Les opcions d’ERC o la teoria de l’os panda

Només veig dues opcions per a ERC, si el que vol és fer alguna cosa coherent amb el seu projecte de fons. I em fa l’efecte que no faran cap de les dues coses. Faran una cosa intermitja, coherent amb les seves pors, i no amb les seves ambicions.

La primera opció és governar amb el PSC, però sense Illa. Forçar-lo a fer una passa al costat, com se sol dir a casa nostra. Illa és un espanyolista radical, un incompetent, i la punta de llança del projecte d’estabilització i domesticació de Catalunya. Encarna el menyspreu que el PSOE sent pels catalans. És la idea exactíssima que tenen del que els catalans són i mereixen. L’accent catalanot i a aquell posat una mica ridícul i inflat de qui de cop i volta es pensa que és qui sap què quan es posa vestit i corbata. Això és el que Pedro Sánchez i els seus pensen que és suficient per domesticar els catalans. Dir que no a Illa és una manera de rebutjar aquesta cosa tan vulgar de tractar els d’ERC com si fossin el servei i fer-ho per simple dignitat, amb un punt de fes-te fotre gratuït, que assenyala que encara hi ha alguna cosa innegociable en el fons de la comèdia dels acords amb el 155. Un fàstic de fons.

Un acord amb el PSC amb un candidat menys borbònic i més austriacista seria coherent amb l’estratègia que Junqueras ha empès els darrers anys. Junqueras mira de construir una majoria que en determinats moments no necessiti de l’espai convergent per poder fer política nacional. És a dir, que li tregui poder de veto a tot l’entramat econòmic i cultural que sorgeix del pujolisme. Junqueras mira de superar la discussió sobre si la independència només és possible amb Convergència o si només és possible sense Convergència. Cal que hi sigui i cal que hi pugui no ser. Per fer-ho, el líder d’ERC ha abraçat el PSOE com si fos una bomba lapa.

Tot arrossegant el PSOE a un conflicte estructural amb el PP, fa que el bàndol esquerra del socialisme espanyol a Catalunya també hagi de fer-se càrrec de l’existència de l’independentisme d’esquerres, de manera que el perímetre de la base autodeterminista es torna una mica més porós i en determinades circumstàncies, creu Junqueras, el bàndol anti-Espanya i el bàndol anti-PP (o “antifeixista” com en diuen), es superposin amb prou força i el món polític d’ERC ocupi el centre on tots els espais s’acaben trobant. La independència no es farà amb els Comuns, crec que pensa Junqueras, però cal que els Comuns i part del PSC no puguin de cap manera posar-se graníticament a l’altra banda. Per aquest motiu, ERC ha construït durant anys una política de petits representants de conflictes socials i culturals globals o locals propis de l’esquerra, des dels refugiats de Wagensberg, el feminisme de Jenn Díaz, el metropolitanisme de Rufián o el multiculturalisme de Najat Driouech, i etcètera. És un error estratègic de fons molt greu, si m’ho preguntes a mi, perquè el cost és espanyolitzar-te i comprar totes les eines que el jacobinisme global posa en circulació per fer del nostre problema un problema superflu i de les nostres esperances, unes esperances marcides. Aquest centre de tots els cercles que ERC aspira a ser acaba essent un centre buit. Però és una estratègia i té una coherència.

Un acord amb el PSC per investir de president un diputat menys disposat a anar a manifestacions amb VOX per frenar la independència seria coherent amb tot això. I permetria ERC assumir que a llarg, pot tenir pujades i baixades, però pot acabar esdevenint l’única peça que fa possible fer política regional a les institucions autonòmiques i anar construint una cultura política com la del pujolisme però a l’esquerra. Ok. Jo crec que ja sabem com acaba, —malament—, i els costos són altíssims, incloent-hi un enviliment generalitzat, però puc entendre que pensin que l’alternativa és fer de nois dels encàrrecs de David Madí, que acaba igual —malament i amb un enviliment generalitzat—, però amb ells de genolls, i que tant per tant, més val posar-hi imaginació i trobar alguna altra via.

La segona opció és començar de zero. Entendre que l’estratègia seguida els darrers 12 anys és una estratègia que duu el país a un cul de sac, —12 anys: des del 2012, quan van substituir el PP com a crossa parlamentària de la Convergència de Mas, després d’intentar controlar el moviment social de les consultes populars del 2009-2011,per domesticar-lo, perquè en aquell moment, aquelles consultes les van veure com si fossin una piscina plena de monedes d’or i els va poder l’avarícia electoral més que la comprensió del canvi de fons que significaven. I que cal recomençar amb un discurs nou, que sigui d’esquerres i que sigui nacionalista, és a dir, que no accepti la idea que aquestes dues coses són contradictòries. Anar a eleccions, perdre diputats, i començar a construir un espai que doni per perduts els votants dels Comuns de més de 30 anys i la frontera amb el PSC per amortitzada durant uns anys. Posar condicions a qualsevol acord amb qualsevol força que tingui clara la diferència entre el que és innegociable i el que és subjecte a pragmatisme. I sobre això reconstruir un col·lectiu polític dur que tingui com a màxima qualitat la seva fiabilitat. Esdevenir el vot refugi de la idea sorgida del primer d’Octubre: després de 300 anys de resistència, ara l’única ordre sobre la taula és la independència.

