Per què Junts no té credibilitat

Junts no és creïble quan es fa la dura i flirteja amb la xenofòbia contra els immigrants perquè és responsable del model econòmic i polític que ha demanat aquests immigrants durant dècades. I tampoc ho és quan mira de defensar el principi d’igualtat i dignitat, —els drets dels migrants contra el xenòfobs—, perquè a la mínima que els ha sortit un competidor ultra, han llençat aquests principis al contàiner i han assumit la part més populista i degradant del seu discurs per un grapat de vots. És un partit sense idees i per tant sense conviccions.

“A vegades hi ha la temptació de sucumbir a les modes i hi ha gent que ho fa.” Aquesta és una frase de Carles Puigdemont dita en la clausura de l’escola de tardor de Junts. La frase venia precedida d’una afirmació sobre com en el món de la globalització els pèndols de les ideologies es mouen més ràpid que abans. Després, el president Puigdemont sostenia que Junts ha de poder resoldre els problemes que ens “cremen els dits” amb una mirada a llarg termini i prendre la part de veritat que té l’altre per millorar la pròpia proposta. És, naturalment, una resposta a la fuga de militants i previsiblement de vots cap a Aliança Catalana.

La “moda” de la que parla Puigdemont és l’extrema dreta i el discurs xenòfob que fa de la immigració la causa dels mals del país. Aquest, certament, serà el tema de la propera dècada com a mínim. Ja amb l’anterior onada migratòria, la primera extra-europea, el món convergent va reaccionar amb la campanya de Duran i Lleida, que sostenia que la gent no venia “per ganes, sinó per gana”, però que “aquí no hi cap tothom.” (era fals, per cert, la majoria de la gent que ve no és l’afamada, és l’ambiciosa amb una mica d’estalvis per pagar-se la migració, com demostren totes les dades que tenim, però aquest eslògan feia creure a la gent que érem una ONG i no un país amb problemes econòmics i demogràfics que estàvem solucionant amb migrants en comptes d’amb política). Artur Mas es va presentar a les eleccions de 2006 proposant un carnet per punts de la immigració (serveis a canvi d’integració), i Marta Ferrussola feia discursos sobre com les mesquites substituirien els campanars i com l’immigrant musulmà rebia el pis de protecció oficial en comptes de la teva neboda. En aquella onada, però, la gent no va sentir-se gaire interpel·lada pel discurs que apel·lava a l’instint xenòfob i la cosa va passar a millor vida.

En l’anterior onada migratòria, la primera extra-europea, Junts va sumar-se al discurs que apel·lava a l’instint xenòfob però la gent no va sentir-se interpel·lada i la cosa va passar a millor vida.

Després va venir la crisi econòmica i la immigració va baixar, perquè la immigració va molt lligada a la demanda laboral de sectors que van ser castigats per la crisi. A continuació va començar el procés. Aleshores, el posicionament de Convergència, després del PDCat, i finalment de Junts, va acompanyar una mena d’eufòria angèlica que l’electorat semblava voler. Calia demostrar-se que, per poder demanar un estat independent, aquesta demanda estava alineada amb els valors progressistes d’Occident: que l’independentisme català no era una esmena al sistema internacional que defensaven les elits liberals i socialdemòcrates, sinó una confirmació dels seus desitjos. Que, si fins ara no havíem estat independents, no era perquè el sistema s’aguantés sobre un cinisme que protegeix els grups nacionals forts que dominen els estats des de fa tres segles i que han aconseguit en molts llocs anorrear les minories nacionals i extingir les llengües, sinó que encara no érem independents perquè el món creat pels europeus encara no havia arribat a la seva maduresa i zenit. La conclusió natural del progressisme democràtic era la independència de Catalunya, pacífica i angèlica. Una Catalunya independent encarnava el nou món global i progressiu i no pas l’esmenava.

D’una banda, això es deu a un cert infantilisme de la política catalana, fruit de dècades de tutela i repressió. De l’altra, al fet que el discurs públic català està capturat per l’antic entorn del PSUC, ara Comuns, i entremig ICV. Recordeu que els primers anys del procés, ICV tenia pràcticament poder de veto. A les eleccions del 2015, les plebiscitàries, abans de les eleccions se’ls considerava neutrals i després, quan el resultat va ser 48% de sí, 35% de no, i ells al mig, se’ls va considerar com a sumables al “no.” Jo mateix puc explicar-ne una anècdota: a la tardor del 2015, just després d’aquelles eleccions, vaig proposar en una conferència a Vic l’organització d’un referèndum unilateral. L’encara president Mas era al pati de butaques. En acabat, amb una copa de cava a la mà, em va dir que era impossible fer-lo perquè “ICV no ho acceptaria mai”. En realitat, aquesta submissió al món del post-PSUC és una barreja de complexes de bar de facultat i de deixar-se capturar per evitar entrar en conflicte en nom de la bondat universal.

Durant el procés, i pel que fa a la immigració, Junts van comprar l’agenda que afavoria els poders econòmics que formaven part de la columna vertebral financera d’aquest món: el turisme, la indústria agroalimentària i la construcció.

Part d’aquesta actitud acrítica del món convergent i post-convergent també era fruit de la incapacitat. Els quadres de CiU, PdCat i Junts eren cada cop menys caps pensants i més un mercat de gent que venia la seva lleialtat. El sistema de corrupteles dels partits té la capacitat de degradar fins i tot els benintencionats, perquè a ningú se li exigeix creativitat, imaginació o audàcia, ni tan sols capacitat de treball, sinó lleialtat, que no dic que no sigui un valor polític important, però per si sol fa que la gent es degradi. Penseu en els fitxatges estrella d’aquest món dels darrers 10 anys i notareu de seguida que són ràpidament degradats. Primer fan el paperot, després se’l creuen, i finalment esdevenen només la caricatura del teatret. Per això és impossible fer política a dins d’aquests partits i esperar sobreviure com persona independent i lliure. La llista de persones que prometien i han acabat perdent tota credibilitat en qualsevol cosa que fan és interminable. M’estalvio els noms perquè ara ja són avall, i ja els vam combatre quan eren amunt.

Hi ha un factor relacionat amb aquesta degradació que explica per què la cosa no va a millor sinó a pitjor. Quan un partit creix i té poder atrau molta gent molt ràpid. La velocitat a la que ha d’omplir llocs de feina és més alta que la seva capacitat per seleccionar bé. Això fa que hi entri gent amb talent i també gent aprofitada o poc capaç. D’aquí que sigui tan important que les bases estiguin posades en les idees i els discursos, que és l’únic que fa una mica de filtre, i que sigui clar que quan algú no fa la feina o no lo fa bé, ha de plegar. Però el problema és quan el partit baixa o quan es percep que perdrà el poder. Aleshores, els primers que marxen són els que tenen oportunitats de feina fora, és a dir, els que tenen més formació, més talent o més capacitat de generar valor. I els últims a marxar són els que calculen que a fora no trobaran un salari tan alt o una feina tan poc exigent, i aguanten fins al darrer euro i minut.

Per al món convergent, el resultat d’aquestes dues forces —la manca d’exigència i la lenta decadència des dels 72 diputats de Pujol l’any 1984 fins als 35 actuals— és que ningú tenia principis perquè ningú havia tingut temps de pensar quines eren les conviccions de fons que cal estar disposat a defensar contra tota pressió. Amb el pretext que “ni dretes ni esquerres, Catalunya,” es va acabar al “ni pensar ni fer, Catalunya”. Podria semblar una bona idea defensar Catalunya abans que la ideologia, però la realitat és has de saber què vols dir quan dius Catalunya, i si no tens clars els principis que estàs disposat a defensar contra el món sencer si cal, exactament en quin sentit estàs dient que vols ser “independent”? Sense una idea clara, robusta i estratègica de país, un líder polític no pot saber per què vol la independència i, per tant, quan es troba davant l’oportunitat històrica d’assolir-la, no ho sap dur a terme perquè no sap què vol, perquè no ha tingut ni el rigor ni la imaginació de plantejar-se una idea de país seriosament. Dit d’una altra manera: pots cedir en les especificitats de la teva ideologia per raó de front nacional, però has de saber a què renuncies i quins costos creus que paga el país per aquestes renúncies. En el català, aquesta suposada renúncia es feia a l’engròs, i en realitat esdevenia una renúncia a pensar i una crida a deixar de pensar. El resultat era un país més feble i una altra erosió de la credibilitat política.

L’efecte més visible d’aquest fracàs justament es va veure en la incapacitat de defensar Catalunya, i no pas la ideologia. Quan el procés va accelerar-se i la història va posar Junts a la sala de màquines, no hi havia cap principi col·lectiu que servís per encarar-se a les pressions, al context, a la por, i afirmar la veritat de la llibertat del país. Quan els europeus van trucar per pressionar, no hi havia cap eina intel·lectual ni política per resistir-s’hi. Aquells dies una diputada d’ERC em va dir que dues persones diferents se li havien acostat en nom del consolat nord-americà, una per dir-li que endavant, que ens ajudarien, i l’altra per dir-li que no fessin res, que hi hauria morts. Em va preguntar quina creia jo que era la de veritat. A banda de no haver-s’ho treballat abans, que ja és criminal, la resposta que li vaig donar és la que tothom donaria: molt probablement, tots dos emissaris són de veritat perquè la lògica és que tinguin totes les sortides cobertes. Però la resposta que ella i el govern hauria d’haver donat als dos agents és la contrària: tractar-los com si cap dels dos fossin de veritat. Calia operar autocentradament. Penso en la cèlebre frase de Golda Meir: “prefereixo el vostre odi al vostre condol.” És important entendre això, penso, encara que sigui a posteriori: fins i tot si haguéssim perdut, defensar les idees fins al final dona fruit, perquè li dones a la següent generació un criteri, un seguit de principis i ambicions que val la pena defensar.

