Per què Salvador Illa és tan espanyolista?

Fa mesos que em faig aquesta pregunta. No té una resposta fàcil. Per començar és de la Roca del Vallès, un municipi que si n’ets, tan aviat pots caure d’una banda com de l’altra. Just a la frontera entre l’Àrea Metropolitana més lligada al projecte espanyol i la Catalunya que aguanta el Vallès i el Maresme. Deu mil habitants, com Solsona o La Bisbal, dividits en tres pobles: la mida justa per aguantar sense ser pintoresc ni desaparèixer sota l’onada demogràfica de la segona meitat del franquisme (tot i que les dècades de 1960s i 1970s, va créixer un 75%). Els resultats electorals sovint van de pocs vots per decidir si la cosa cau del costat socialista espanyol o dels partits catalanocèntrics.

De la seva família no en sabem gran cosa, fora que el seu pare, Josep, és molt perico. En aquesta entrevista amb Pedrerol, s’emociona amb l’ascens de l’Espanyol i explica que de petit els companys de classe li van trepitjar la bufanda perica que li havia regalat l’avi a Salvador Illa i com a resposta, la família va fundar una penya: “si volen jugar a futbol, ho hauran de fer a l’espanyol,” diu el pare en un castellà ple de la mena de vocals neutres que la majoria de catalanoparlants de Barcelona ni senten ni sabrien començar a dir, i que el seu fill conserva. El pare treballava en una fàbrica tèxtil i la mare feia de mestressa de casa però també tenia un petit taller de costura. Són catòlics, van dur els fills a l’Escola Pia de Granollers. Tot això és clàssic Catalunya del Vallès.

Va estudiar filosofia i a banda que se li nota poc, em sembla una exageració culpar la facultat de lletres de la seva lleialtat al projecte assimilador d’Espanya. Va fer la mili al quarter del Bruch i diu que li va agradar perquè hi havia ordre. El van fer alfères. Potser és l’home més gris del món, com el protagonista de L’abric, de Gógol, el funcionari que estalvia per comprar-se un abric i aquesta és la seva única grandesa.

Tampoc els seus pares polítics explicarien el seu espanyolisme militant. Primer Joan Pujol, l’alcalde de la Roca del Vallès que el va fer regidor amb 21 anys. Va ser alcalde primer amb el PSC i després amb CiU. I després Romà Planes i Miró. Planes és un històric de l’esquerra catalanista. Va marxar a l’exili amb 7 anys el 1939 i va tornar convertit en l’home de confiança de Tarradellas. Quan va morir, Raimon Obiols en va fer un elogi fúnebre en què s’hi subratllava que de totes les tries disponibles que un home de talent format a França podia tenir, Planes va triar Catalunya. Són frases que abans deien els socialistes catalans. L’últim càrrec que va tenir Planes va ser el d’alcalde de la Roca, uns mesos, fins que un aneurisme el va matar i va deixar el seu número dos a llistes, un jove de 28 anys, d’alcalde. Era Salvador Illa.

En l’elogi que li fa Obiols, hi destaca que Planes tenia tres principis: “rigor i neutralitat de l’Administració, patriotisme democràtic i valors d’esquerra.” Això de la neutralitat és una bona enredada: en nom de la neutralitat de l’Estat, avancen les cultures fortes que tenen el control del funcionariat, i retrocedeixen les cultures ocupades o minoritzades. És una fantasia típica de les darreres dècades a tot el món: quan l’estat francès és neutral, és francès i no occità, quan l’estat britànic és neutral, és anglès i no escocès, quan l’estat espanyol és neutral… La pregunta neutral, assèptica, per antonomàsia és: “què pone en tu DNI?” Ciutadans, escisió del PSC, ha estat el partit de la neutralitat, per això es diuen “ciutadans” que és una paraula neutral per dir “espanyols”. Una escisió, per cert, que ara torna a casa de la mà de Salvador Illa. Etc. El mateix passa amb això del “patriotisme democràtic.” En el món del PSC, i també de la CiU d’aquella època, la defensa de Catalunya es feia des de l’acomplexament i el sentiment de culpa. Els nacionalismes carregaven les culpes de les guerres mundials i dels feixismes, es negava la legitimitat del sentiments patriòtics si no tenien un Estat i un exèrcit que els normalitzés. És el gran gir conceptual de la segona meitat del segle XX: en nom de rebutjar el nacionalisme imperial dels nazis i de les colònies africanes i asiàtiques, es va acabar rebutjant el nacionalisme com a etiqueta, i es va girar aquest rebuig cap a les forces d’alliberament de les nacions europees ocupades pels Estats europeus i normalitzant el nacionalisme d’Estat que les ofega: heus aquí l’actual projecte de la UE, que prohibeix el català sense despentinar-se, en nom de no fer nacionalisme.