I aleshores, si s’escau, oferir una narrativa pragmàtica i moderada sobre com i quan això es pot assolir, en nom de la sinceritat. I no pas fer servir aquesta moderació i sinceritat per posar-se de genolls davant de l’amo espanyol, que és el que han fet, com si fos una via ascètica a la nació que passi per la humiliació permanent.

Fer tot això no és el meu camí, però és un camí.

ERC no farà cap d’aquestes dues coses: ni investir un altre socialista que no sigui Illa, ni començar de zero. Ara mateix s’estan barallant perquè Junqueras i els seus volen el pacte bomba-lapa amb el PSC-PSOE a tot cost. Creuen que l’alternativa és caure de nou a ser subsidiari de l’estratègia del món postconvergent. Per això Junqueras fa tot el que pot per pujar el preu d’unes noves eleccions, —cosa que fa pensar que és qui tenia més incentius per filtrar el cas de l’Alzheimer, tombar Sebrià, i enviar un avís a navegants: tot pot ser pitjor. Les ganes que té tothom de tenir ERC a terra i sagnant fan la resta. Els necessiten, però els necessiten com la núvia cadàver: incapaç de materialitzar-se i donar fruit.

Aquesta estratègia treu poder negociador a Rovira, que podria pactar amb Illa si el PSOE li donés alguna cosa en el front del finançament, ni que sigui simbòlic, o anar a eleccions si pot dir un “no” ben ressonant. Però el PSC no té cap incentiu per oferir res mentre ERC aparegui als mitjans com l’ós panda de la política catalana: aquell animal que no s’entén com ha sobreviscut a l’evolució, de lo ruc que arriba a ser. Per això Rovira fa articles a La Vanguardia demanant el concert econòmic, per apujar el preu. I per això sé que no faran cap de les dues coses que aquí he descrit, perquè escriure a La Vanguardia les teves condicions és el mateix que renunciar-hi: és posar-se a mercè de qui et vol domesticar.

Els anuncis de pluja de milions, rodalies i etcètera no serviran de res perquè l’ERC de Rovira té un gran incentiu per dir que són coses que estan bé si vol pactar, i la població que els podria votar té tots els motius per pensar que són paper mullat. Però només que el PSOE ofereixi un paquet que no sigui un insult gaire estrident, el cost d’anar a eleccions continua pujant per als republicans, perquè els darrers anys ERC ha destruit tota l’artilleria ideològica que li permetria capitalitzar un “no” a una oferta “insuficient”. Com a exemple: mentre escric això, ERC ha tancat un acord amb el ministeri perquè transfereixi 500 milions anuals durant els propers 3 anys a rodalies. I alhora sosté que en els propers 15 dies tancarà un altre acord perquè els impostos de Catalunya és quedin a Catalunya. És imposible tancar el primer acord si estàs pensant en el segon, perquè estan directíssimament vinculats. Però no poden dir que no al primer i per això no poden negociar el segon.

Per tant, anirem a eleccions sense que ERC hagi canviat res de substancial o bé investiran Illa sense obtenir res de substancial que els permeti continuar amb l’estratègia de Junqueras amb una mínima ambició. En tots dos casos, passaran a un rol subordinat, tancats en les pors d’equivocar-se. De moment, la seva supervivència interessa tothom perquè són el lubricant que fa que el mecanisme de l’estabilització funcioni, però amb aquesta submissió, en l’exacte moment que les rodes de la sociovergència funcionin per si soles, en cooperació o en conflicte, tornaran a ser enviats al racó de tornar a començar de zero —de zero diputats, per ser exactes.

Per als que no som d’eixe món, cap d’aquestes situacions té més pes que una altra, tret que investir el PSC sempre és una mala notícia pel país. L’única virtut que tindria un govern amb Illa és la de fer transparents algunes coses que de vegades costen d’explicar. Però jo crec que el poder importa, també el poder trencat i enverinat, i importa disputar cada botó del mecanisme. És important entendre això: disputar cada engruna de poder és embrutidor si rebaixes les ambicions per fer-ho, que és el que han fet tots aquests durant dècades. Als botons cal arribar-hi com un fanàtic, que tothom sàpiga què no estàs diposat a negociar. I aleshores sí, aleshores pots pitjar el botó més petit, que sempre genera una reacció en cadena. Per això hem fundat un partit en comptes de fer entrisme, però això és un tema per un altre article.

Hi ha en tot això una lliçó per construir un partit polític. Els errors del futur són ja en els fonaments del present. Cal construir un espai polític que sigui previsible en la seva fiabilitat i imprevisible en la seva acció. Que se sàpiga en què no negocia i que se sàpiga que no té por de semblar un aplec de bojos. Les dues coses que ERC està fent al revés: tothom sap que no cal negociar-hi perquè ho accepta tot i que res li fa més por que semblar la colla dels bojos. I d’aquells fonaments, aquests esvorancs.