Podcast: De l’Estatut del 2005 a l’acord d’Illa: vint anys negociant a canvi de res

El dèficit fiscal del 8% del PIB és una constant universal, com la velocitat de la llum, deia Xavier Sala i Martín. Cada cop que es negocia un nou sistema de finançament, el resultat és exactament el mateix. “Obres un Excel, poses el resultat que vols al final i vas movent la fórmula, vas afegint variables, vas complicant la situació fins que et dona el resultat que havies pensat d’entrada. Després ja pensaràs quina justificació li donaràs i com atacaràs els catalans per insolidaris, lladres, barruts, amb el nas llarg i amb l’ànima curta”, explica Jordi Graupera, president d’Alhora.

Elisenda Paluzie, catedràtica d’Economia de la Universitat de Barcelona i expresidenta de l’Assemblea Nacional Catalana, va viure des de dins la negociació de l’Estatut del 2005. Juntament amb el seu company de facultat Jordi Pons, va assessorar tant Esquerra com Convergència en matèria de finançament. El 30 de setembre del 2005, el Parlament de Catalunya va aprovar un Estatut que canviava el model de debò: la Generalitat recaptaria tots els impostos i faria una aportació solidària a l’Estat, a diferència del cupo basc. Però aquell Nadal, la proposta del ministre d’Economia Pedro Solbes va capgirar-ho tot com un mitjó, tornant al model de sempre. “Volien que diguessin que era una millora, i no ho podíem dir”. Què es negociava realment entre Artur Mas i José Luis Rodríguez Zapatero? Que si Convergència guanyava les eleccions al Parlament, no es repetiria el tripartit i Mas seria president. El finançament era secundari; el paper de l’Estatut només servia com a moneda de canvi per negociar quotes de poder.

Unió va convocar Paluzie a la seva seu per buscar “un punt intermedi” entre l’Estatut del Parlament i la proposta Solbes. Hi havia Duran Lleida i Josep Sánchez Llibre. Ella va proposar que almenys Catalunya es quedés la recaptació de l’IRPF. Un economista d’Unió li va respondre: “L’IRPF és molt mal impost.” Ni tan sols ho van defensar. “La política és poder”, li va dir Antoni Fernández Teixidó, de Convergència, a Paluzie en un sopar posterior. “El poder d’estar de genolls”, conclou Jordi Graupera.

Cada cop que el país mou les seves forces socials, intel·lectuals i culturals per fer un salt endavant, els partits polítics recullen aquesta energia, la tradueixen a un paper i amb aquest paper van a negociar una altra cosa a Madrid. El paper es converteix en una amenaça que serveix per negociar a l’alça alguna coseta que els interessa particularment.

L’acord actual amb Esquerra revela la mateixa dinàmica de sempre. “Ara Esquerra ja no es pot fer enrere de renunciar a aquests 4.700 milions”, explica Paluzie. Han d’inflar el que han aconseguit perquè han investit Pedro Sánchez i necessiten demostrar que n’han tret alguna cosa. Però dels 4.600 milions addicionals, els catalans en paguem 4.400 via impostos estatals. El guany net real? 300 milions. “Ho paguem tot tres vegades: una quan paguem impostos, una quan no ens els tornen i una altra quan ens els roben”, explica Graupera.

L’única via que no s’ha provat a Catalunya és anar fins al final. Totes les altres sempre acaben igual.

Una conversa imprescindible sobre la història recent del finançament català, les negociacions que no són el que semblen i per què l’únic camí és assumir el conflicte.

Escolta’l a iVooX:

Escolta’l a Spotify:

Escolta’l a Apple Podcasts:

Mira’l a YouTube:

Escolta’l a Buzzsprout: