Pedrolo ja va desmuntar el procés abans del procés

El motor de l’escriptura de Manuel de Pedrolo no va ser mai cap altre que la nació catalana. Darrere de la determinació absoluta amb què l’escriptor independentista va defensar la seva voluntat d’escriure sense servituds, hi havia, per sobre de tot, el combat particular d’un home per defensar, amb fermesa, la possessió d’una veritat última –la llibertat dels catalans–, una veritat que no podia ser mai negociada. I al mateix temps, també hi havia un deure, el de fer arribar aquesta veritat a les generacions que el prosseguissin. El neguit polític que ens ha guiat per seleccionar els articles, alguns inèdits dels anys 60s, del volum Prosa de combat (Comanegra 2025), era fer una passa enrere per anar a cercar aquella veritat, lucidesa i desacomplexament. L’esperança és que trobant la font del seu pensament ha de servir per tornar a fer una nova passa, més ferma, més contundent, cap endavant. Quatre edicions en dos mesos confirmen que el país necessitava tornar als seus referents per tornar-se a alçar sense el soroll i les hipocresies del Procés.

Així doncs, el llibre és el resultat de la feina compartida amb el Jordi Puig, a qui dec la troballa dels textos inèdits que conté el llibre i l’esperó per endinsar-me en aquesta tasca d’arqueologia literària i política. La intenció de fons ha estat sempre la de posar-los al servei del lector català, trenta, quaranta, seixanta anys després d’haver estat escrits, perquè, paradoxalment, el context de Pedrolo ajuda a entendre millor les renúncies que s’han fet en el nostre context. Pedrolo tenia una manera d’anomenar i de veure les coses en un context de postguerra i dictadura molt més difícil que el nostre que, de tan pura que és en la comprensió del conflicte amb Espanya, no ens deixa dissimular el que hauríem d’estar fent i no fem. En definitiva, la darrera dècada ha estat també, i tan sols, una etapa més de la llarga història de conflicte i de batalla per l’alliberament del país. Lluny de la desesperança, de la desafecció en què semblava que estàvem instal·lats en els últims anys, Prosa de combat emergeix com un recordatori que aquest conflicte és ineludible i que qui demana de deixar-lo de banda no ho fa innocentment. Tots els que negocien amb les renúncies, tots els que les excusen, siguin en nom de la pau social o de les onades polítiques que capturen la imaginació d’Occident —ahir el populisme d’esquerres 15M, avui la xenofòbia del populisme de dretes—, ho fan per no encarar els costos de fer política de cara al conflicte real que explica les nostres submissions i embrutiments.

Prosa de combat emergeix com un recordatori que aquest conflicte és ineludible i que qui demana de deixar-lo de banda no ho fa innocentment.

El país necessita que la gent com tu es mulli.

Fes-te militant d'Alhora

Si la universitat fes la feina que li pertoca, la restauració del pensament polític censurat o enterrat d’un dels intel·lectuals independentistes més importants del segle XX, ja la tindríem feta de fa anys. Sense desmerèixer gens el que es va fer amb el centenari del seu naixement el 2018, encara en plena convulsió post 1 d’octubre i amb una Generalitat intervinguda pel 155, la socialització del Pedrolo més polític encara estava pendent. Per aquest motiu, la troballa del seu primer assaig polític inèdit, Cartes a Catalunya (1966), ha estat un acte de justícia. Malgrat els diversos intents per regatejar la censura i esquivar el silenci que el règim volia imposar-li, aquestes set cartes no van ser mai publicades, ni en vida seva ni després de la seva mort l’any 1990. Són un mapa: les idees i intuïcions que travessen tota la seva obra, tant de ficció com de no-ficció, ja bategaven en aquell primer assaig silenciat pel franquisme.

Manuel de Pedrolo va ser una figura que incomodava tothom per la seva insubornabilitat. Potser per això, a diferència d’altres coetanis seus, ha resistit tan bé el pas del temps. Aquesta indomesticabilitat que incomoda encara avui els que l’haurien de defensar i el mèrit de ser l’autor més censurat pel franquisme, revela que allò que no podia ser dit o escoltat en els seus textos —allò prohibit pel règim o ignorat pels polítics catalans— amaga la mena de veritat que el país necessita saber. Pedrolo va barallar-se amb tot i tothom: amb el feixisme i la dictadura primer, però també amb la Constitució, l’Estatut i els pactes del pujolisme després. Va ser un independentista que no va poder ser absorbit dins la normalitat de “l’oasi català”, perquè assenyalava una anomalia que continuava existint.

Manuel de Pedrolo va ser una figura que incomodava tothom per la seva insubornabilitat.

Pedrolo no és l’únic que era incompatible amb la moral i les mentides del Procés. Daniel Cardona (ara editats per R. Dalmau editors a cura de Frederic J. Porta) o la tradició catalana de feminisme que apareix a Matriotes (Ojeda, Punsoda, Roqueta 2024) en són dos exemples d’aquesta necessitat de discursos que no estiguin corromputs pels traïdors, els covards o els submisos. Pedrolo amagava una radicalitat que els partits processistes no podien assumir.

És justament ara que se’ns fa més necessari que mai reivindicar-lo. Pedrolo va ser un independentista d’esquerres convençut que mai va participar orgànicament de cap espai polític concret. Però els seus postulats antibilingüistes i desacomplexadament independentistes interpel·len a la totalitat dels catalans per dir-nos: aquí hi ha un país que necessita ser vist des del centre mateix del conflicte amb Espanya. Per això va oposar-se amb contundència a la Transició i la va titllar sempre d’estafa. Pedrolo sabia abans que molts que el pujolisme es convertiria en una barreja entre reivindicació identitària —populista— i pràctica regional —clientelar— sense donar mai cap esperança als catalans que podrien ser lliures algun dia. Pedrolo no es va plegar a les mentides de fons que hi havia en aquell assentament i aquella normalització de Catalunya com una autonomia més de l’Espanya borbònica. Perquè no es va arronsar mai, els seus articles sobre llengua, demografia, llibertat o antipartidisme ressonen de manera tan atemporal.

Els seus postulats antibilingüistes i desacomplexadament independentistes interpel·len a la totalitat dels catalans per dir-nos: aquí hi ha un país que necessita ser vist des del centre mateix del conflicte amb Espanya.

Als independentistes, la força de Pedrolo ens obliga a fer un exercici de contenció: la desafecció i la desesperança són el revers del camí fàcil que prometia el Procés. Fa molts anys que hi ha gent que aguanta perquè el país sigui lliure, cal estar sempre preparats per un nou embat. I la primera batalla és interior, resistir les temptacions dels resignats i dels cínics.

“Si mai m’han de recordar que sigui com un català que va restar sempre fidel a la terra i a la llengua,” va dir Pedrolo, com ens ho recordava l’En Guàrdia–: La identitat catalana, la història dels Països catalans, els perills del bilingüisme banal, els reptes de les immigracions castellanes, la naturalesa colonial de l’Estat espanyol… En definitiva, tots aquells advertiments que estava fent als anys 60, 70 i 80, són els mateixos que ens permeten entendre ara tot allò que els líders del Procés van voler amagar.

Tornar a Pedrolo ens permet fer una passa enrere per saber qui som i cap a on anem, que hi ha país, relleu i capacitat. Aquesta és la mena de veritat de Pedrolo que ens recorda que els temps de llepar-nos les ferides o replegar-se ja hauria d’haver-se acabat i que sempre toca tornar a fer feina. Són textos per llegir a la trinxera, perquè no serem els darrers.

Tornar a Pedrolo ens permet fer una passa enrere per saber qui som i cap a on anem.