Podcast: Articulisme post-procés: de la corrupció processista a l’ofec socialista

L’articulisme a Catalunya és una feina extraordinàriament precària. Els mitjans paguen entre 30 i 70 euros per article mentre mantenen els articulistes “amb l’aigua al coll” perquè mai puguin alçar la veu amb llibertat. Però la pressió ha canviat de forma.

Montserrat Dameson, jurista, politòloga i articulista, explica com abans els partits processistes intentaven comprar-te amb ofertes de feina o espais mediàtics. Ara, amb els socialistes governant a tots els nivells, la pressió és més perversa: “Ha estat fer que et sentis condemnat a la irrellevància. I això encara és més dur que el que passava abans”.

Pol Viñas, llicenciat en Filosofia, Política i Economia, representa una generació d’articulistes que han aterrat al debat públic quan el país ja no tenia forces per vendre esperances”.

Els temes més necessaris són els més tòxics. La immigració, el feminisme crític amb el gènere, la llengua: tot allò que cal dir és allò que el sistema castiga. “Quan l’esquerra abandona el tema de la immigració, hi apareixen els de dretes i en fan profit”, alerta Dameson. Però dir-ho des de l’independentisme et situa en una pinça entre el sistema institucional socialista que t’ofega i l’extrema dreta que intenta apropiar-se del discurs.

Júlia Ojeda, vicepresidenta d’Alhora, explica com militar obertament en un partit l’ha alliberat: “Tothom sap que no estàs en venda perquè ja tens la teva pròpia botiga. A mi això m’ha tret la calculadora de sobre la taula”. Però Dameson i Viñas han escollit un camí diferent: resistir la pressió des de l’articulisme sense estructura política al darrere.

El sistema mediàtic català aplaudeix la forma però ignora el fons. “Sempre és un afalagament personal que et va traient cap a un món en què les teves idees polítiques són secundàries”, explica Graupera. Mentrestant, “la majoria de gent que té espai mediàtic en aquest país és gent que fa molta menys feina” perquè està venent disponibilitat, no veritat.

La conversa aborda també el cinisme: aquells articulistes que un dia defensen una cosa i l’any següent la contrària, no per evolució honesta sinó per adaptació als vents dominants. “Hi ha d’haver un examen de pensar si tot això que estic escrivint està bé en el meu ventall moral”, diu Dameson.

“El paper de l’articulisme és provocar el debat que no està tenint lloc”, afegeix Viñas. Però quan la capacitat mental col·lectiva no aguanta certs debats, quan dir certes veritats et situa fora de la finestra d’Overton, l’articulista ha de decidir: adaptar-se o resistir.

Els socialistes governen l’Ajuntament de Barcelona, la Diputació, la Generalitat, l’estat espanyol i tenen un vicepresident a la Comissió Europea. La pinça s’estreny. Però aquesta generació d’articulistes ha après una cosa: “Criticar els socialistes no és en va, igual que criticar l’extrema dreta. Encara que et faci sentir boig, encara que et faci sentir sol, val la pena. Perquè sobre cada crítica es construeix un espai de llibertat”.

Una conversa imprescindible sobre precarietat, censura, resistència i llibertat en l’articulisme català, conduïda per Jordi Graupera, president d’Alhora, amb Júlia Ojeda, vicepresidenta d’Alhora.

Escolta’l a iVooX:

Escolta’l a Spotify:

Escolta’l a Apple Podcasts:

Mira’l a YouTube:

Escolta’l a Buzzsprout: