Podcast: Sense conflicte, sense independència: Escòcia, 11 anys després del referèndum

El 2014, el 45% dels escocesos van votar per la independència en un referèndum pactat amb Londres. Quatre anys més tard, el Brexit va canviar-ho tot: Escòcia havia votat 62% per quedar-se a la Unió Europea però era expulsada contra la seva voluntat perquè Anglaterra així ho volia. El suport a la independència va disparar-se fins al 58%. El maig de 2021, majoria aclaparadora pro-independència al Parlament escocès: 72 escons de 129.

I malgrat tot això, 11 anys després del referèndum, el moviment independentista escocès està encallat. El Scottish National Party va col·lapsar de 48 escons a Westminster a només 9 el juliol de 2024. I Westminster continua dient que no a qualsevol referèndum, tant els conservadors com l’actual govern laborista de Starmer.

Daniel Cetrà, politòleg especialista en nacionalisme i política escocesos, explica com Escòcia ha triat el que ells consideren la via “pragmàtica” i de la “paciència”. L’SNP, únic partit majoritari independentista amb valors progressistes, opera dins de la relativa comoditat de ser reconeguts com a nació, receptors nets del sistema de finançament britànic, i la seva estratègia es limita a tornar a ser majoria al Parlament escocès per “pressionar” el poder central. El resultat és desencoratjador: Westminster diu que no indefinidament i el moviment s’estanca. L’escenari Quebec, que d’altra banda, també està començant a ressorgir.

Elisabet Vives, responsable de política internacional d’Alhora, estableix paral·lelismes amb el procés català. “Doneu-me 68 diputats i faré la independència”, ironitza Jordi Graupera, president d’Alhora, sobre la frase que Junqueras va socialitzar el 2013, que va il·lustrar la lògica que va condemnar el nostre procés: la promesa de forçar l’estat a acceptar la secessió si aconsegueixes una majoria parlamentària suficient.

Però Vives planteja la pregunta crítica que marca la diferència entre Escòcia i Catalunya: podem els catalans esperar tant com els escocesos davant de la urgència nacional i lingüística? Cada any que passa, el català perd 100.000 parlants habituals, mentre que Escòcia tenen un procés de construcció nacional molt avançat, tot i que al marge de la llengua. Les democràcies liberals tenen límits estructurals per donar sortida democràtica als processos d’autodeterminació. I nosaltres no tenim el luxe del temps.

Jordi Graupera explica com el 2017 hi havia la idea que la independència de Catalunya representaria un compliment del que havia de representar una democràcia liberal, a través de demostrar la voluntat democràtica del poble català forçaria el sistema a reconèixer-la. Però es va esdevenir exactament el contrari. Els estats van mostrar els seus límits reals, dissenyats especialment després de la Segona Guerra Mundial: la Unió Europea es va crear per frenar per igual els nazis i els processos d’autodeterminació interns, una mena d’imperialisme intern que prioritza la integritat territorial per sobre de la voluntat democràtica dels pobles.

Sense conflicte, sense independència. Aquesta és la lliçó escocesa 11 anys després del referèndum. I Catalunya no pot permetre’s l’escenari Quebec quan el temps corre en contra nostre.

Una conversa imprescindible amb Daniel Cetrà, politòleg especialista en nacionalisme i política escocesos, Elisabet Vives, responsable de política internacional d’Alhora, i Jordi Graupera, president del partit.

Escolta’l a iVooX:

Escolta’l a Spotify:

Escolta’l a Apple Podcasts:

Mira’l a YouTube:

Escolta’l a Buzzsprout: