Podcast: Pesta porcina… qui hi perd realment en un sector amb cada cop menys pagesos?

El sector del porc genera 9.000 milions d’euros anuals, dona 35.000 llocs de feina directes i exporta el 65% de la seva producció. El 25% del porc que es consumeix a Europa és porc català. Són xifres impressionants, dignes d’un miracle econòmic si no tenim en compte les externalitats. Però darrere d’aquests números hi ha un model econòmic que depèn de mà d’obra barata importada, que concentra el poder en grans integradores multinacionals, i que a cada crisi expulsa una mica més els petits ramaders independents del territori.

L’Oriol Rovira és ramader al Lluçanès. Té 300 truges reproductores en una explotació familiar independent. “Cada crisi que passa, fem més fortes aquestes grans empreses, aquests grans integradors, aquestes grans pinsaires, aquests grans exportadors de carn, que fa que cada cop siguem menys qui ens dediquem a ser pagesos”, explica. Fa trenta anys, en deu quilòmetres de carretera des de casa seva fins a Oristà hi havia sis o set explotacions. Ara són els únics. “Jo sempre he dit que el meu objectiu és poder-me jubilar de pagès”, explica l’Oriol cap al final de la conversa. És un somni modest però profund: continuar vivint del que fa, aferrat al territori que estima, sense haver-se de vendre a cap multinacional per sobreviure.

El model d’integració domina el sector i funciona així: una empresa gran lloga granges de pagesos (o de gent que té una herència i té una granja), porta els animals, el pinso, els serveis veterinaris i els medicaments. El pagès (o propietari de la granja) cuida els animals i gestiona els purins a canvi d’un salari fix o preu per plaça, amb menys risc però també sense poder de creixement. L’integrador, que sovint té fàbrica de pinsos pròpia i economies d’escala gegantines, s’emporta el gruix dels guanys. El 55% de les reproductores estan integrades, i això és perquè aquesta fase de la cria del porc té certes complexitats. A l’engreix, en són més del 90%. El model és aparentment atractiu per al pagès: estabilitat en un sector molt inestable, sense haver de navegar les oscil·lacions del mercat, que durant l’estiu la carn va més cara i a l’hivern es poden perdre diners. Però aquesta estabilitat té un preu: la renúncia a la independència econòmica i a qualsevol marge de maniobra. I quan arriba una crisi com la pesta porcina, els independents són els que més pateixen perquè no tenen la capacitat econòmica d’aguantar.

Fins i tot els holandesos, que estaven obligats a tancar granges per una sentència sobre la producció de residus, venen a engreixar els porcs a Catalunya, que també és l’escorxador d’Espanya i de part d’Europa. I és als escorxadors, sales de desfer, transport, etc., on s’hi concentra la mà d’obra més precària, la que ningú vol fer i tothom al territori ho sap. Això genera una saturació de serveis i un creixement de discursos d’extrema dreta en comarques com Osona, mentre al mateix temps la realitat demostra que aquesta immigració ve a treballar en condicions paupèrrimes, no a cobrar ajudes.

L’alcalde de Vic sortia la setmana passada fent un discurs celebrant que havien arribat als 50.000 habitants (tant que han treballat des de l’Ajuntament per aconseguir aquesta xifra) mentre es queixava que tenen els serveis saturats i que necessiten ajuda de la Generalitat. “Quan ells mateixos potser han creat també una mica el problema”, reflexiona l’Oriol amb sornegueria. “És evident que si volem generar llocs de treball precaris, que són mal pagats, la gent d’aquí no està disposada a fer-los. Si no tenim ningú que hi pugui treballar en aquests espais, requereix gent de fora”.

Des d’Alhora defensem que dependre d’un sector tan intensiu en mà d’obra importada és un mal negoci pel país, però també per la gent que hi viu. El canvi de model econòmic no es podrà fer sense els productors, des de les macrogranges fins als grangers independents. Tampoc es podrà fer només amb ells. Però si l’administració no hi fica mà, res no canviarà. L’Oriol parla de topalls quan li pregunten què canviaria del sector. “Topalls de producció, topalls de beneficis a nivells econòmics, o topalls de facturació, perquè no pot ser que cada cop les empreses siguin més grosses i cada cop tinguin més tros del pastís amb tot això, amb tot el que comporta”.

La pesta porcina no és només una crisi sanitària. És una oportunitat per fer-nos les preguntes que feia anys que havíem d’haver-nos fet sobre què volem ser com a país, sobre quin model econòmic necessitem, i sobre com garantim que la gent que estima la terra i que vol jubilar-se de pagès pugui fer-ho sense haver de vendre’s a una multinacional. Un podcast conduit per Jordi Graupera, president d’Alhora, amb la col·laboració de Mariona Bosch, secretària general del partit.

Escolta’l a iVooX:

Escolta’l a Spotify:

Escolta’l a Apple Podcasts:

Mira’l a YouTube:

Escolta’l a Buzzsprout: