Les solucions adients requereixen un bon diagnòstic
El problema energètic de Catalunya té múltiples dimensions. Les xifres del fracàs són contundents: menys d’un 20% de l’electricitat que consumim ve de renovables (i una gran part és hidràulica de fa dècades), mentre que a la resta de l’Estat la xifra ja s’acosta al 50%. El 94% de l’energia renovable que necessitarem el 2030 s’haurà d’importar de fora, principalment d’Aragó. Amb el tancament nuclear previst per al 2035 haurem de substituir el 50% de la nostra demanda elèctrica, i al ritme actual no hi arribarem. Primer, una qüestió de competències i marc legal: la Generalitat no pot decidir ni com ni quan desplegar les renovables al ritme que el país necessita, les grans línies de transport i la xarxa d’alta tensió són controlades des de Madrid, i no podem decidir on es reforcen ni com es connecten les plantes. Segon, una qüestió de governança: els governs de la Generalitat dels últims anys han fet de tot menys aconseguir un desplegament d’energies renovables al país, invertint més temps a vendre el seu producte al mercat de calaf de la política catalana que a fer les feines que ens podrien fer forts i més lliures. Catalunya només té el 4% de tota la potència renovable instal·lada a l’Estat, tot i tenir el potencial. Tercer, una qüestió d’oposició local mal canalitzada: el moviment associatiu català, que sovint és una força positiva, en aquest cas ha actuat com un aturador, amb una oposició que no entén que les renovables també els beneficien i que es pot fer compatible amb el territori. Quart, una qüestió de burocràcia i planificació: els tràmits són lentíssims, la coordinació entre administracions és inexistent, i no hi ha mapes clars ni pre-aprovacions que facilitin la connexió a la xarxa.
La nostra posició geogràfica és un avantatge competitiu enorme que estem malbaratant. Tenim millor radiació solar que la majoria d’Europa, i això hauria de ser un factor de competitivitat industrial, com passa a Xile amb el desert d’Atacama (el millor potencial solar del món que els ha permès una bonança energètica inesperada) o a Hawaii (tradicionalment el lloc més car de produir electricitat dels EUA i ara amb una revolució d’energia solar i eòlica). Si la nostra indústria pogués produir amb energia neta i barata generada aquí, seríem més competitius que els nostres competidors del nord d’Europa. Però estem fent exactament el contrari: importar energia cara i perdre oportunitats.
La revolució energètica és inseparable de la transformació del model econòmic. El model actual, basat en turisme massiu, construcció especulativa i agroindústria intensiva de baix valor afegit, és intensiu en mà d’obra precària però poc intensiu en energia de qualitat. Aquest model no només genera precarietat i immigració poc qualificada, sinó que a més ens fa pobres perquè no ens proporciona la sobirania energètica que necessitaríem per sectors d’alt valor afegit. En canvi, els sectors on els nostres joves formats acaben marxant —tecnologia, biomedicina, enginyeria, indústria d’alta qualificació— són intensius en energia de qualitat i constant. Si apostem per un model econòmic basat en aquests sectors, la revolució energètica deixa de ser només una qüestió ambiental per convertir-se en una condició sine qua non de competitivitat: sense energia neta, abundant i barata produïda aquí, els nostres sectors estratègics no poden competir amb els del nord d’Europa. Per tant, decreixement turístic i revolució energètica són les dues cares de la mateixa moneda: un canvi de model econòmic que ens faci més rics, més sobirans i més forts com a nació.