Defensar les idees fins al final dona fruit, perquè li dones a la següent generació un criteri, un seguit de principis i ambicions que val la pena defensar.

Renunciar-hi per sobreviure en el moment, que és el que van fer, envia el senyal que el futur és secundari respecte del benestar del present. La llibertat política implica dir que el futur és més important que el present, la submissió, que el present és més important que futur. Em temo que aquest serà el pecat general d’aquest moment històric que hem vist, no només en l’element nacional. Si ho penses, els canvis de nom que he hagut d’anar telegrafiant en aquest article –CiU-PdCat-Junts (i encara em deixo la Crida i el Consell per la República)— ja són un indicatiu d’aquesta feblesa de fons. Convergència tenia unes virtuts que si estaves disposat a creure-te-les podies defensar-les per sobre de la vergonya de la corrupció. Però no, la vergonya del moment va pesar més que la permanència del fondo. Si creies que la tasca de construcció nacional del pujolisme vertebrava una idea de Catalunya que podia durar, podies defensar-ne la continuïtat malgrat la corrupció, que podies netejar sense canviar el nom o la memòria del partit. Fins i tot si creies que els convergents eren massa submissos a la transacció del 78, podies fer-te càrrec del seu llegat. Convergència, com el nom indica, se sustentava en la idea del mínim comú denominador dels catalanistes: des dels més independentistes als més hispanòfils. La idea de fondo era: anem avançant plegats en el desplegament nacional després de l’ensulsiada, i mirem d’incorporar el màxim número de fills d’espanyols al projecte, fins que o bé estiguem prou bé per dir que estem satisfets o bé hagi quedat prou clar que a Espanya no hi ha res a fer i fem un salt endavant. Aquesta idea podia ser equivocada, com totes ho poden ser i sovint ho són. Però era una idea que explicava les coses bones del país que Convergència va saber acompanyar i donar nom. Però la corruptela, el cinisme, el robatori: això va esdevenir la identitat que els líders mateixos de CDC van assumir com a essencial, i van necessitar canviar de nom perquè el nom antic ja no ho camuflava. En perspectiva, es pot dir que el canvi de nom indicava que no estaven disposats a canviar de política ni de pràctiques: que no podien pagar el preu de portar la tradició convergent de l’electorat a les seves conseqüències lògiques, que era la independència, i volien retenir el país en els llimbs polítics que permeten als líders fer i desfer amb impunitat.

Quan el procés va fracassar, només quedava el lideratge de Puigdemont, certament carismàtic, i la idea que era legítim perquè havia estat deposat il·legítimament. Però no hi havia cap idea, cap convicció, cap visió del món fora de la seva personal, de periodista que sempre va estar interessat pels conflictes nacionals que els quadres i intel·lectuals de Pujol menyspreaven. Per profunds que fossin els seus valors en la vivència biogràfica, l’articulació era superficial. Amb això no es construeix un moviment polític a llarg termini, i molt menys un país. Per això Puigdemont sempre actua tard, quan la situació ja s’ha podrit, i és tan ràpid cremant organitzacions, equips i moviments.

Quan ha arribat l’onada mundial del replegament identitari i xenòfob a Catalunya, Junts ha reaccionat igual que gran part del centre-dreta europeu: comprant part del discurs per evitar fugues. Primer amb els reincidents, després amb el padró, finalment demanant competències en immigració mentre s’enduria el discurs. Però ja no significa res perquè tothom veu que només ho fan per evitar aquestes fugues. Així que ara Junts té un problema amb dues cares: quan els seus diputats i alcaldes fan discursos semblants als d’AC, no són creïbles perquè abans d’ahir deien el contrari. A hores d’ara, tothom sap que no es despentinen si han de prometre l’oro i el moro, i després l’oro és per ells i el moro per l’empresari que el necessita explotat. Però si surt Puigdemont a dir-nos que no hem de caure en modes, és a dir, que no ens hem de tornar xenòfobs, tampoc té credibilitat, perquè ja hem vist que si cal, es transvesteixen d’AC.

Molta gent no recorda que Sílvia Orriols va anar a Brussel·les a manifestar-se per Puigdemont quan fer això ja era un senyal de processisme molt decadent. Abans de ser alcaldessa de Ripoll, Orriols publicava una revista que es deia els Intransigents que defensava tesis de nacionalisme identitari i racial molt més extremes que les que ara emet des de l’escó del Parlament. Puigdemont havia convençut els identitaris antiglobalització que ell era el vehicle de la llibertat, i havia convençut els socioliberals que estava en sintonia amb les cançons que es canten des dels centres de poder global perquè n’encarnava les virtuts finals. És un espai sense conviccions, que quan s’ha revelat que només tenia un home mirant de fer la crònica de la seva vida, un home per a qui l’única convicció real era la protecció del seu espai d’independència personal, ara no pot convèncer ni els uns, ni els altres que està disposat a defensar fins al final res, ni dretes, ni esquerres, ni Catalunya. “A vegades hi ha la temptació de sucumbir a les modes i hi ha gent que ho fa.” Aquesta frase també és una moda que ha passat.