Podcast: Els que ens roben també fan els comptes: el dia de la marmota del finançament

Els números de l’espoli són els de sempre. Com l’atur d’Espanya és el de sempre i com les comunitats autònomes que estan a la cua són les de sempre. Catalunya genera 94.000 milions d’euros anuals en impostos, però només en rep de tornada uns 73.000 milions. La diferència—més de 20.000 milions d’euros cada any—representa el 8% del PIB català, una xifra que Xavier Martínez Gil, expert en fiscalitat de l’Agència Tributària de Catalunya, qualifica d'”altíssima” i “única al món”. En el darrer episodi del podcast d’Alhora, Martínez Gil desmunta amb exemples molt comprensibles com funciona aquest sistema que porta quatre dècades esprement l’economia catalana de manera sistemàtica.

El cas de Repsol il·lustra perfectament la manipulació comptable que permet aquest espoli. La multinacional petroliera opera físicament a Tarragona —”quan passes amb l’AVE, veus les flames de nit”— però com tots els grandes contribuyentes tributa a Madrid. Són “molts diners, molt diners”, diu Martínez Gil, que computen com si fossin generats a la capital espanyola, inflant artificialment el PIB madrileny mentre s’oculta l’activitat productiva real de Catalunya. Aquest fenomen es repeteix amb les importacions: tot i que entre un 25 i un 30% de les mercaderies que entren a l’estat ho fan pels ports catalans, les estadístiques oficials atribueixen una recaptació d’IVA d’importació pràcticament idèntica a Madrid i Catalunya, una impossibilitat física que revela la magnitud de la manipulació de dades. “Manipulen les dades i fins i tot així es veu que ens estan robant”, conclou Jordi Graupera, president d’Alhora.

La comparació internacional evidencia l’excepcionalitat del cas català. Els länder alemanys tenen una limitació constitucional en les seves transferències fiscals, mentre que els estats nord-americans que més contribueixen rarament superen en aportacions el 5% del seu PIB. “Això no passa cap al territori del món”, sentencia Martínez Gil, mentre que Graupera recorda que aquestes transferències catalanes superen en termes absoluts el que Alemanya ha aportat històricament a la Unió Europea. El sistema converteix Catalunya en “el fill adolescent que cobra una setmanada” quan en realitat és “l’element més productiu de la família”.

L’efecte més pervers d’aquest sistema és que permet a Madrid fer el dumping fiscal que tothom sap. La comunitat autònoma pot rebaixar impostos precisament perquè els catalans financen una part substancial dels seus serveis públics. Mentrestant, Catalunya no es pot permetre el luxe de reduir la pressió fiscal sense tancar hospitals com el Clínic o Sant Pau. “Madrid pot fer rebaixes d’impostos perquè nosaltres en paguem”, explica Martínez Gil, que descriu un cercle viciós on l’espoli fiscal obliga Catalunya a mantenir una pressió tributària més alta per compensar parcialment el robatori sistemàtic.

L’acord del 14 de juliol entre Salvador Illa i Pedro Sánchez, que suposadament havia de millorar el finançament català, rep una valoració demolidora per part de Martínez Gil, que també és membre del col·lectiu més crític dins d’ESquerra: “Parlen de tenir l’IRPF transferit el 2026, això és físicament impossible”. Denuncia, a més, que ni garanteix l’ordinalitat —que Catalunya sigui tercera en rebre si és tercera en contribuir— ni l’autonomia real de l’Agència Tributària catalana. “Fins i tot els economistes federalistes” admeten que “aquí no hi ha res”, una constatació que il·lustra com el sistema continua condemnant Catalunya a ser “els nostres propis guardes” dins d’una gàbia que els impedeix desenvolupar plenament el seu potencial econòmic.

Escolta’l a Spotify:

Escolta’l a Apple Podcasts:

Mira’l a YouTube:

Escolta’l a Buzzsprout: