Podcast: Més PIB, menys renda per càpita: qui paga el model econòmic català?

Entre el 2000 i el 2023, el PIB per càpita català va créixer un 0,46% anual. Menys que Grècia. Menys que Portugal. Vuit posicions per sota d’Espanya. Durant tot aquest temps, els nostres governants ens han dit que anàvem bé, que el PIB pujava, que l’ocupació creixia. I és cert: en termes absoluts, Catalunya ha crescut. De sis milions d’habitants l’any 2000 hem passat a vuit milions. Més del 30% de creixement demogràfic que no té cap equivalent al món occidental. El problema és per què ni a costa de què.

Produïm més perquè som més gent, no perquè el país vagi millor. I som més gent perquè hem importat mà d’obra de baixa qualificació per sostenir sectors (el turisme, les càrniques, els serveis de baix valor afegit…) que paguen salaris per sota dels 25.000 euros bruts anuals. Quan fas la mitjana de renda de tota aquesta població, el resultat és inevitable: la renda per càpita s’estanca. I amb ella, la capacitat real de manteniment i millora de l’estat del benestar. Perquè l’estat del benestar no depèn de la pressió fiscal com des de la política sempre es diu (perquè treballa el curt termini i els impostos es poden pujar i baixar per decret) sinó de la renda per càpita, que només millora amb la productivitat, a llarg termini. I si el model de creixement no la fa augmentar, cap pujada d’impostos no compensarà el deteriorament dels serveis que la gent nota cada dia quan intenta anar al metge, portar els fills a l’escola o trobar un pis.

Jordi Galí, catedràtic de la Universitat Pompeu Fabra, doctor per l’MIT i consultor del Banc Central Europeu i de la Reserva Federal, és un dels economistes catalans més reconeguts internacionalment. Ho va posar en blanc i negre en un article titulat “La crua realitat” i en una conferència a l’Institut d’Estudis Catalans: el problema fonamental de Catalunya és estructural, s’acumula en silenci des de fa dues dècades i la ciutadania ho percep cada dia quan fa ús dels serveis públics. Els governs es posen medalles perquè creix l’ocupació i el PIB, però la gent no veu cap millora. I segurament molts perceben que hi ha hagut un empitjorament. La contradicció ve exactament d’aquí.

A la conversa que tenim en aquest podcast, Galí explica per on passa el problema i per on haurien de passar les solucions. I una de les coses que fa és posar nom als responsables. No és la immigració: la immigració va on hi ha demanda laboral. El problema és qui ha creat i mantingut aquesta demanda. Qui se’n beneficia? Els que contracten mà d’obra barata i els polítics que han estat capturats per aquests sectors. Un exemple paradigmàtic és la taxa turística: fins fa poc, el 100% de la seva recaptació anava destinada a promocionar més turisme. Ara, amb la pujada de la taxa, el 75% seguirà anant a promoció turística, perquè el sector és tan poderós que ha aconseguit que fins i tot els diners que posen els turistes per compensar els costos que generen s’utilitzin per atreure’n més.

L’altre gran tema de la conversa és el fiscal. Catalunya pateix un doble maltractament: el que ve de l’Estat espanyol (el dèficit fiscal, la inversió pública executada molt per sota del que correspondria al nostre PIB) i el que ens infligim nosaltres mateixos. Un sistema fiscal particularment hostil als professionals d’alt valor afegit: metges, directius, investigadors. Un impost de patrimoni que no existeix a cap altre país de la Unió Europea, amb mínims exempts ridículs (qualsevol amb un pis a l’Eixample ja tributa). I uns tipus marginals sobre la renda que arriben al 50%. La paradoxa és que les grans fortunes n’estan exemptes, perquè la llei eximeix explícitament el patrimoni en empreses familiars. El resultat és un sistema que fa la vida fàcil als empresaris que viuen de la importació de mà d’obra barata i la fa difícil als professionals que generarien molt més en impostos i en dinamisme econòmic. I qui paga la festa és sempre la mateixa gent: la classe mitjana que veu com el país se li esfilagarsa, lingüísticament, educativament i en serveis públics.

Hi ha un moment especialment revelador en la conversa: Galí va triar tornar a Catalunya quan li van oferir liderar el CREI, un centre de recerca d’economia internacional de primer nivell. Però ara, amb la família establerta aquí, es troba que Catalunya no és el lloc que esperava que seria. Això li genera, diu, un sentiment de culpabilitat que el va empènyer a escriure i a participar en el debat públic. No per vocació política, sinó perquè sap que quan els economistes que coneixen el problema callen, el problema segueix creixent.

A Alhora portem des de la fundació del partit dient el que Galí diu des de l’economia: que el model que importa mà d’obra barata per sostenir sectors tòxics ens corromp, ens empobreix i ens afebleix la llengua i la cohesió social. Que no és un problema de la immigració sinó de qui els crida i per a quin propòsit. Que la solució no és apuntar l’immigrant parlant de criminalitat i de valors culturals, sinó canvi de model: acabar amb les subvencions als sectors que destrueixen el país, apostar pel talent i l’alt valor afegit, i catalanitzar els immigrants que venen a quedar-se. Perquè quan fas que algú parli català, estàs fabricant un català.

Una conversa conduïda per Jordi Graupera, president d’Alhora.

Escolta’l a iVooX:

Escolta’l a Spotify:

Escolta’l a Apple Podcasts:

Mira’l a YouTube:

Escolta’l a Buzzsprout: