Podcast: El Barça, refugi polític dels catalans?

El Barça és on s’amaga el virus que som els catalans. Quan els espanyols ens posen la vacuna per destruir-nos, ens refugiem al Barça per expressar la nostra veritat política. Per això ens volen ficar al cap que hem de separar el futbol de la política, una idea absurda que no fa cap sentit en cap lloc del món.

El futbol expressa la política potser com cap altre esport del món. Si segueixes la Lliga espanyola, saps quin espai polític ocupa cada equip. La Lliga espanyola mateixa és un instrument de cohesió nacional espanyola.

David Carabén, vocalista de Mishima, i Manel Vidal, autor de “La passada a l’espai” i membre de La Sotana, parlen del nunyisme com actitud vital, de la centralitat mundial del Barça, de com els catalans folkloritzem els nostres genis, de Lamine Yamal i la catalanitat híbrida, de Johan Cruyff i la seva última feina com a seleccionador català.

“Ser català o ser nacionalista català sempre t’obliga a tenir una mica de dubte de tu mateix. T’estàs flipant, bàsicament”, expliquen. El Barça t’obliga a fer-te aquesta pregunta: som realment una de les centralitats futbolístiques mundials o ens ho estem inventant? “No som conscients de la centralitat del Barça a nivell cultural mundial”, afegeix Carabén, que compara el fenomen amb Bad Bunny a Puerto Rico.

El nunyisme no és només una manera de veure el Barça. És una actitud vital davant del fet de ser català: del “meu mal no vol soroll” al “cap de ratolí”, del “millor quedar segon i sobreviure”. “Els que ens reconeixem com a antinunyistes estem fent un trajecte d’admetre la pulsió nunyista que té tot culer i allunyant-nos-en”, explica Vidal.

La conversa aborda com els catalans elevem herois molt ràpid i després els deixem caure. “De tant en tant detectes que algú ara és el gendre de Catalunya. Aquesta persona està morta d’aquí tres anys”, diu Manel Vidal. De fet, els personatges públics catalans dels últims trenta, quaranta anys que han sigut cèlebres internacionalment aquí ens els hem representat en les seves versions caricaturístiques, en l’opinió de Carabén.

I després hi ha Lamine Yamal. “Aquesta catalanitat híbrida, des del club s’hauria de potenciar molt més que ell parli en català cada vegada que s’expressa”, conclou Jordi Graupera, president d’Alhora. La por és que segueixi el patró dels catalans que quan ho peten es fan espanyols. “Perquè Miami no ens vol destruir, almenys activament”. Madrid, sí.

L’Òscar Jaenada “és dels poquíssims actors o personatges públics de la cultura espanyola que ha dit que és independentista perquè és 100% català, perquè fa la pasta a Mèxic i a Miami”. Quan fas diners fora de l’òrbita espanyola, pots permetre’t ser català sense por.

Els jugadors desacomplexats del Barça ens han ensenyat a desacomplexar-nos. El Stoichkov que agafava la bandera i feia saltar Pujol al balcó. El Johan Cruyff i la seva última feina com a seleccionador català. “Aquest tipus de coses és un mirall que t’ensenya què podries ser i no estàs sent per una mena de repressió interior”, afegeix Graupera.

“Molta gent s’ha desenganxat per una suposada impossibilitat que ens han ficat al cap, però els únics que poden imaginar sobre el Barça una cosa que expressi la seva màxima ambició és la gent que també és independentista. Per tenir qualsevol altra ideologia necessites convèncer-te que ets un impotent.”

Una conversa imprescindible sobre com el Barça és el gran eufemisme de la política catalana, conduïda per Jordi Graupera, president d’Alhora, amb David Carabén, vocalista de Mishima, i Manel Vidal, autor de “La passada a l’espai”.

Escolta’l a iVooX:

Escolta’l a Spotify:

Escolta’l a Apple Podcasts:

Mira’l a YouTube:

Escolta’l a Buzzsprout: