Podcast: Turisme, porc i mà d’obra barata: qui subvenciona els sectors tòxics de Catalunya?

Quan dues persones parlen d’immigració a Catalunya, tendeixen a acabar parlant de coses completament diferents. Els uns parlen de criminals, d’aprofitats i de col·lapse sanitari. Els altres parlen de drets, de papers i de solidaritat. Els primers posen el punt de mira en l’immigrant. Els segons el treuen. Però cap dels dos parla del que realment ha passat: que algú va decidir, fa quaranta anys, que Catalunya basaria la seva economia en costos baixos. I que per fer-ho necessitava un mercat de treball infinit, amb feines que no calien i que només poden assumir els immigrants.

Xavier Roig porta anys dient-ho quan no era popular dir-ho. La seva tesi és senzilla i demolidora: Catalunya no ha importat mà d’obra perquè la necessités. Ha creat llocs de treball prescindibles en sectors molt concrets que només eren viables econòmicament si algú estava disposat a acceptar condicions de semiesclavitud. I sempre hi ha algú al món disposat a fer-ho.

La diferència amb Europa és aquesta. Alemanya, França, el Regne Unit van tenir immigració que tapava forats reals. La immigració a Catalunya ha anat a omplir hotels que ningú havia demanat i escorxadors que exportaven carn subvencionada pels contribuents catalans. El mecanisme és tan senzill que fa vergonya que no s’expliqui més: per sota d’un cert salari, els contribuents posem la diferència. El treballador cobra una misèria, el sector es queda el benefici, i nosaltres paguem els serveis socials, les infraestructures, l’escola, la sanitat. Un turista que ve aquí ve a vacances subvencionades. Un quilo de fuet exportat a la Xina el paguem entre tots.

Això té conseqüències que van molt més enllà de l’economia. L’alta temporalitat d’aquests sectors significa que les famílies no arrelen (n’arriben molts però també marxen molts), que els nens van canviant d’escola, que no hi ha incentius per aprendre la llengua del país. El resultat és l’assimilació del país. No per voluntat explícita dels immigrants. Pels incentius del model. Els fills dels immigrants s’integren, però s’integren en l’espanyolitat. No és que no aprenguin cap llengua: és que n’aprenen una altra. I aquí ens hi juguem que Catalunya continuï existint com a comunitat política.

La solució passa per dues obsessions simultànies: canviar el model econòmic per deixar de necessitar un mercat de treball infinit (deixar de subvencionar sectors tòxics, pujar el salari mínim en d’altres, augmentar la productivitat), i catalanitzar els fills dels immigrants que ja hi són, que pagaran el dèficit fiscal dels seus pares i arrelaran a Catalunya. No el control fronterer dur, que com demostra l’experiment natural de Califòrnia i Almeria, si hi ha demanda, provoca un efecte invers del buscat. Cal canviar la demanda. I cal que els fills de la immigració siguin el nostre objectiu.

El que falta per assolir-ho és regeneració. Sense elits dirigents que mirin pel país a llarg termini, qualsevol projecte d’alliberament fracassarà. Ho va demostrar el procés. Però el lideratge no s’espera: es construeix.

Conversa amb Xavier Roig, enginyer, MBA i analista econòmic, conduïda per Jordi Graupera, president d’Alhora.

Escolta’l a Spotify:

Escolta’l a Apple Podcasts:

Mira’l a YouTube:

Escolta’l a Buzzsprout: