt comparteixen un tret fonamental: no aspiren a preservar l’ordre existent. No volen administrar una herència, sinó alterar-la, encara que sigui de manera abrupta. Són presidents que no busquen estabilitat, sinó transformació. L’obsessió contemporània pel caràcter —si és groller, si és narcisista, si és imprudent— funciona com una boira espessa que ens impedeix veure el moviment profund que generen.

Amb Roosevelt, un segle després, continuem debatent els efectes reals del seu llegat. Podem sostenir que va dotar els Estats Units de la musculatura necessària per intervenir decisivament a Europa davant del feixisme. O, al contrari, que va consolidar una dinàmica hemisfèrica que va facilitar dècades de cops d’estat, règims autoritaris i conflictes a l’Amèrica Llatina. Les dues lectures conviuen, i cap d’elles anul·la l’altra.

Amb Trump, fem el mateix exercici en calent. Es pot argumentar que està erosionant el sistema d’aliances que havia garantit l’hegemonia nord-americana mentre la Xina emergia com a potència global, i que el seu comportament és el d’un país que comença a assumir que el món ja no gira només al seu voltant. Però també es pot interpretar que està anticipant un xoc inevitable i que, com altres líders disruptius del passat, està endurint el relat i el caràcter del seu país per preparar-lo per a un escenari més dur i menys reglamentat.

El que, a aquestes alçades, ja no admet discussió és que Trump forma part del relat que vindrà. El futur, sigui quin sigui, no es podrà explicar sense ell. I aquest, al capdavall, és l’únic filtre que la història aplica amb rigor: no jutja intencions ni maneres, sinó impactes.