Així doncs, Obiols podia llegir una elegia en veu alta proclamant que Planes havia triat la seva pàtria per davant de França i d’una carrera professional francesa, però li calia afirmar sempre la neutralitat i adjectivar el patriotisme com a democràtic per no confondre la parròquia: Catalunya es pot defensar fent algun sacrifici personal, un punt sentimental, però la política té uns límits i aquests límits en realitat són Espanya. Hem passat quatre dècades amb aquest discurs de fons, tant en el món convergent com en el món socialista, i ha infectat tota la comprensió del nacionalisme, de la llengua, de la justícia, de la institucionalitat, i etcètera. No ens hem independenditzat en part perquè no hi havia el discurs que nega aquesta barreja de d’actitud benpensant i innocència. Els estats són un ordre, una jerarquia que assenyala un espai de justícia i hi posa límits; no pas una comunitat de gent que accepta els límits psicològics i culturals de l’Estat que els vol assimilar, mentre aquest mateix Estat no se’ls imposa a ell mateix, com és natural.

És possible que aquesta mena de política només pugui engendrar homes com Salvador Illa. Deslligats de la tradició familiar, trien Espanya, perquè no hi ha cap motiu de pes per triar Catalunya, si del que es tracta és de prosperar i ser neutral, més encara en un municipi del Vallès on els teus rivals són els business dels convergents i el conflicte amb Cardedeu. De la mateixa manera que el seu pare treballava en la indústria tèxtil i ell va ser l’alcalde que va inaugurar i triplicar La Roca Village, la ciutat més visitada de Catalunya després de Barcelona, amb quatre milions de turistes l’any, que ven la roba passada de temporada, o potser mal feta, a preus rebaixats. De l’alliberament nacional a Salvador Illa, de la producció industrial al turisme de rebaixes. Del Primer d’Octubre al Hard Rock sociovergent.

En acabat, Illa va anar al departament de Justícia amb Montserrat Tura, a càrrec de les infraestructures —malgrat que la seva gestió a la Roca havia estat polèmica, incloent-hi sobrecostos per un pavelló de 12 milions d’euros—. I va fer les presons on es van hostatjar els presos polítics del procés i la ciutat de la Justícia de l’Hospitalet, una altra obra amb sobrecost, a gran benefici d’alcaldes socialistes, que no va poder inaugurar perquè tres dies abans va dimitir —el van fer dimitir, és el que s’entén—, però mai no s’ha sabut per què.

A mesura que l’anomenat sector catalanista del PSC abandonava la nau, Illa va anar guanyant protagonisme. Al final de l’ascensió, el ministeri de Sanitat de la pandèmia. Illa és el ministre que sortia a les rodes de premsa rodejat de generals de l’exèrcit, que va centralitzar la gestió per pura voluntat de poder, i que va alentir la distribució de material mèdic per incompetència i centralisme, valgui la redundància. No hi ha hagut gestió més autoritària a Europa, sense cap dels resultats asiàtics esperats. És l’home que el PSC va enviar a la manifestació ultra del 8 d’Octubre del 2017, l’home que va dir el 155 va arribar massa tard, i l’home que Sànchez envia a Catalunya per estabilitzar la situació.

No sé per què Illa és tan espanyolista. Ara és fàcil de dir que és perquè prosperes políticament. Però això fa 6 o 10 anys no es podia saber i més aviat semblava que podia ser el contrari. Però assenyala que en la reproducció de les elits polítiques de Catalunya, els discursos que el catalanisme va posar en circulació durant els 80s i 90s només era un cul de sac per mentenir viu un cert sentimentalisme i justificar el cinisme de les elits del moment, però no per construir un discurs que ens alliberés de res, ni tan sols de nosaltres mateixos. I ja som al cap del camí: ja vaig dir fa uns dies que Illa encarna el menyspreu que el PSOE sent pels catalans. És la idea exactíssima que tenen del que els catalans són i mereixen. Illa és un mirall, el prototip de català que ells tenen i aquell en qui, per tant, ens hem d’emmirallar si volem prosperar en l’espanyolitat.

Per això el 2017, fins i tot entre els dirigents anomenats independentistes, no hi havia les eines per fer la independència. No són eines complicades, la majoria de la gent de peu les té, ja sigui per defensar Catalunya o el seu contrari. Una mena d’amor sense adjectius que el rebaixin, unes ganes de ser lliure generoses, sense avarícia, i un instint per saber quan t’ho estàs jugant i ho has de donar tot, com quan vam veure la policia a la tele el Primer d’Octubre. Illa només té cobdícia de la neutralitat, un espanyolisme recalcitrant que no neix de l’amor al país sinó de l’amor a l’autoritat. És un home perillós per la seva banalitat. Rebutjar-lo és rebutjar la tradició de catalanisme espanyolista que ens ha dut fins aquí. Investir-lo, com sembla que vol la direcció d’ERC, és normalitzar-lo i amb ell, el discurs de fons que neix amb el complexe i acaba en les presons que ell mateix va construir: en la disputa per la llibertat, a Catalunya només pot guanyar l’autoritarisme.